Notícia

L'Europa dels estats, amb síndrome d'acordió (I)

ANÀLISI. A propòsit de conceptes tan debatuts, i sovint tan confusibles, com "Europa dels estats", "Europa dels pobles" i "Europa de les nacions": una reflexió, en clau històrica i de present, en dos articles del president emèrit del CIEMEN, Aureli Argemí.

De l'afirmació que les fronteres no es toquen...

Després de la Segona Guerra Mundial, les potències vencedores van fixar les noves fronteres dels estats europeus. Amb l'afegit que aquestes fronteres s'havien de considerar immutables. S'havia d'acabar, d'una vegada per sempre, un dels mals que ja va originar la Primera Guerra Mundial i, ben poc després, la Segona: el ball, sovint dramàtic, de les fronteres estatals, amb l'abolició d'unes, l'ampliació d'unes altres, la creació i la desfeta d'unes terceres.

En vistes a consolidar el mapa dels estats europeus, la part d'Europa víctima de les guerres internes va dividir-se en dos grans blocs. L'un que, mirant cap a Orient o, com es va dir, cap a l'Est, quedaria dins l'òrbita de la Unió Soviètica; i l'altre, anomenat occidental, es desenvoluparia comptant amb l'empara dels Estats Units d'Amèrica. D'aquesta divisió en restarien fora, fins a cert punt, alguns estats com Iugoslàvia -decantada, però, cap a l'est-, i Espanya, aviat aliada amb els estats occidentals. Malgrat aquestes dependències d'uns estats que servirien de paraigües protectors, les fronteres dels estats singulars i reconeguts quedarien intactes.

Aquesta última afirmació era, tanmateix, tan ferma com plena d'incongruències. Perquè a l'Europa de l'Est es va traçar una mena de frontera supraestatal, tancada hermèticament amb el famós Teló d'Acer i defensada pel Pacte de Varsòvia, amb una força militar destinada a defensar els estats que es trobaven rere aquesta superfrontera amb les armes més letals, com la bomba atòmica. Una defensa que havia de compensar-se amb la rebaixa d'alguns atributs propis del estats, com les seves respectives sobiranies. En l'Europa occidental, el Teló d'Acer fou una de les excuses per a traçar una altra espècie de frontera supraestatal també militaritzada per l'OTAN, igualment amb la bomba atòmica com a arma amenaçadora, supeditada a la voluntat d'un poder no europeu, els Estats Units. També en aquesta part d'Europa les sobiranies dels estats constituïts no gaudien de plena independència. Així, tant a una banda com en l'altra d'aquestes superfronteres, les fronteres pròpies dels estats constituïts quedaven pràcticament esquifides, menys reals que formals.

Contràriament al que imposaven les superfronteres, les fronteres dels estats que es trobaven a l'interior dels esmentats blocs eren permeables, si més no de fet. Eren prou flexibles perquè els respectius ciutadans es poguessin relacionar fins al punt de constituir una comunitat d'interessos supraestatals. En una banda, sota l'ègida del socialisme o comunisme, i en l'altra sota la del liberalisme o capitalisme.

Sobre aquestes bases es van elaborar plans d'aproximació i cooperació entre les persones i els seus respectius pobles més enllà de les fronteres estatals. En l'Europa de l'Est hom va buscar una progressiva unificació que havia d'acabar amb la formació d'una comunitat homogènia (l'homo sovieticus) que abastés els diferents estats i nacions. Hi va ajudar la formació d'un mercat comú, el COMECON. Les fronteres estatals figurarien en els tractats internacionals, en alguns casos, i serien reconegudes internacionalment (Polònia, Hongria, Bulgària, Romania...), tot i ser vistes sota la perspectiva de correspondre a estats satèl·lits de la Unió Soviètica. En altres casos, les fronteres estatals es convertirien en el límits de diferents repúbliques constitutives de la Unió Soviètica (d'un estat plurinacional), en què els respectius pobles conservarien intacte el dret a l'autodeterminació (Ucraïna, Bielorússia, Moldàvia, Geòrgia, Armènia...) per a poder-se separar eventualment de la mateixa Unió Soviètica i esdevenir estats independents.

En l'Europa de l'Oest, l'aproximació dels ciutadans s'aniria concretant amb la formació de les Comunitats Econòmiques Europees, embrió de l'actual Unió Europea. De l'evolució d'aquesta opció en sortiria el projecte de construir una Europa dels estats sense fronteres, amb la total llibertat de circulació de béns i persones. Però, paradoxalment, no en el sentit d'anar cap a l'abolició de les fronteres estatals en vigor ni de crear la uniformització. Aquesta part d'Europa es comprometia a unir-se tot mantenint la diversitat, sense que això impedís la transferència a unes institucions de dimensió europea (occidental) part de les sobiranies populars estatalitzades.

...a la realitat d'una Europa amb fronteres que ballen

L'experiència i l'evolució de les persones i dels seus respectius pobles farien aparèixer una sèrie de fenòmens -molts d'ells imprevistos pels dissenyadors dels dos blocs amb què s'havia configurat el mapa estatal d'Europa. Durant anys, els responsables de mantenir els dos blocs s'anirien enfrontant els uns als altres, de tal manera que fomentarien una recíproca enemistat i alimentaria l'anomenada guerra freda. Una guerra latent que, tanmateix, s'aniria esfumant per la progressiva presa de consciència social, arreu d'Europa, sobre la necessitat de viure i aprofundir cada dia més els postulats que fonamenten la llibertat i la democràcia.

Una de les conseqüències de l'avenç dels anhels democràtics de la població europea va ser el creixement del sentit crític, tant individual com social. La crítica ajudaria a posar en qüestió, per exemple, les fronteres de certs estats constituïts en la mesura que eren exponents d'uns acords presos per les potències vencedores de la Segona Guerra Mundial, sense tenir en compte si trossejaven els pobles que recloïen o si els pobles afectats acceptaven l'statu quo.

Serien, precisament, alguns d'aquests pobles aliens a les fronteres estatals arbitràries, separadores i opressores, que es revoltarien. Així va ser com mentre, per diverses circumstàncies, van començar a bufar, a finals dels anys vuitanta del segle passat, vents de llibertat i democràcia pels territoris del bloc definit com a comunista, certs pobles s'aixecarien, menystindrien el Teló d'Acer i farien aparèixer diferents estats, dels dels bàltics, a tocar amb la Unió Europea -de la qual acabarien formant part- fins a Geòrgia i Armènia, al llindar de l'Àsia occidental. Contemporàniament, els estats satèl·lits d'Europa reprenien una major sobirania (Polònia, Hongria, Bulgària, Romania) i la Unió Soviètica desapareixeria per a donar pas a la Federació Russa.

El mateix vent de la llibertat i la democràcia arribaria als països eslaus del centre i sud d'Europa, alguns d'ells membres -en tant que repúbliques- constitutius de Iugoslàvia, i ara convertits en estats independents: Croàcia, Bòsnia i Hercegovina, Montenegro, Macedònia i Eslovènia. Enmig d'aquestes mutacions estatals, apareixerien altres fenòmens significatius com la transformació de Txecoslovàquia en dos estats (Txèquia i Eslovàquia) i la conversió o, millor dit, la reconversió en un sol estat de dos estats: l'Alemanya Federal i la República Democràtica Alemanya.

En aquest vaivé de les fronteres estatals, ocorregut durant els últims vint-i-cinc anys, no a tots els vells i nous estats corresponen uns pobles en singular. Alguns d'ells s'han mogut per a contestar la divisió que els suposava l'Europa dels estats fixada per les potències vencedores de la Segona Guerra Mundial. El moviment de fronteres no ha afectat tan sols l'Europa de l'Est. També a l'occidental alguns pobles, com veurem més endavant, s'aixequen per a reivindicar la constitució d'un propi estat. La majoria de vegades, en nom d'una major llibertat i democràcia.

Últimament estem assistint a una involució, de signe també estatal, capitanejada pel govern rus: per motius presentats amb l'argument de ser recuperadors dels espais on els russos són majoria o compten molt, la Federació Russa posa en pràctica una política annexionista. Aquestes darreres setmanes ha pres Crimea i, abans, s'havia fet seves, de facto, Ossètia del Sud, Abkhàzia i Transnístria. I, pel que veiem, no tot s'acaba aquí.

Al costat d'aquest retrocés, la mateixa Federació Russa va impedir, amb les armes, que algunes antigues repúbliques de la Unió Soviètica que demanaven de ser sobiranes, com Txetxènia, es convertissin en estat independent, al·legant que el poble txetxè no és rus. Txetxènia és un exemple clamorós d'un atac estatalista.

D'altra banda, Sèrbia -l'estat que s'havia erigit gairebé com el pal de paller de la Iugoslàvia federal- ha fet tot perquè Kosovo, una antiga república autònoma però sense haver-se-li reconegut el dret a l'autodeterminació per l'antic règim, no aconseguís els seus objectius. En aquest cas, las posició de Sèrbia ha fracassat. Perquè avui Kosovo, per decisió dels seus representants elegits, és un estat, si bé encara no reconegut per tots els altres estats d'Europa i del món.

Aureli Argemí, president emèrit del CIEMEN

(La segona part d'aquest article la podeu trobar aquí.)