CatalàEnglish Mapa web Anar a l'inici

dimecres, 23.7.2014

"Sectors amplis de la població del Iemen del Sud estan a favor de la independència"

05/03/2013

ENTREVISTA. El professor Stephen W. Day, expert en el Iemen, adverteix que "és difícil d'imaginar un ressorgiment total de l'antic Iemen del Sud" pels canvis socials i polítics després de la unificació amb el Nord el 1990 · El president iemenita proposa un estat federal amb cinc regions autònomes, però Day adverteix que corre el perill de ser assenyalat pel poder nord-iemenita com un "traïdor a la nació"

Els independentistes sud-iemenites han estat duent a terme protestes cada cop més intenses contra el govern central del Iemen. Però, que hi ha darrere el Moviment Sudista? Quin és l'impacte de l'islamisme polític al país? Nationalia n'ha parlat amb Stephen W. Day (imatge esquerra), professor de Ciència Política (Stetson University, DeLand, Florida, Estats Units). Day també és l'autor de Regionalism and Rebellion in Yemen: A Troubled National Union (Cambridge University Press, 2012).

Qui són els líders del Moviment Sudista, i quin és el suport real que tenen entre la població del Iemen del Sud?

No hi ha una resposta senzilla. El Moviment Sudista mai no ha tingut un lideratge unificat. Això, per dues raons: primer, per les antigues divisions, anteriors a la unitat del Iemen el 1990 i fins i tot a la independència del Iemen del Sud el 1967, al final de la colonització britànica. La regió sud del Iemen ha tingut durant molt de temps divisions socials i polítiques múltiples (com el nord) perquè la gent que viu a la cantonada sud-occidental de la península Aràbiga són gent amb lleialtats tribals i clàniques molt fortes. La gent mai no va acabar d'acceptar del tot haver de viure sota un estat unitari. I segon, l'antic règim del president Ali Abdallah Saleh va explotar amb habilitat les antigues divisions del Iemen del Sud per tal de mantenir-hi el poder mitjançant una política de "divideix i venceràs". El Moviment Sudista s'origina el 2006-2007, en un moment en què s'esforçava per guanyar impuls, ja que el president Saleh sempre havia aconseguit comprar els partits dèbils, alhora que en reprimia d'altres que esdevenien massa forts.

En general, el Moviment Sudista ve de forces opositores a Saleh, associades a l'antic partit governamental del Iemen del Sud (d'abans de 1990), el Partit Socialista Iemenita (PSI). Abans de 1990, el Iemen del Sud era l'únic estat del món àrab que havia adoptat una ideologia marxista-leninista i que havia format una aliança completa amb la Unió Soviètica. Quatre anys després, el 1994, els líders del PSI van reconsiderar la seva decisió d'unir-se al Iemen del Nord, sobretot pels problemes econòmics i polítics, incloent-hi una sèrie d'intents d'assassinat contra dirigents del partit, el 1992 i el 1993. Al final del maig de 1994, després d'un mes de combats entre les forces armades del Iemen del Nord i del Sud, el PSI es va sumar a d'altres partits del Sud i va proclamar la independència. Menys de dos mesos després, les forces armades del Nord van ocupar el Sud, i van enviar els líders del PSI (i milers d'altres persones) cap a l'exili. Entre 1994 i 2006, els líders del PSI a l'exili van continuar oposant-se al règim de Saleh, alhora que mantenien vincles amb els seus seguidors dins del país. Però al llarg d'aquest període, el president Saleh va mantenir el control. El PSI es veia eclipsat, més o menys com el seu antic patró, l'URSS.

El 2006, en uns moments en què Saleh estava preocupat amb una rebel·lió armada al nord de Sanà (liderada per forces antisaudites i antinord-americanes que seguien un líder tradicional xiïta zaidita anomenat Al-Houthi), els partidaris del PSI a Aden i a dues províncies properes, Lahek i Abyan, van començar un procés d'unificació de forces, per tal d'organitzar una oposició més forta contra Saleh. El procés es va conèixer com a "reconciliació i perdó", i líders locals del PSI (encoratjats i finançats per líders del PSI a l'exili) el van usar per a superar les divisions polítiques del Sud, que havien existit des de la dècada de 1960. És important entendre que els líders locals del PSI cooperaven en aquest esforç després que s'hagués aconseguir una reconciliació externa entre els líders del PSI a l'exili, que havien lluitat els uns contra els altres en una batalla mortífera el 1986 a Aden.

En quin moment aquesta acció salta als carrers del Iemen del Sud?

Paral·lelament a aquests esforços de reconciliació, un grup d'oficials retirats de l'antic exèrcit del Iemen del Sud van començar una manifestació a Aden durant la primavera de 2007. El líder principal era Nasser al-Nuba. Ell, i d'altres, van demanar o bé la recuperació dels seus llocs de treball o bé un increment de les seves pensions. Però les manifestacions van ser interrompudes per les forces de seguretat de Saleh. Cada acte de repressió aportava més gent a les manifestacions, que aviat van estendre's a d'altres províncies del Sud, mentre que el procés de "reconciliació i perdó" donava fruits, en unir la gent del Sud contra el règim de Saleh. Quan Saleh va usar una repressió encara més gran a la tardor i hivern de 2007, centenars de milers de sud-iemenites es van unir a la causa, i així van donar naixement a un moviment veritablement social al principi de 2008. Va ser en aquella època que els sud-iemenites van començar a descriure les seves activitats com a Moviment Sudista (Al-Hirak al-Junubi). Es van programar accions de protesta cada dia arreu de la regió del sud, tot i que el lideratge romania descentralitzat. Moltes persones afirmaven ser els líders d'Al-Hirak a les diferents províncies i districtes.

Però cap al final de 2008, es va evidenciar que s'havia format una divisió important a Al-Hirak. Originàriament, el moviment usava mitjans pacífics per a reivindicar drets civils per a la igualtat amb els nord-iemenites, així com per a les demandes econòmiques de llocs de feina, pensions, etc. Alguns líders locals van continuar per aquest camí. Però els partidaris de la línia dura van començar a reclamar un rumb violent per tal d'aconseguir la independència, com els líders del PSI havien fet el 1994. El màxim dirigent del PSI el 1994, Ali Salem al-Bid, esdevenia en aquell moment el principal líder d'Al-Hirak que defensava la secessió. Al-Bid és de la província oriental de l'Hadramaut, prop de la frontera amb Oman. Dins del Iemen, el seu aliat més estret és un altre home de l'Hadramaut, anomenat Hassan Ba Awm, que ha treballat durant molt de temps per al PSI dins de la província. Ba Awm és considerat un dels líders d'Al-Hirak més influents perquè, des del bon començament, ha lluitat per la causa independentista. Com a resultat, també ha passat molts anys a la presó. I aquest grup de línia dura també té suport a les províncies de Lahej i d'Al-Dali.

Entre els líders exiliats moderats d'Al-Hirak es troba l'antic president del Iemen del Sud, Ali Nasser Mohammad, de la província d'Abyan, que havia governat des de la batalla de 1986 amb Al-Bid. Muhammad també té una vinculació de fa temps amb Abd al-Rabo Mansour Hadi, el vicepresident del Iemen del Sud que va reemplaçar Saleh a la presidència del Iemen quan aquest va ser obligat a abandonar el poder el 2011. Com Muhammad, Hadi ve de la província d'Abyan. Un altre moderat a l'exili és qui fou el primer primer ministre del Iemen unit, Haider al-Attas, un tecnòcrata del PSI de l'Hadramaut. Muhammad i Al-Attas coordinen els seus esforços amb els líders del PSI que operen a escala nacional i provincial. Però en anys recents, Muhammad i Al-Attas s'han anat apropant a les tesis independentistes. Les manifestacions massives a Aden, l'Hadramaut i altres províncies meridionals també indiquen que sectors amplis de la població estan a favor de la independència, perquè els manifestants enarboren sovint l'antiga bandera del Iemen del Sud. Amb el pas del temps, Al-Hirak ha anat aconseguint el suport de gent que no és membre del PSI, inclosos alguns líders tribals del Sud que abans havien combatut contra el PSI, com és el cas del xeic Tareq al-Fadhli. L'oposició principal a Al-Hirak ve dels islamistes, que donen suport al principal partit islamista del nord, que s'anomena Islah ("Reforma", en àrab).

I quina és la posició que adopta el president Hadi?

Hadi assegura que vol donar resposta a les peticions d'Al-Hirak mitjançant un "diàleg nacional" patrocinat per les Nacions Unides i el Consell de Cooperació del Golf, que està orientat a mantenir la unitat del Iemen. Aquest diàleg està sent dirigit pel govern de Sana'a, i s'ha ajornat diverses vegades per l'oposició d'Al-Hirak. Ara està previst que comenci el 18 de març, però molts observadors dubten que tingui èxit. I fins i tot si se celebra, no està clar que Hadi tingui prou de poder com a cap d'estat, perquè membres poderosos de la família de Saleh i de la tribu Hashid continuen actuant com a comandants militars independents.

Els sud-iemenites diuen que el Iemen del Nord discrimina el Sud, tant en termes econòmics com polítics. Fins a quin punt és cert?

Després de la unitat del Iemen, els sud-iemenites van considerar que les seves pràctiques i costums anteriors estaven sent substituïdes per les del sistema de govern dels nord-iemenites. El poder governamental es va centralitzar des de bon començament, el 1990. Aden va perdre l'estatus de capital nacional, i els dirigents governamentals d'aquella ciutat van ser obligats a complir les ordres dels líders a Sana'a. Cada cop hi havia més resistència contra aquesta tendència a la vetlla de la guerra civil de 1994, i el desig dels sud-iemenites de preservar l'autogovern va ser una de les causes del conflicte. Al final de 1993 i principi de 1994, hi va haver converses sobre la possible revisió de la unitat del Iemen sota una estructura federal. No obstant això, el persident Saleh i els seus partidaris entre la tribu septentrional Hashid van acusar qualsevol que defensés el federalisme de ser un traïdor a la nació. Després de la derrota de les forces armades sud-iemenites, Saleh i els líders del Nord van actuar amb cobdícia, en prendre possessió de moltes propietats i recursos sud-iemenites. Això incloïa els líders no oficials de tribus del Nord, per exemple membres de la família Al-Ahmar, que encapçala la federació tribal Hashid. En molts casos, els membres de les famílies de Saleh i d'Al-Ahmar van quedar-se amb les cases dels líders sud-iemenites exiliats.

El primer cop que vaig arribar al Iemen el 1995, com a estudiant de doctorat de Ciència Política, vaig documentar molts exemples de presa de possessions al Iemen de Sud per part de gent del Iemen del Nord. Molts nord-iemenites en parlaven ingènuament, com si fos una qüestió d'unitat nacional, que portava els nord-iemenites al Iemen del Sud igual com els sud-iemenites s'havien traslladat al Iemen del Nord després de 1990. Però hi havia una diferència important, perquè els sud-iemenites llogaven propietats de terratinents nord-iemenites, mentre que les elits nord-iemenites es quedaven les cases i les terres del Sud com a propietat privada. Un factor en joc a mitjan dècada de 1990 era el fet que el president Saleh va adoptar receptes neoliberals occidentals -amb el suport del Fons Monetari Internacional- per tal de vendre totes les propietats estatals del Iemen del Sud, on no hi havia hagut propietat privada durant el règim del PSI. Saleh i els polítics nord-iemenites van usar la retòrica neoliberal occidental per a justificar la seva avarícia. Mentrestant, els sud-iemenites es referien a aquestes activitats com a "colonialisme intern". Malgrat que Saleh va designar simbòlicament diversos sud-iemenites (com Hadi) per a càrrecs importants del govern, la majoria dels sud-iemenites van continuar sentint-se ciutadans de segona. El concepte del "colonialisme intern" va tenir una ressonància especial quan es van fer les descobertes de petroli més importants del Iemen des de 1990 al sud de l'antiga frontera. Els nord-iemenites van explotar aquests i altres recursos, com les infraestructures del port d'Aden, en nom del "desenvolupament nacional". Hi havia una gran corrupció dins del règim, i els ciutadans van veure com els membres de la família de Saleh i de la tribu Hashid esdevenien excessivament rics. En aquest sentit, la història de la família de Saleh és similar a la història de la família de Mubarak a Egipte abans de 2011.

A mitjan dècada de 1990, vaig concloure que, tot i que havia uns quants dirigents governamentals nord-iemenites que de veritat intentaven limitar l'explotació dels recursos del Sud i evitar la discriminació dels sud-iemenites, els principals poders del règim eren avariciosos i explotadors. Després de les eleccions parlamentàries de 1997, Saleh va nomenar un respectable tecnòcrata sud-iemenita com a primer ministre. Aquest home, Fareg Ben Ghanem, és d'Hadramaut (on es troben els principals camps de petroli del Sud) i és incorruptible. Ben Ghanem va intentar fer transparent la gestió dels beneficis del petroli i d'altres recursos. Però al final, va durar menys d'un any al càrrec: va dimitir perquè no tenia autoritat real per a implementar aquesta política. Qui el va succeir, una persona que també venia d'Hadramaut, tenia una reputació molt corrupta, com a sud-iemenita que tenia molta rancúnia contra el PSI. Aquest home va quedar-se al càrrec fins al principi de la dècada del 2000, quan va abandonar el país per a viure en una casa multimilionària a Londres, que només podia pagar després d'haver estat robant diners de la tresoreria pública.

El Iemen del Sud va ser una república socialista abans d'unir-se al Nord. Què n'ha quedat, d'aquell període, a la societat sud-iemenita? És cert, com diu el Moviment Sudista de vegades, que els sud-iemenites tenen valors i pràctiques socials més progressistes que els nord-iemenites?

Sí, és veritat en algunes àrees del Iemen del Sud, especialment a Aden, que històricament és la ciutat més oberta i cosmopolita del Iemen. I era especialment cert entre els anys que van de 1960 a 1990, quan el Iemen estava dividit. En aquella època, el Sud va intentar marginar les influències tribals i religioses tradicionals a la societat, creant una forma de vida secular i nacionalista. Per exemple, les dones sud-iemenites van assolir drets legals plens, com rebre un salari igual per una feina igual. Les sud-iemenites treballaven en professions liberals en molts camps, incloent-hi l'exèrcit i els tribunals. Evidentment, van romandre àrees remotes del Iemen del Sud on els costums tradicionals van canviar lentament, però el PSI va estendre força el poder de l'estat.

El Iemen del Nord mai no es va moure en aquesta direcció. Un líder ho va intentar a mitjan anys 1970, però va ser assassinat el 1977 en una conspiració liderada per elements conservadors tribals. Saleh va governar el Nord sense cap intenció de molestar les forces religioses i tribals. Efectivament, a la dècada de 1980, va permetre l'extensió de forces islàmiques perquè l'ajudaven a afeblir l'atractiu del marxisme al sud de la frontera. Després de la unitat el 1990 i de la guerra civil el 1994, Saleh va encoratjar l'extensió de forces conservadors tribals i religioses al sud de la frontera. Entre 1990 i 1994, les dones sud-iemenites d'Aden van ser pressionades socialment per a adoptar el vel. Però després de 1994, ja hi va haver una coerció perquè ho fessin. Les dones més actives a Aden es queixaven que les expulsessin dels espais públics.

I què ha passat, al final?

El PSI s'ha vist obligat a adaptar-se força a aquest nou escenari. La tendència islàmica és forta arreu del món àrab, i els líders del PSI saben que no poden negar la cultura popular si volen tenir influència. El 2006 i el 2007, quan els sud-iemenites van iniciar el seu procés de "reconciliació i perdó", el PSI va estendre la mà parcialment a grups conservadors tribals i religiosos que havien estat l'objectiu de les polítiques socialistes de l'antic estat marxista. No és probable que el Iemen del Sud sigui testimoni d'un ressorgiment dels valors socials progressistes, encara que Al-Hirak aconsegueixi la independència. És cert que les forces progressistes sud-iemenites podrien recuperar pràctiques de l'antic estat sud-iemenita en determinades localitats, però és difícil d'imaginar un ressorgiment total de l'antic Iemen del Sud.

El Moviment Sudista té algun suport de l'exterior (altres països de la regió, a l'esfera global...)?

Sí, hi ha actors exteriors que han donat algun suport al Moviment Sudista. Però la meva opinió és que Al-Hirak és genuïnament un moviment nacionalista, què fonamentalment compta amb bases de suport internes. Durant els darrers anys, hi ha hagut molta retòrica, tant a dins com a fora del Iemen, sobre el fet que s'estigués produint al Iemen una guerra indirecta entre l'Aràbia Saudita i l'Iran. No hi ha dubte que centres de poder diferents a l'Aràbia Saudita donen suport a Saleh, a Hadi i a Al-Hirak. Però és que hi ha donants rics a l'Aràbia Saudita que, des de fa molt de temps, han estat finançant els actors més influents al Iemen. Els vincles saudites són especialment forts amb els xeics tribals del Iemen, particularment els Hashid del Iemen del Nord, al voltant de Sanà. Però l'Aràbia Saudita influeix tots els bàndols de la política iemenita, per tal de mantenir el país desequilibrat. L'Iran ha estat acusat de donar assistència -incloent-hi armament- a Al-Hirak, i també a la rebel·lió septentrional d'Al-Houthi. Però dubto de l'abast d'aquesta assistència, especialment en uns moments en què l'Iran està preocupat per amenaces més properes a casa seva. Els líders sud-iemenites a l'exili són coneguts per comptar amb aliances externes. Ali Salem al-Bid, al principi, viva a l'exili a Oman. Però quan va començar a jugar un paper actiu a Al-Hirak, demanant la restauració de la independència nacional del Iemen del Sud, el sultà d'Oman el va forçar a marxar del país. Va cercar una altra residència a la zona, però finalment es va veure obligat a anar-se'n a Alemanya, fins que va decidir de fundar una companyia de televisió sud-iemenita via satèl·lit a Beirut, al Líban. També hi ha alguns partidaris d'Al-Hirak als Emirats Àrabs Units.

Com s'han d'interpretar els enfrontaments recents entre les forces de seguretat iemenites, els membres del partit islamista Islah i els independentistes del Iemen del Sud? Quin són els vincles, i els greuges, entre aquests tres actors polítics?

Els enfrontaments d'Aden són típics del que ha estat passant durant els darrers anys. Després d'uns incidents similars el 2012, vaig escriure un article per a la revista europea en línia Muftah, que es titulava "L'altra batalla: entenent la lluita al Iemen del Sud". Aquest article encara és d'actualitat. La diferència principal ara és que el president Hadi ja fa un any que està al càrrec, i no ha fet avançar el procés del Diàleg Nacional. El fet que aquests enfrontaments mortals hagin passat a Aden un mes abans de la propera data proposada per a l'inici del Diàleg Nacional possiblement el conduirà a un nou ajornament. Després dels enfrontaments, hi va haver un cert nombre de participants que van anunciar que es retirarien del Diàleg Nacional. Com de seriós és això, ho exemplifica la decisió del president Hadi de volar immediatament a Aden, on va mirar de calmar els nervis a la ciutat. En un discurs, va parlar de la seva visió del futur en un estat iemenita federal amb cinc regions autònomes, més un estatus de zona lliure per a Aden. Va ser un moviment intel·ligent per part de Hadi, de prometre una cosa dràstica com una federació de cinc estats. Però és massa aviat per a dir si tindrà èxit en el Diàleg Nacional, i ja no diguem en convertir el Iemen en un estat federal. Com he indicat abans, el Iemen té divisions regionals múltiples a banda i banda de l'antiga frontera nord-sud, així que hom pot parlar d'autogovern per als ciutadans que visquin en cinc regions o en més.

Els enfrontaments d'Aden van produir-se quan elements unionistes van anunciar els seus plans de celebrar el primer aniversari de l'assumpció del poder per part de Hadi. Aquests elements estan ben associats amb el partit nord-iemenita Islah, així que representen grups religiosos conservadors de la ciutat, molts dels quals són d'origen nord-iemenita. Al-Hirak va convocar una contramanifestació, en què els seus partidaris havien de dur les banderes del Iemen del Sud, mentre que els grups afiliats a Islah durien banderes del Iemen unit. Les forces de seguretat van mirar d'interrompre la contramanifestació d'Al-Hirak. Quan van interceptar grups que viatjaven a Aden, sembla que es va produir un incident, amb trets, que va causar molts morts i ferits. Els líders d'Al-Hirak van acusar les forces de seguretat d'actuar sota les ordres d'un membre de la família Al-Ahmar, que està vinculat estretament amb Islah, i que té molts interessos econòmics a Aden i a d'altres províncies meridionals. Sembla probable que un alt dirigent d'Islah hagués ordenat mesures de seguretat dures contra Al-Hirak. Sens dubte, no va ser una ordre del president Hadi, donat que va haver de respondre a la situació perillosa que es va produir com a conseqüència.

Des de fa més d'un any, Hadi ha encapçalat una coalició governamental que inclou una aliança entre Islah i el PSI contra l'antic president Saleh. Els esdeveniments recents suggereixen una ruptura creixent al Sud entre Islah i el PSI, cosa que potser indica que l'Islah de la família Al-Ahmar està solucionant les seves diferències amb la família de Saleh a Sanà. Tant els Saleh com els Al-Ahmar tenen interessos econòmics enormes en joc, mentre el Iemen mira de resoldre els seus problemes. Ara que Hadi parla d'un estat federal, la situació ha tornat a l'època en què el federalisme es debatia, a la vetlla de la guerra civil de 1994. Llavors, els Saleh i els Al-Ahmar van considerar traïdors els defensors del federalisme. I és probable que consideren Hadi en termes similars, si intenta donar resposta a les demandes d'Al-Hirak.


Nationalia 2007-2014. Projecte impulsat pel CIEMEN, sota llicència Creative Commons Creative Commons License
 rss logo