En complir-se el vintè aniversari de l'inici del genocidi de Ruanda, es porten a terme, a partir del 7 d'abril, un seguit d'actes commemoratius al país que el va patir i a altres indrets.

Una llarga preparació

Tot i que el genocidi pròpiament dit va començar l'endemà de l'atac a l'avió en què el president ruandès, Juvénal Habyarimana, va perdre la vida, el genocidi estava programat des de feia temps. L'escalada de violència contra la comunitat tutsi (14% de la població ruandesa, però tradicionalment poderosa militarment i econòmica) per part de la majoria hutu (85%, generalment més pobre) havia començat el 1959, durant l'època de la Revolució Ruandesa, tres anys abans de ser reconeguda internacionalment la independència d'aquest país africà colonitzat primer per Alemanya i després per Bèlgica.

El 1990 va esclatar la guerra civil ruandesa, que va enfrontar el govern (encapçalat per l'hutu Habyarimana) amb la guerrilla majoritàriament tutsi del Front Patriòtic Ruandès (FPR). El 1993, govern i FPR van signar els Acords d'Arusha, pels quals les diferents forces ruandeses es comprometien a compartir el poder. Un sector del govern de Habyarimana, però, era oposat a l'acord amb el FPR i reclamava que només els hutus controlessin els ressorts del poder a Ruanda. L'historiador Gérard Prunier considera que la idea de perpetrar un genocidi contra els tutsis ja l'estaven plantejant els hutus radicals el 1992, quan Habyarimana va començar a negociar amb el FPR.

L'assassinat del president va ser l'excusa per al comitè militar que va succeir Habyarimana (encapçalat pel coronel Théoneste Bagosora) per a iniciar una matança generalitzada de tutsis, una massacre que va durar uns cent dies i que va ocasionar entre mig milió i un milió de morts i l'èxode posterior de dos milions de persones (sobre una població que aleshores excedia els vuit milions de persones).

La rapidesa de la matança ha estat atribuïda entre d'altres factors a la influència de la ràdio, en un país amb una geografia muntanyosa que dificulta els contactes entre la gent. Va ser, precisament, des de l'estació de ràdio privada Des Mille Collines (RTLMC) que es va donar la notícia de la mort violenta del president i la immediata propaganda racista i genocida contra els presumptes culpables, posats tots indiscriminadament en el sac dels tutsis sense excepció.

La matança va acabar quan el FPR, procedent del nord, va anar controlant el país, amb el cost també de moltes violències i assassinats contra els hutus.

Passivitat de les institucions internacionals

En els actes commemoratius del genocidi, les actuals autoritats de Ruanda recorden la passivitat amb què es van mirar el genocidi tants representants d'institucions públiques, des l'ONU fins als estats que aleshores tenien més relacions amb Ruanda, entre els quals despuntava França com a potència aliada del govern hutu de l'època. Diverses cancelleries occidentals, de fet, sabien pels seus serveis d'intel·ligència des de mesos enrere que es preparava un genocidi contra els tutsis. Algunes no hi van donar credibilitat; d'altres van estimar-se més de no implicar-s'hi. Als Estats Units, per exemple, estava fresc el record del fracàs de la seva intervenció a Somàlia, només un any abans. D'altra banda, algunes de les narratives dominants als països occidentals en aquella època sobre Àfrica apuntaven al fet que els conflictes del continent eren inevitables perquè bevien d'odis i rancúnies ancestrals, sense tenir en compte quins factors polítics, econòmics i socials concorrien en l'esclat d'aquells conflictes.

Amb els anys, l'ONU i alguns països com Bèlgica i els Estats Units han reconegut la seva part de responsabilitat, en comportar-se com a mers espectadors (el llavors president nord-americà Bill Clinton ha arribat a assumir la seva culpa personalment). França, en canvi, encara avui nega que no hagués actuat com calia. En aquest cas, els motius geopolítics es barregen amb la qüestió del genocidi. L'enemistat entre l'actual govern ruandès de Paul Kagame i França ve de l'època en què la potència europea era aliada del govern hutu i l'actual president de Ruanda combatia a les files del FPR. Per Kagame, no és tan sols que França hagués deixat que el genocidi passés; és que ha arribat a afirmar que França va estar implicada en la preparació i execució de les matances. Kagame ha estat durant molts anys un líder proper als EUA i al Regne Unit, països que li han atorgat una ajuda econòmica multimilionària a Ruanda.

Sigui com sigui, les autoritats ruandeses sí que posen de relleu la importància que ha tingut el Tribunal Penal Internacional per a Ruanda, creat ad hoc per a jutjar els crims del genocidi, i la utilització d'uns tribunals populars propis de Ruanda (els gacaca) a partir de 2001 per a jutjar els crims, amb la perspectiva de guarir les ferides en la mesura que sigui possible. Aquest relat actual tampoc no oblida els hutus i persones d'altres nacionalitats que van esforçar-se per a fer de mediadors, per a oposar-se o per a no col·laborar en les massacres, per més que fossin titllats de ser protutsis.

Fer passos cap al futur

Diverses iniciatives marquen els actes commemoratius del genocidi. El govern, segurament amb la intenció de posar terra al damunt de les enemistats encara presents, ha pres la determinació de prohibir la identificació de la gent com a "tutsi" o "hutu" als documents d'identitat, al contrari del que passava abans del genocidi. Ara, tots els ciutadans de Ruanda pertanyen al poble ruandès i prou. Una mesura que pot ser un bumerang, perquè, en la realitat, les persones continuen identificant-se amb el grup a la qual pertanyen.

No és tan sols des de Ruanda que les organitzacions treballen per a la reparació de les víctimes i dels supervivents. A Bèlgica, per exemple, Ibuka Memòria i Justícia fa una crida a superar el passat, però transmetent "la memòria dels fets", i a preparar el futur. El comitè d'Ibuka que ha preparat la commemoració del 20è aniversari del genocidi recorda que cal treballar especialment amb els més menuts: "És essencial d'advertir els nostres infants: el fanatisme, la intolerància, l'odi i la violència poden destruir la humanitat sencera", i per tant, cal "aprendre a respectar tota vida humana, siguin quines siguin les diferències".

Els actes commemoratius tenen com a centre el Memorial del Genocidi de Kigali, en què el mateix secretari de l'ONU, Ban Ki-moon, ha retut homenatge a les víctimes i ha augurat un futur de pau i convivència justa entre tots els ruandesos, sabent que les cicatrius encara no estan tancades i que el procés de reconciliació no s'ha conclòs. Simbòlicament, a l'estadi Amahoro ("pau", en ruandès) de Kigali, on ahir es van reunir les autoritats i els ciutadans per a commemorar el genocidi, dos nens, un tutsi i l'altre hutu, volen escenificar la germanor desitjada entre els dos grups. Kagame ha rebut una torxa encesa que ha recorregut el país durant cent dies, els dies que va durar la massacre. I, tant en el seu discurs d'ahir com en les tribunes obertes que ha signat en diaris de ressò internacional (com aquesta al Wall Street Journal), Kagame ha insistit que van ser els colonitzadors europeus qui van "magnificar" les diferències que haguessin pogut existir entre tutsis i hutus, que van ser ells qui van "transformar les distincions socials en 'races'" i que aquesta "caricaturització" de la història ruandesa va posar les llavors d'una massacre conduïda "per l'Estat ruandès, que tenia el suport militar i polític de França".

(Imatge: fotografies de víctimes al Memorial de Kigali / fotografia de Adam Jones.)