CatalàEnglish Mapa web Anar a l'inici

Què passa a Geòrgia?

David Forniès, periodista. Europa de les Nacions n. 63, 2n semestre del 2007.

Geòrgia ha patit, des del moment de la seva independència de la Unió Soviètica, una continuada inestabilitat provocada per la persistència de dos conflictes sense resoldre a Abkhàzia i a Ossètia del Sud. Aquestes dues nacions van escollir el camí de la sobirania, igual com ho va fer Geòrgia, a principi dels anys noranta del darrer segle. Geòrgia, però, no va acceptar per als altres el que acabava d'aconseguir per a si mateixa i va estimar-se més mirar de sotmetre-les a la seva autoritat.
En el cas d'Abkhàzia, la població no georgiana havia votat de forma aclaparadora per mantenir-se dins de la Unió Soviètica quan aquesta es dissolia sense que el Kremlin pogués evitar-ho. Geòrgia, però, va assolir la independència i va introduir canvis a la seva constitució, que els abkhazians van interpretar com un atac al seu estatus autònom. Per aquesta raó, el juliol del 1992 van proclamar la independència, fet que va ser contestat amb una invasió militar per part de Geòrgia. Al cap d'uns quants mesos, les milícies abkhazianes, amb el suport de tropes arribades des del Caucas nord, van aconseguir fer fora els georgians -inclosa bona part de la població civil.

En el cas d'Ossètia del Sud, la història va ser un xic diferent. El 1989, Ossètia del Sud -llavors república autònoma dins de Geòrgia- va decidir unir-se a Ossètia del Nord -república autònoma també, però dins de Rússia. El govern georgià va respondre anul·lant l'autonomia osseta. Com passaria poc després a Abkhàzia, les tropes georgianes van envair Ossètia del Sud a final de 1991. L'any següent, georgians i ossets van pactar un alto el foc; a partir de llavors, bona part del territori d'Ossètia del Sud va quedar en mans del govern del país autoproclamat sobirà; la resta va restar sota control directe de Tbilisi.

D'aleshores ençà, i malgrat alguns episodis de tensions, ambdós conflictes s'han mantingut de forma latent durant quinze anys. Geòrgia no ha acceptat mai cercar una sortida negociada que inclogués el dret de decidir per als pobles abkhazià i osset. Però la situació s'ha anat enverinant a causa de les lluites geoestratègiques al Caucas, que tenen en Rússia, Geòrgia i l'OTAN els seus principals actors.

Nius de discòrdia
Episodis de tensions russogeorgianes han anat succeint-se des de la independència de Geòrgia, el 1991. De la banda georgiana, s'acusa Moscou de donar suport a les separacions d'Abkhàzia i d'Ossètia del Sud; de la russa, es considera que Tbilisi va permetre que els independentistes txetxens aconseguissin subministraments via territori georgià durant les guerres dels anys noranta. La presència de bases militars russes en territori georgià tampoc no ha contribuït a millorar les relacions entre els dos estats.

La tibantor ha anat augmentant durant els darrers anys. El Kremlin va decidir tancar el mercat rus a molts productes georgians -entre ells el vi, una de les principals exportacions del país caucàsic- amb l'argument de la seguretat alimentària. Per a Tbilisi, però, es tracta només d'un blocatge comercial indissimulat. L'escalada de tensions va arribar al seu extrem la tardor de 2006 amb la crisi de l'espionatge, en què quatre agents russos van ser detinguts per -presumptament- espiar a favor del Kremlin. En resposta, Moscou va deportar centenars de ciutadans georgians per -també presumptament- ser immigrants indocumentats, extrem que Tbilisi va negar.

Com dèiem, enmig d'aquest joc, s'hi troben les dues petites nacions independents de facto des de l'inici dels noranta però que no han aconseguit el reconeixement internacional: Abkhàzia i Ossètia del Sud. Els dos països estan enclavats en una frontera geoestratègicament clau: la que separa els territoris sota control o influència de Moscou dels països que, ara o en el futur, formaran part del bloc atlàntic sota liderat nord-americà.

Un fet ha acabat de complicar les coses: l'any 2004 va assolir el poder Mikheil Saakaixvili, decidit partidari de l'ingrés de Geòrgia a la Unió Europea i a l'OTAN. L'ascens a la presidència d'aquest doctor en dret va tenir una primera conseqüència, ben ràpida, pel que fa a l'articulació territorial de l'Estat: la República d'Adjària, que actuava pràcticament com un estat independent, va ser posada de nou sota el control de Tbilisi després que Saakaixviki enderroqués el dictador local de torn, Aslan Abaixidze. Aquest moviment va encendre els llums d'alarma a Abkhàzia i Ossètia del Sud, temeroses que Saakaixvili provés de recuperar el poder a ambdós països com ho acabava de fer a Adjària. L'increment de la despesa militar georgiana va ser interpretat com un senyal en el mateix sentit.

En el cas d'Abkhàzia, el govern georgià no ha promogut una escala violenta, sinó que ha donat impuls a l'administració autònoma abkhaziana lleial a Tbilisi, i que tan sols controla una vall del nord d'Abkhàzia. «Tornarem a Abkhàzia molt aviat, però només a través de mitjans pacífics», va dir Saakaixvili el setembre de 2006. Pel que fa a Ossètia, Geòrgia ha dut a terme un moviment polític similar: Tbilisi ha reconegut una «Entitat Provisional Administrativa d'Ossètia del Sud», formada per ossets ètnics -alguns, antics independentistes-, per mirar de fer contrapès al govern autoproclamat que controla bona part del país.

En un cas i en l'altre, l'ombra del poder rus és allargada. Moscou veu Abkhàzia i Ossètia del Sud com la millor manera de mantenir un peu a l'altre costat de la serralada del Caucas i, així, evitar que l'OTAN es planti a les portes mateix de la seva frontera meridional -ja és a l'occidental des de l'ingrés de les repúbliques bàltiques en l'organització atlàntica. L'interès rus per les dues petites nacions caucàsiques és indissimulat: a Ossètia del Sud, la bandera tricolor russa oneja al costat de la senyera osseta, de la mateixa manera que el ruble és la moneda d'ús corrent -els ossets no encunyen moneda pròpia-, en comptes del lari georgià. Més encara: Moscou està finançant la construcció d'un gasoducte que unirà Ossètia del Sud amb Ossètia del Nord, una república autònoma sota sobirania russa.

L'oleoducte Baku-Ceyhan i els armenis de Javakhètia
Més enllà de les repúbliques oficialment reconegudes, existeixen zones dins del territori estatal georgià on la majoria de la població no és pas georgiana. Javakhètia, al sud, n'és una. Els armenis en són la major part dels habitants, però no gaudeixen d'autonomia política o cultural. De fet, la llengua armènia ni tan sols és idioma oficial. Un partit polític, l'Aliança Democràtica Unida Javakhk, reclama que Javakhètia es constitueixi com a república autònoma, al mateix nivell que Adjària o Abkhàzia. El govern georgià, però, en descarta la possibilitat amb l'argument que aquesta formació política no representa la població de Javakhètia. D'altra banda, l'Aliança Javakhk denuncia que la població armènia està subrepresentada a les institucions. De fet, una part considerable dels armenis no parlen la georgià, un requisit fonamental per a desenvolupar un paper a l'esfera pública de l'Estat caucàsic. Els armenis entenen que aquesta situació els discrimina.

El problema dels armenis de Javakhètia, però, va més enllà de la qüestió lingüística. El joc d'interessos al voltant del petroli té molt a veure amb l'arraconament de la minoria armènia i, especialment, amb el traçat de l'oleoducte Baku-Ceyhan, que condueix el petroli azerbaidjanès de la mar Càspia cap a la costa turca de la Mediterrània. Si el recorregut de l'oleoducte s'hagués dissenyat amb una lògica estrictament geogràfica, el conducte hauria travessat pel bell mig de la República d'Armènia i del Kurdistan sota control turc. Però una cosa és la geografia i l'altra, la geoestratègia. L'oleoducte dóna grans beneficis als dos estats que es troben als seus extrems -l'Azerbaidjan i Turquia-, però també als que travessa, en concepte de drets de trànsit. Baku i Ankara no volien, de cap manera, afavorir Armènia econòmicament. Per aquesta raó, l'oleoducte fa un gran revolt per evitar el pas a través d'aquest país. Qui se'n beneficia és Geòrgia, que fa passar el conducte just al nord de Javakhètia.

Precisament, entre els armenis existeix la tesi que la negativa de Geòrgia a admetre l'autonomia de Javakhètia només respon a un temor: que, en el futur, Javakhètia pogués seguir les passes d'Abkhàzia i d'Ossètia del Sud en la seva lluita pel reconeixement nacional i que això posés en perill l'oleoducte Baku-Ceyhan -i els diners que el govern georgià n'obté, per tant. L'estratègia econòmica i diplomàtica de Tbilisi passa per sobre de les reivindicacions nacionals dels armenis.