Opinió

Les relacions internacionals que volem (I)

OPINIÓ. Els proppassats dies 8 i 9 de novembre va tenir lloc, a la seu del CIEMEN, un seminari internacional intitulat Les relacions internacionals que volem, des de la perspectiva de les nacions sense Estat. El seminari estava organitzat pel mateix CIEMEN i el grup d'Estudis Històrics i Socials de la ciutat friülana de Pordenone. Us oferim un resum, preparat per ell mateix, de la ponència que hi va presentar el president emèrit del CIEMEN i ponent del seminari, Aureli Argemí.

Els relators van posar de relleu que les relacions internacionals són imprescindibles per a fer conèixer i reconèixer les nacions marginades i prohibides, però són constantment obstaculitzades per uns estats que es creuen els únics autoritzats per a portar-les a terme. En espera que les Actes d'aquest seminari siguin publicades, em permeto presentar un resum de la conferència que hi vaig fer i que, segons l'opinió dels assistents, podia considerar-se com un dels exemples sobre la forma d'elaborar, des de la societat civil, una política internacional de les nacions sense Estat. L'exemple era, concretament, l'anomenat cas català.

El poble català està passant uns moments transcendentals en el sentit que, des de fa uns mesos, manifesta com mai la voluntat col·lectiva de donar passos endavant, decidits i decisius, per a aconseguir l'emancipació nacional: el poble català ha arribat al final d'un cicle que ha durat tres segles i n'enceta un de nou i innovador, ple d'esperances i interrogants. Sembla com si una sèrie de circumstàncies s'hagin donat cita per a fer emergir de la consciència social la necessitat d'exercir, urgentment, el dret a l'autodeterminació; el dret capaç de dur-nos, a parer de la majoria de ciutadans catalans, a escollir sobiranament la independència de la nació catalana, dotada d'un estat propi que la serveixi.

Aquesta dinàmica ens ha fet adonar, també com mai, que ens cal obrir-nos a la resta de la societat humana, per a ser acollits tal com volem que sigui i per les institucions a les quals estem vinculats, com l'ONU i la Unió Europea. Es tracta de situar-nos al lloc que ens pertoca, dialogar i cooperar amb els altres, des de la nostra pròpia identitat. Per tant, ens cal superar una política internacional que han construït uns tercers (els servidors de l'Estat espanyol sobretot), una política sempre contrària a la nostra participació directa i sobirana, en tant que poble distint, ens els afers que marquen el pervindre de la humanitat.

Sabem, d'entrada, que tot i ser tan necessària una política internacional que sigui realment nostra, encara no disposem de prou persones i organitzacions que tinguin aquest objectiu com a tasca prioritària. Pitjor: hem d'admetre que, en general, no hem tingut prou sentit crític per a contestar, almenys amb la contundència que ens convindria, el discurs que els servidors de l'estat al qual estem supeditats fan sobre nosaltres quan s'aboquen cap enfora. De manera que si en aquest discurs hi som esmentats és per a definir-nos com una part d'un tot, una part descrita i jutjada a partir de criteris que, sistemàticament, neguen allò que som, un poble, una nació. És difícil trencar aquest esquema que ja ha penetrat en les instàncies internacionals i en l'opinió pública de l'exterior.

Un discurs propi cap a l'exterior

Davant d'aquests condicionants, ens és indispensable elaborar i difondre el nostre propi discurs més enllà de les nostres fronteres, prendre la paraula per a parlar al món sobre qui som, en realitat: un poble posseïdor de tots els drets que, en principi, són reconeguts, per les institucions més representatives, a tots els pobles sense excepció. O sigui hem de dir, ben alt, amb el civisme i educació necessaris per a fer-nos escoltar, que ja en tenim prou que uns tercers parlin sobre nosaltres. Hem de decidir-nos a parlar nosaltres, en primera persona, sobre nosaltres mateixos, convertir-nos en interlocutors directes dels altres pobles i també dels estats constituïts, començant per l'estat que ens ha tapat la boca i que no para de castigar-nos quan ens atrevim a obrir-la.

Estic referint-me a la necessitat peremptòria d'iniciar el nostre discurs desmuntant una terminologia estesa arreu que ha portat a convertir-nos, internacionalment, en una minoria o en una simple regió, com si pertanyéssim a les categories que millor ens distingeixin enfront d'una suposada majoria, identificada amb l'estat, que deté els atributs propis d'un poble "de debò", amb capacitat de triar, sense cap mena de fre, el seu present i el seu futur. En conseqüència, la primera labor que hem de fer és criticar obertament aquesta terminologia, deslliurar-nos-en perquè ens rebaixa, bo i pensant que, malgrat tot, sovint molts militants de les nacions sense Estat cauen en la temptació d'utilitzar-la creient que és, si més no, acceptable per a poder dialogar i no una font de confusions i ambigüitats.

La terminologia que hauria de marcar el nostre discurs no es pot apartar mai de la línia que ens permet expressar-nos sobre qui som i què volem, sense subterfugis, que ens faculta d'exposar quina és la manera que els de fora ens haurien de conèixer i reconèixer a partir del que els diem. El nostre discurs, en tot cas, ha de basar-se en els principis fonamentals que expliquen quins són els drets dels pobles i, per tant, també del nostre poble català, i com intentem exercir-los en l'immediat, en coherència amb els últims esdeveniments que estan marcant la nostra història col·lectiva. El nostre discurs ha de traduir la nostra decisió de convertir-nos en interlocutors directes dels altres pobles, la nostra sol·licitud de ser compresos i de crear complicitats, per més que les nostres explicacions xoquin amb la interpretació restrictiva que els Estats constituïts i els seus acòlits acostumen a fer dels principis esmentats. Hem d'aportar arguments que explicitin que el nostre discurs és lògic i rigorós i que respon a la nostra opció de progressar en la ple exercici de la democràcia. Més enllà del que fins i tot tants estats autoproclamats democràtics diuen sobre nosaltres amb la intenció de col·locar-nos en els àmbits que, segons ells, presumptament ens pertoquen.

Preciso ara que, empesos pels esdeveniments dels últims mesos, opino que el nostre discurs ha de deixar ben clarament establert, ja des del seu inici, que hem posat punt final a unes relacions internacionals a mercè d'uns paràmetres sotmesos a les polítiques d'un estat que ja no considerem, definitivament, com el nostre estat, com l'estat que ha pretès representar-nos.

(Demà us oferirem la segona part d'aquest article.)