Opinió

Txillardegi, un símbol de la resistència basca

OPINIÓ. El moviment nacional basc acaba de perdre una de les seves figures més insignes del segle XX: José Luis Álvarez, Txillardegi. Lingüista, escriptor i polític, Txillardegi va ser un dels fundadors d'ETA i, acabat el franquisme, va estar actiu políticament com a diputat d'Herri Batasuna. El president emèrit del CIEMEN, Aureli Argemí, en glossa la figura.

Les paraules del títol reprodueixen les que encapçalaven una entrevista que vaig fer a Txillardegi el 1994, per a la revista del CIEMEN, Europa de les Nacions. Ho recordo ara en ocasió de la seva mort, esdevinguda el proppassat 14 de gener, i per a introduir aquestes ratlles d'homenatge a la seva figura. Són paraules d'un ahir que em ressonen com si fossin també d'avui.

Si haguéssim de definir el tipus de resistència que va encarnar Txillardegi la distingiria amb el terme "radical". És a dir, la personalitat pública de Txillardegi venia definida pel seu compromís radical, que anava a fons, a favor de l'alliberament del seu poble, del poble basc, tot defensant-ne la seva identitat, els seus drets col·lectius, començant pel dret a l'autodeterminació. Una personalitat destacable, com la de pocs, si tenim present que mai volgué presentar-se com a líder i sempre ho féu tot amb una discreció proverbial.

La seva vida social va començar, com la de tants bascos, el dia que prengué consciència de ser membre d'un poble que l'havia assumit. Quan als disset anys descobria que ell, d'ascendència immigrada (es deia José Luís Alvarez) tenia el dret i el deure de fer-se seva la llengua del seu poble d'acolliment, el basc, i de donar-se a conèixer amb un nou nom, pres d'un topònim èuscar, Txillardegi. Aquestes decisions alimentarien, al llarg de la seva vida, la seva radicalitat cultural i política. Culturalment, posant tots els esforços per a poder esdevenir un coneixedor profund de la seva nova llengua. Esforços compensats pels fets que un dia seria un lingüista i un escriptor de primera línia i que el situaria entre els grans mestres de la modernització i de l'ensenyament del basc. Políticament, convertint-se en un dels fundadors del moviment d'alliberament nacional, d'ETA en concret, creat a imatge del que, als anys cinquanta del segle passat, apareixia com un dels més eficaços per a aconseguir l'emancipació dels pobles colonitzats.

Precisament perquè se sentia radical, Txillardegi sabé canviar de posició política quan va considerar que l'hora d'ETA i les seves armes havien passat i que calia lluitar amb la paraula. Aleshores va anar militant en organitzacions i partits, sempre de caràcter radical, i va saber assumir-ne dignament les conseqüències, els atacs, un llarg exili i les amenaces fins i tot de mort. I pel que fa a la cultura va ser radicalment crític, amb allò d'un sol poble i una sola llengua, i, com a tal, va anar en tot moment davant dels qui reivindicaven l'èuscar com a llengua única del País Basc: una actitud premiada amb el consens de molts i també pagada amb la incomprensió de tants i les condemnes dels qui, a partir de posicions contemporitzadores amb el bilingüisme institucionalitzat, per exemple, el menystenien.

Txillardegi estava convençut que el seu paper era molt condicionat per unes circumstàncies plenes de contradiccions: d'una banda, per un sistema dit democràtic, però que tenia més de reforma de la dictadura franquista que de ruptura amb el passat, mantingut sota el concepte de la mai acabada transició. D'altra banda, per una no acceptació aliena del que eren els bascos feta cada dia més evident: a mesura que els poders establerts intentaven apaivagar-lo amb autonomies desintegradores del país, pensades no per a servir el País Basc sinó per a resoldre problemes dels estats dominadors.

Alhora era ben conscient, Txillardegi, que la radicalitat no portava a l'aïllament, a l'exclusió, sinó a la solidaritat amb els altres pobles prohibits. D'aquí el seu interès en ser considerat pels altres pobles en situació semblant a la del poble basc, com un dels seus. Sóc testimoni directe, posem pel cas, de la seva lleialtat i amistat amb una entitat com el CIEMEN que es dedica, precisament, a fer conèixer, reconèixer i posar en xarxa solidària, de cooperació mútua, els pobles postergats.

Aquests valors que, d'alguna manera, dibuixen, ni que sigui només a grans trets, la personalitat de Txillardegi, ens el fan, d'alguna manera, més present encara al moment de la seva desaparició entre nosaltres. La memòria del que ell va ser se'ns presenta com a un referent vitalitzador, com un exemple del que hauria de ser una resistència amb garanties que pugui arribar un dia al bon port. M'ho havia apuntat en l'última trobada que vam compartir: la situació cultural i política del País Basc no és la que voldríem però cada dia és més clar, als ulls del nostre poble, l'horitzó vers el qual hem de caminar. Gràcies, amic Txillardegi!