Notícia

L'Europa dels estats amb síndrome d'acordió (i II)

ANÀLISI. A propòsit de conceptes tan debatuts, i sovint tan confusibles, com "Europa dels estats", "Europa dels pobles" i "Europa de les nacions": una reflexió, en clau històrica i de present, en dos articles del president emèrit del CIEMEN, Aureli Argemí.

Ball confusionari entre "estats" i "pobles"

De nou, en els programes dels partits polítics que es presenten a les properes eleccions europees, trobem diferents lectures -repetides- sobre què és o es voldria que fos la Unió Europea. Molt genèricament, podríem dir que les opinions sobre aquesta organització dels estats europeus es divideixen en dos punts de vista: Un primer que mira favorablement cap a la construcció de la Unió Europea a fi que esdevingui, progressivament, l'expressió sintètica i harmoniosa d'allò que cada estat membre vol i pensa d'Europa. Un segon punt de vista posa l'atenció en aquells projectes que ajudin la Unió Europea a mantenir-se com a organisme vivificador en el qual conflueixin, amb actituds positives, els diferents pobles europeus sense que es confonguin, conservant, doncs, cada un d'ells la pròpia identitat, garantida pels estats-nació corresponents.

Entremig d'aquestes dues visions trobem els moviments dits euroescèptics, que solen correspondre als qui temen que els estats constituïts membres de la Unió Europea vagin perdent sobirania, a mesura que es consoliden les institucions europees i es van convertint, en la pràctica, en manifestacions d'un mena de superestat comú. D'altra banda, despunten també els moviments i partits que es presenten a les eleccions europees amb la bandera de l'Europa de les nacions que, per a fer-la emergir, posen en qüestió, si cal, estats constituïts que s'atorguen el dret de negar o minoritzar pobles, si als ulls dels seus dirigents fan ombra a l'únic poble que ells reconeixen en tant que forjador de l'estat-nació exclusiu i exclusivista.

Tanmateix, aquestes distincions no s'exhibeixen tan netes i diferenciades com podria semblar. Observem que en el llenguatge més estès a l'Europa occidental persisteix la confusió alarmant entre què és un poble, una nació i un estat, amb tendència a ficar aquests conceptes en un mateix sac. De fet, en els missatges procedents de la diverses candidatures per a les eleccions europees, ens adonem que, per exemple, els euroescèptics parlen d'enfortir l'Europa dels pobles, pensant que aquest enunciat manifesta el que volen, millor que no pas el d'Europa dels estats, quan són precisament els estats allò que, en el fons, més defensen, en tant que vertebradors dels pobles singulars, excloents d'altres pobles. Dintre d'aquesta línia, trobem les posicions típicament populistes, abocades a treballar per al restabliment de la plena sobirania dels estats, ni que sigui en detriment de la mateixa Unió Europea.

La confusió entre poble, nació i estat la trobem igualment en els discursos d'aquells candidats que parlen de donar primacia a la ciutadania europea, més enllà dels estats. Usen el concepte "Europa dels pobles" per a designar un espai -l'europeu- en què tots els pobles puguin deslliurar-se d'allò que els impedeix progressar en la democràcia participativa i en el camí assenyalat per les esquerres anticapitalistes. En aquest corrent ha pres una significació particular la candidatura encapçalada pel grec Alexis Tsipras (cap del partit d'esquerres Syriza), el qual, fent bandera del concepte de "l'Europa dels pobles", voldria assolir la presidència de la Comissió Europea. La ideologia que Tsipras transmet quan parla de "l'Europa dels pobles" (no distingida de l'Europa dels estats, com bé ho demostra ell mateix i el partit que representa en no posar gens en qüestió l'Estat grec que només reconeix el poble grec al seu interior), és una ideologia que apunta cap a una Europa oposada a l'Europa dels mercats i facilitadora de tot allò que porti a l'aprofundiment de la democràcia participativa. En una recent entrevista al diari italià La Repubblica, Tsipras afirmava que l'opció per ell encapçalada representa "les classes i els interessos socials, no els interessos nacionals. La meva candidatura uneix allò que el capitalisme divideix. Som una força política de govern, no un espai de protesta".

En el fons, l'opció d'aquest corrent liderat per Tsipras és enfortir el protagonisme de l'Europa dels ciutadans i de la societat civil, és lluitar per a edificar un tipus d'unió que no impliqui la marginació de les classes populars, de les diferents identitats individuals, és intentar construir un mateix subjecte polític arreu de l'espai europeu que assumeixi la representació de tothom, també de les realitats humanes avui excloses de la seva representativitat. Es tracta, diu el dirigent grec, de construir una altra Europa i una Europa altra amb una sobirania compartida i cohesionada entre la gent i els respectius col·lectius populars.

Nacions versus estats europeus

Com recordava al començament, en els orígens de la fundació de les Comunitats Europees, l'Europa dels pobles era l'arrel i l'objectiu del que els seus inspiradors volien construir. Però el significat que donaven a aquesta expressió venia a ser gairebé sempre una manera de dir l'Europa dels seus ciutadans, dels qui habitaven en cada un dels estats reconeguts pels vencedors de la Segona Guerra Mundial. Dels estats gairebé sempre identificats amb la societat que administraven o amb el poble que n'era la base fixada, encara que fos artificial. La confusió entre estats i pobles era, així, servida. Allò que, però, volien evitar era que els estats es tornessin a erigir en factors de discòrdia i acabessin fent-se la guerra.

Darrerament nous vents de llibertat i democràcia es van estenent també per la geografia europea occidental. Aquests nous vents se sobreposen a les campanyes d'abast europeu fetes en clau nacionalista-estatal. Les realitzen membres de nacions concretes que contesten el concepte d'estat-nació i reivindiquen la supremacia de les nacions en tant que expressen els diferents i distints pobles arrelats històricament a Europa. En l'intent de desmuntar, ni que sigui ideològicament, l'estat-nació donen la veu a nacions minoritzades o prohibides o detestades pels detentors de l'ordre establert. És veritat que un dels elements de la contestació és que aquestes nacions puguin arribar a erigir-se en estats, si els seus integrants ho volen i ho expressen amb el vot. Però per a ells l'estat en el qual pensen no és una còpia dels estats constituïts sinó un estat que sigui model del que hauria de ser un estat i prou: una estructura de poder jurídic i polític exclusiu destinat a ser un mitjà per a transmetre, amb la màxima fidelitat i transparència possible, els trets constitutius dels pobles i nacions, la llengua i la cultura diferenciades sobretot, i mai exclusivistes envers altres pobles i nacions que ostenten els mateixos trets.

Tenen cabuda aquests estats del futur al si de la Unió Europea? Sens dubte, sempre i quan es replantegi la Unió Europea a la llum del que van idear els seus fundadors (no una Europa dels estats seguint l'esquema propi del segle XIX i començament del XX, sinó una Europa dels seus ciutadans i els respectius pobles i nacions). En aquest replantejament es té en compte la necessitat que el nou Parlament Europeu abordi l'ampliació interna de la Unió Europea per a deixar passar els processos d'emancipació d'Escòcia i Catalunya, de moment, i de Flandes, País Basc, Galícia, Sardenya i de totes aquelles nacions que tenen forces representatives internes que reivindiquen pels seus respectius pobles el dret a l'autodeterminació. El dret que col·lectivament millor expressa la llibertat i la democràcia.

Aureli Argemí, president emèrit del CIEMEN

(La primera part d'aquest article la podeu trobar clicant aquí.)