Bojan Brezigar (Trieste, 1948) és un periodista i diplomàtic de la minoria eslovena del Friül-Venècia Júlia que va viure de primera mà i va ser actiu en el procés d'independència d'Eslovènia, al principi dels anys 1990. Brezigar era llavors president del Congrés Mundial Eslovè, i va exercir la representació de la república naixent a Trieste. Després, Brezigar també va ser assessor del ministeri d'Afers Estrangers d'Eslovènia i president del Buró Europeu per a les Llengües Menys Difoses. Molt atent al procés català, Brezigar parla amb Nationalia sobre l'actualitat de Catalunya a la llum de la seva experiència a Eslovènia.

- Un dels aspectes importants en els processos d'independència és la projecció exterior. En el procés eslovè, vostè ocupava el càrrec de president del Congrés Mundial Eslovè, una organització que va fer diplomàcia internacional a favor del reconeixement d'Eslovènia. Com treballaven?

- Mostràvem la nostra voluntat a l'estranger, sobretot als càrrecs polítics importants dels països on hi havia comunitats eslovenes. Aprofitàvem el fet que, per exemple, un membre del Congrés dels Estats Units fos eslovè, o el fet de tenir eslovens a diverses institucions... Treballàvem per a fer conèixer a la gent que el nostre problema existia. Després de la declaració d'independència (1991) em van assignar com a representant d'Eslovènia a Trieste. Vam organitzar trobades polítiques, entre les quals la primera visita oficial estrangera al nou estat independent: els presidents de les regions del Friül-Venècia Júlia, del Trentí i del Vènet, que van venir a Eslovènia quan l'exèrcit iugoslau encara ens bombardejava.

- Quin ambient trobaven vostès en l'arena internacional? Suport, comprensió, oposició...?

- Hi havia moltes reticències. Fins i tot els estats on les nostres comunitats eslovenes eren fortes, com els Estats Units o Itàlia, s'oposaven a la dissolució de Iugoslàvia. Alemanya, en canvi, no. En l'escena europea, i com ara, hi havia dos grans partits: el Partit Popular (PPE) i el Partit Socialista (PSE). El PPE, amb el canceller alemany Helmut Kohl al capdavant, volia reconèixer Eslovènia. També teníem el suport del Vaticà. Per contra, el PSE volia mantenir la unitat de Iugoslàvia. Però estava clar que almenys Alemanya i Àustria ens reconeixerien.

- Hi havia algun aspecte lligat a la geopolítica?

- N'hi havia un d'important, i que afectava tota l'antiga Iugoslàvia: si la influència de Rússia arribaria al mar Adriàtic o no. Aquest va ser un procés molt llarg que només s'ha resolt amb la independència de Kosovo (2008) i l'Acord d'Associació de Sèrbia a la UE (2013): Rússia ha perdut molta influència als Balcans. I el que és curiós és que els països que s'oposaven fortament a la independència d'Eslovènia (França, el Regne Unit, Itàlia, els EUA), van ser els que li van donar la independència a Kosovo. Com a representant d'Eslovènia, vaig assistir a reunions -fins i tot de secretes- sobre què calia fer amb Kosovo. I a partir d'aquesta experiència puc dir que la política sempre preval: la UE va decidir donar-li la independència a Kosovo per a reduir la influència de Rússia a la Mediterrània i per a afavorir que Sèrbia pogués acostar-se a la UE.

Amb tot, és probable que el moment crucial per al reconeixement ràpid de la independència d'Eslovènia anés lligat a un altre esdeveniment geopolític, la dissolució de l'URSS. Dinamarca va reconèixer els països bàltics: el principi d'Hèlsinki segons el qual les fronteres no es tocaven havia caigut de cop. Va ser una decisió fonamental per al reconeixement de molts altres estats, inclòs l'eslovè. Eslovènia va tenir una altra sort, i és que al seu territori no hi havia una minoria sèrbia autòctona. Slobodan Milosevic deia que allà on hi havia serbis, allò era Sèrbia. Sota aquest principi, Eslovènia no entrava en el seu mapa, però Croàcia i Bòsnia sí: en dos mesos Milosevic va retirar l'exèrcit d'Eslovènia i el va enviar a aquelles dues repúbliques.

- En això, el context del procés català és molt diferent.

- No existeix un model universal per als processos d'independència, però sí que hi ha alguns principis fonamentals. Primer de tot, cal deixar clar que no existeixen principis jurídics, sinó polítics. La Carta de les Nacions Unides comença dient: "Nosaltres, els pobles...", però l'ONU mai no ha donat una definició de qui són aquests pobles. Jo ho he consultat amb grans experts sobre el dret a l'autodeterminació, i sempre m'han dit una cosa: els estats no han creat el dret internacional per a suïcidar-se. Sempre preval la política. En aquest sentit, hi ha un segon aspecte fonamental, que és què diu la gent. Això ha canviat des del temps de la guerra freda. Ara, les persones tenen veu, i quan es fa un referèndum amb el suport popular, es tracta d'una decisió políticament molt forta.

- Però els estats sempre tenen el recurs últim a l'exèrcit. Algunes veus del nacionalisme espanyol més intransigent insisteixen en aquest punt.

- Doncs aquest és el tercer element que trobo fonamental: a Europa, avui, no és possible arreglar aquestes qüestions amb exèrcits. Tots els països són a l'OTAN i no em sembla probable que l'OTAN hagi de donar suport a una intervenció militar dins d'un dels seus països membres. En aquest sentit, Catalunya té condicions millors que no tenia Eslovènia al seu moment.

Ara bé, també és cert que Eslovènia tenia alguns avantatges. Així, Tito havia reconegut que Iugoslàvia era una federació basada en la lliure decisió dels seus pobles. Mai ningú no va demanar a aquests pobles si hi estaven d'acord, però almenys aquest principi va ser un argument jurídic fort per a Eslovènia: si teòricament els eslovens havien decidit de formar part de Iugoslàvia, també podien decidir d'anar-se'n. Una altra cosa important és que Iugoslàvia era un estat autènticament federal, amb moltes competències per a les repúbliques constituents, fins i tot competències en defensa: Eslovènia tenia un pseudoexèrcit propi, format en temps de Tito, com a mesura de defensa en el cas que la Unió Soviètica envaís Iugoslàvia.

- Catalunya no té competències en defensa...

- No, però en d'altres àmbits sí que en té. L'educació, els transports...

- ...ni tampoc no té cap reconeixement de sobirania per part d'Espanya.

- Però té l'element històric del 1714: pot argumentar que, de fet, està ocupada des de llavors. I després, sota el general Franco, la situació va ser similar. Ja ho he dit: depèn de la política i de la voluntat de la gent.

- Com veu les possibilitats de Catalunya en l'arena internacional, des del punt de vista de convèncer els altres estats de la seva viabilitat com a estat independent?

- El que Catalunya té molt millor que Eslovènia és el fet que ja es troba dins de la Unió Europea, de l'euro i de l'espai Schengen, i que la legislació catalana ja està adaptada a la legislació europea. Si demà Catalunya fos independent, no tindria necessitat de negociar aquests aspectes, perquè ja compleix les normes. El mateix val per a Escòcia. Què faran Espanya i França? Posar fronteres? Blocar-ho tot és molt complicat. A més, si Catalunya s'independitza, tots els impostos els recaptarà Barcelona. Què farà Madrid?

- Per a això abans farà falta que l'Agència Tributària de Catalunya tingui la capacitat de recaptar-los. Com funcionava a Eslovènia?

- Les oficines de recaptació depenien tant del govern eslovè com del iugoslau. La legislació que havien de respectar era la federal, però el personal era eslovè. Era un sistema complex.

- Ho veu factible, a Catalunya?

- Crec que sí. Jo, el problema més gran el veig en l'àmbit de la justícia. En el de la policia no, perquè Catalunya ja en té.

- I la consulta? Barcelona insisteix que es farà, i Madrid, que no.

- El govern català pot fer la consulta i ha de fer-la. Té la policia, té els treballadors públics, té transports terrestres... Belgrad tampoc no permetia fer el referèndum, però es va fer igualment, fins i tot tenint en compte que l'exèrcit iugoslau era molt fort. I mentrestant, hi havia comitès eslovens que en secret anaven preparant el trànsit cap a la independència.

- En 25 anys hem vist desaparèixer l'URSS, Iugoslàvia i Txecoslovàquia, i hem vist emergir moviments independentistes molt forts a Catalunya, Escòcia i Flandes. Anem cap a una reorganització del mapa d'Europa encara més gran?

- Allò que avui sembla impossible pot ser possible demà. La Unió Europea és una formació molt complexa, amb gent que té molt poc en comú a dins. El que els ciutadans no acceptaran és perdre la seva personalitat i la seva identitat de la nació o poble on viuen. Som molt conservadors, en aquest sentit. Els europeus han d'entendre que les coses estan canviant i que, si no ho accepten, poden destruir tot allò que s'ha anat construint en els darrers 50 anys. Bèlgica només existeix perquè la seu de la UE és a Brussel·les. No sé què passarà amb Escòcia, però em sembla que el cas de Catalunya serà diferent. Hi ha tendències molt fortes en d'altres parts d'Europa. I el principi de l'estat nació de la Revolució Francesa, jo ara ja el veig obsolet.

David Forniès