El punt fort de les negociacions entre el Govern Regional del Kurdistan (GRK) i Bagdad sobre una disputa al voltant del petroli ha evolucionat. Ha passat del fet que els contractes petroliers eren considerats il·legals i inconstitucionals per Bagdad (1), a qui hauria de tenir autoritat sobre les vendes del petroli dels camps kurds: la State Oil Marketing Organization (SOMO) o la Kurdistan Oil Marketing Organization (KOMO)?

Al començament, els debats se centraven en qui havia de pagar les quotes de les companyies petrolieres internacionals (IOC) que operen al Kurdistan.

L'argument del GRK era que Erbil (2) produiria petroli i contribuiria al pressupost nacional, i a canvi Bagdad havia de responsabilitzar-se de pagar les quotes de les IOC. Bagdad primer va refusar-ho i després hi va accedir, segons els funcionaris kurds i tal com evidencien els diversos milions de dòlars que Bagdad va pagar al principi quan el GRK va exportar al voltant de 100.000 barrils de petroli a través de l'oleoducte iraquià-turc controlat pel govern federal.

El que va moure el GRK a deixar d'exportar petroli va ser el dubte del govern federal de pagar la resta de quotes de les IOC al Kurdistan. Com a protesta, el GRK va aturar les exportacions el 2011 i el 2012, perquè Bagdad havia retornat a la seva posició inicial, segons la qual el GRK hauria de pagar les quotes amb el 17% del pressupost nacional que rep del govern central (3).

Davant l'envit de Bagdad, el GRK va intentar, estratègicament, de convertir un gasoducte construït per a alimentar una central a la província de Duhok en un oleoducte cap a Turquia. La idea tenia una direcció clara: no ens podem refiar de Bagdad, i cal que ens traiem de sobre els capricis dels funcionaris federals.

Molts van pensar que el pla del GRK de construir-se el seu propi oleoducte era il·lusori, donats els riscos polítics i de seguretat, així com els potencials problemes tècnics. Però la seva compleció el desembre de l'any passat va convèncer Bagdad d'afrontar aquesta nova realitat.

De les batalles prèvies sobre el petroli i de l'estira-i-arronsa entre Erbil i Bagdad, hom pot veure qui ha guanyat fins ara, i qui està en més bona posició davant de l'altre!

No obstant això, la lluita dura encara ha d'arribar.

El 2011 i el 2012, Bagdad va perdre una oportunitat històrica per a reconfirmar el seu control sobre el camps petrolífers kurds acceptant de pagar les quotes de les IOC. Probablement, quan hi hagués prou confiança i en cooperació amb el GRK, Bagdad podria renegociar les condicions de les concessions petrolieres que el GRK ha atorgat -un tema que l'Iraq esmentava constantment.

En aquell moment, molts argumentaven que el reconeixement dels contractes petroliers del GRK suposarien obrir la porta a un Kurdistan independent i a un pla original kurd darrere de la seva política petroliera. Però hom hauria de preguntar-se per què els kurds, principals contribuïdors i acords de la reconstrucció política i militar de l'Iraq el 2003, voldrien independitzar-se'n.

Els líders kurds van fer de Bagdad la seva casa durant anys, i les forces kurdes, al costat de les nord-americanes, van ajudar a esclafar els combatents d'Al-Qaida al país.

Quan l'Iraq va esdevenir relativament estable el 2009, Bagdad va contraatacar reduint la presència kurda a l'exèrcit i a la intel·ligència iraquians. De forma efectiva des de 2007, l'Iraq ha refusat de pagar les forces kurdes dels peixmergues, que estan reconeguts com a "guàrdies regionals" a la Constitució iraquiana. Aquesta política no és estranya per als líders kurds actuals, donat que han experimentat el mateix dilema durant les darreres dècades.

Retrospectivament, la política de Bagdad envers el petroli del GRK sembla haver estat curta de mires i no visionària.

Per exemple: a banda dels milions de dòlars que l'Iraq perd cada dia per culpa de l'aturada de les exportacions de petroli del GRK, també ha perdut milions per no tenir la capacitat d'exportar petroli continuadament a través de l'oleoducte iraquià-turc. El 2013, hi ha hagut més de 50 explosions a l'oleoducte han aturat les exportacions cap als mercats internacionals.

En lloc de les amenaces constants de posar a la llista negra les companyies estrangeres, el govern iraquià podria haver ajudat el GRK a construir l'oleoducte, el qual, òbviament, travessa la part més segura i estable del país. Junts, haurien pogut construir un oleoducte més gran, i probablement el podrien haver acabat abans. Llavors, tècnicament hauria estat possible redirigir una part del petroli de Kirkuk a través de l'oleoducte del GRK quan les operacions a través de l'oleoducte iraquià-turc s'haguessin aturat per motius de seguretat. Això, a l'Iraq li podria haver estalviat milers de milions de dòlars, i alhora, li hauria permès una millor connexió del Kurdistan amb la resta de l'Iraq.

Adonant-se que les amenaces de posar a la llista negra els operadors petroliers al Kurdistan no els faria fer-se enrere, Bagdad va recórrer al nou pas en la seva lluita per a subjugar el GRK: un "setge econòmic", implementat mitjançant la retallada del pressupost del Kurdistan.

Sembla que els càlculs de Bagdad van així: un cop els salaris de la gent no es paguin, la gent es girarà contra els seus líders. Però això no va passar, i probablement no passarà mai. Al contrari, les polítiques de Bagdad encara han apartat més els kurds del centre. Ara, els kurds se senten molt menys vinculats a l'Iraq, i han perdut la confiança en cap mena de futur que puguin tenir al país. Certament, aquest sentiment no és nou. Però la política recent de Bagdad reforça el temor kurd històric a l'Iraq: quan Bagdad és fort, és menys probable que jugui net.

Als programes de televisió i ràdio i a les entrevistes, la majoria de la gent es demana: "Si a Bagdad li agradaria deixar-nos morir de fam, quin motiu tenim per a continuar en aquest país?".

Per a reduir l'impacte del bloqueig econòmic de Bagdad i donar confiança a la gent, homes de negocis kurds han ofert fins ara al voltant de 180 milions de dòlars en préstecs al GRK per a pagar els treballadors. No és suficient, però psicològicament és poderós.

A causa de pressions internes i externes, no sembla que el primer ministre iraquià Nuri al-Maliki tingui cap altra opció que calmar les tensions, no tan sols entre els governs federal i regional, sinó també entre els iraquians en general, perquè les seves polítiques encara han polaritzat més el país.

Per exemple, la gent a Kirkuk ha organitzat concentracions i ha condemnat les decisions de Bagdad contra el Kurdistan. Mentre, els manifestants han amenaçat d'aturar les exportacions de petroli mitjançant protestes no violentes. El setge econòmic també ha desfermat la ira d'intel·lectuals iraquians i d'escriptors a Bagdad, on van protestar contra les retallades dels salaris de la gent del Kurdistan.

Per contra, a Bàssora (4), el centre neuràlgic de l'economia de l'Iraq, ha amenaçat de tallar les exportacions de petroli si Bagdad torna a pagar el pressupost al GRK.

De forma que, al mateix temps que la política de Maliki ha aconseguit cert suport a les àrees xiïtes del sud, al mateix temps s'ha trobat polaritzant el país i alimentant el nacionalisme kurd i el nacionalisme àrab l'un contra l'altre, amb el risc potencial d'una guerra ètnica.

Els desanimats sunnites també han refusat de participar a les sessions parlamentàries sobre l'aprovació del pressupost, que requereix que el GRK exporti 400.000 barrils diaris a canvi del 17% del pressupost.

A més, el president del Parlament iraquià, Osama Nujaifi, un sunnita, va rebutjar de ple que el presspost sigui usat com a eina política contra el Kurdistan. Va dir que era inconstitucional i inacceptable.

Nujaifi va visitar Erbil i s'hi va trobar amb el president de la Regió del Kurdistan, Massud Barzani. Van prometre de treballar plegats per a limitar l'autoritarisme a l'Iraq, i segons les informacions, també van parlar d'una aliança sunnita-kurda per a contrarestar Maliki.

Maliki també reconeix la cooperació econòmic entre el GRK i la llista Mutahidun encapçalada per Nujaibi a la província de Nínive, que fa frontera amb el Kurdistan. El mes passat, el Consell Provincial de Nínive va ajudicar al Kurdish Kar Group, d'Erbil, un contracte per a una megarefineria amb capacitat per a 90.000 barrils diaris.

Externament, Bagdad també s'enfronta amb una altra relliscada: haver signat un acord d'armes multimilionari amb l'Iran, segons informa Reuters, cosa que viola clarament les sancions de l'ONU, dels EUA i de la UE, imposades a Teheran pel seu programa nuclear.

Com a punt final, el setge econòmic de Bagdad sembla haver estat contraproduent, i ha fracassat en el seu intent d'aconseguir el seus objectius. Si Bagdad hagués complert amb la seva obligació de pagar les quotes de les companyies petrolieres al Kurdistan el 2011 i el 2012, això hauria estat la primera pedra de la confiança entre el Kurdistan i l'Iraq, sense necessitat que la situació arribés al punt on ha arribat.

(1) El govern de l'Iraq afirma que només ell té el dret de signar contractes amb companyies estrangeres per a l'exportació de petroli. El govern del Kurdistan ho veu al revés (n. del t.).
(2) Erbil és la seu del GRK (n. del t.).
(3) Segons la Constitució iraquiana, el GRK té dret a rebre el 17% del pressupost estatal de l'Iraq (n. del t.).
(4) Ciutat de majoria xiïta al sud de l'Iraq (n. del t.).

Yerevan Saeed escriu al diari digital kurd Rûdaw. L'article original, en anglès, es pot trobar aquí.

(Imatge: Rûdaw.)