Els milers i milers d'assistents a la manifestació d'ahir provoca un seguit de preguntes, recorrents en l'àmbit de la ciència política, que molts situen en el greuge econòmic en la relació de Catalunya/Espanya, donant a entendre que si aquesta es resol, s'acabarà la flamarada independentista. Certament aquesta és una hipòtesi plausible, però que obvia, o amaga, una altra variable que crec que és més determinant. De fet, aquesta manifestació, i per extensió tot el debat independentista actual, és més degut al moviment que l'ha impulsat, que no a les circumstàncies econòmiques. I més concretament, és degut al moviment independentista, el mateix que ha estat estigmatitzat, calumniat i titllat d'immadur durant una bona pila d'anys.

Per entendre per què es donen episodis de mobilització massius envers qualsevol temàtica -i no es donen en altres temàtiques- els teòrics dels moviments socials assenyalen tres grans condicions, que relacionades, expliquen manifestacions com la de l'11-S. La primera, la consistència d'una estructura que ho faciliti, com és l'existència d'una democràcia com la que tenim actualment. Com més permissiva sigui aquesta democràcia amb les veus que vulguin intervenir amb el debat públic -i això vol dir més partits, més mitjans de comunicació i més societat civil organitzada- més oportunitats tenen els moviments socials per posar temes a l'agenda pública. I afortunadament, amb matisos i imperfeccions producte de la seva joventut, la tenim.

La segona, una conjuntura política determinada per un episodi de crisi, com solen ser el pas d'un règim a un altre, una guerra interna o externa, o un canvi en l'ordenament jurídic, entre d'altres possibilitats. En aquest cas, la combinació entre l'actual greu crisi econòmica -nacional, estatal, europea- que per necessitat posa damunt la taula el desigual tracte fiscal que pateix Catalunya, la crisi de representativitat del sistema de partits polítics, o la capacitat d'atracció d'un "nou" projecte polític com la independència, pot explicar una part del perquè de la mobilització a què hem assistit. Però no tota. No explica el perquè de la motivació independentista de la manifestació -podria ser una pel pacte fiscal, o una de més neutra- ni explica les anteriors manifestacions de 2006 i 2010 -centrades amb el desenvolupament fallit de l'estatut- ni encara menys les consultes sobiranistes.

Ens manca la tercera condició, que al meu parer explica molt bé l'èxit mobilitzador, i per extensió el cas català. I es tracta de la capacitat del moviment que l'impulsa, el seu repertori d'accions col·lectives, les estratègies utilitzades, el capital humà, el discurs. I és aquí on hi ha la mare dels ous. És el que coneixem com a moviment independentista català, el conjunt de persones que han format part d'organitzacions polítiques, d'entitats i moviments en defensa de la cultura i la llengua catalanes, de casals populars, de plataformes de tot tipus, els mateixos que s'han escindit, barallat i discutit per qüestions, sovint més personals que polítiques, però que s'han tornat a trobar organitzant aplecs, duent a termes campanyes ambicioses, firmant manifestos i tornant a crear noves organitzacions, plataformes i entitats com si res no hagués passat, on podem trobar el perquè del debat sobre la independència. De fet, en la tant vilipendiada -a dins i fora- tendència a la fragmentació d'aquest moviment hi ha una de les claus de la seva pervivència: aquest "tothom mana i ningú no creu" de l'independentisme català, més que afeblir-los, els ha provocat especialitzacions, aprenentatges, competència i complementarietats entre les diferents parts del moviment. Els mateixos, sempre els mateixos, que individualment o col·lectiva han mantingut la reivindicació independentista en temps que ningú no hi creia, que se l'han emportada a l'àmbit quotidià i laboral, que han "emmarcat" els discursos a la situació política del moment. Davant el rebuig estatal a un nou estatut, dret a decidir; i davant una greu crisi econòmica, estat propi. I finalment, el gran encert: aconseguir implicar moltíssima gent en l'activisme proindependència a partir de la creació d'un nou instrument, l'Assemblea Nacional Catalana, promovent una convivència entre "vells" i "nous" independentistes, garantia de continuïtat més enllà del moment actual, i promoure una unitat civil interideològica entre partidaris de l'estat propi, que veurem si es tradueix a l'àmbit dels partits polítics.

Per tant, la manifestació del 11-S s'ha d'entendre com un repertori més del cicle de mobilització d'un moviment, l'independentista, que ha sabut aprofitar les oportunitats que la conjuntura li ofereix adaptant els discursos i pràctiques organitzatives al context actual. I ens agradi o no, la realitat és canvia no tant a partir de determinades circumstàncies més o menys favorables, sinó a partir de la determinació, fortalesa i encerts del moviment que l'impulsa. És a dir, de la força del moviment.

Ricard Vilaregut és doctor en Ciències Polítiques per l'UAB