Fatah, el partit del president palestí Mahmud Abbas, i Hamàs, la formació islamista que controla la Franja de Gaza, han anunciat un acord per a conformar un govern d'unitat nacional palestina d'aquí a cinc setmanes. El pacte també inclou la convocatòria d'eleccions presidencials i parlamentàries en el termini de sis mesos. Aquesta solució posaria punt i final a la divisió dels territoris palestins existent des de 2007, quan Hamàs i Fatah es van enfrontar violentament, amb el resultat que Cisjordània va quedar sota el control de l'Autoritat Nacional Palestina (amb majoria de Fatah) mentre que Gaza va restar sota domini de Hamàs.

La reacció israeliana ha estat immediata: el govern israelià ha cancel·lat una trobada amb els negociadors palestins i el primer ministre Binyamin Netanyahu ha assegurat que Fatah no pot fer la pau amb Israel al mateix temps que es pacta amb Hamàs.

Per a aprofundir i comprendre el context que ha desembocat en l'acord entre Fatah i Hamàs, Nationalia ha parlat amb Lurdes Vidal, responsable de l'àrea de Món Àrab i Mediterrani de l'Institut Europeu de la Mediterrània (IEMed). Destaquem quatre elements clau:

1. El canvi geopolític

Vidal apunta als canvis geopolítics que s'han donat a la regió durant els darrers anys com un dels factors clau per a entendre l'acord: "Després de les primaveres àrabs, Hamàs es desvincula dels seus aliats tradicionals: Hezbollah, Síria i l'Iran. De seguida és Qatar, el gran patrocinador del món àrab després de les primaveres, qui esdevé el recanvi dels ajuts dels aliats tradicionals de Hamàs. Però darrerament Qatar també ha viscut un procés de disminució de la seva projecció regional: hi ha hagut una successió al capdavant de l'emirat, i el soft power qatarià s'ha anat reduint". En aquest context, a Hamàs li quedava un darrer suport, el de l'Egipte dels Germans Musulmans, amb l'expresident Mohamed Mursi al capdavant: "Egipte donava unes garanties de mínima supervivència a Hamàs a través de la frontera del Sinaí", i a través dels túnels entre Egipte i Gaza entraven i sortien persones, béns, aliments, materials de construcció, armes... Però enderrocat Mursi, el nou govern del mariscal Abdel Fattah el-Sisi ha fet un gir, ha tancat la frontera amb Gaza i fins i tot ha dinamitat túnels: la situació a la Franja ha esdevingut encara més desesperada, i Hamàs s'ha quedat pràcticament sense cap sortida viable.

2. Negociacions sense profunditat

"Des de l'any 2000, el que s'ha estat fent" entre israelians i palestins "pràcticament és negociar per negociar, negociar les condicions de negociació, però no s'ha negociat sobre res real, que és el que hauria estat desitjable", explica Vidal. L'actual ronda negociadora ha estat, sobretot, una iniciativa del secretari d'Estat nord-americà, John Kerry, "que s'ho ha agafat com una missió i una causa personal". Però una negociació requereix de la voluntat de totes les parts d'arribar a acords. "A mesura que han passat els mesos, l'ambient s'ha anat deteriorant. Israel no ha volgut alliberar l'últim contingent de presos palestins i ha presentat un nou paquet de construcció d'assentaments. Han estat decisions unilaterals d'Israel davant dels intents de Kerry". Aquestes decisions unilaterals també les han preses els palestins: "Ha estat un estira-i-arronsa de les dues parts", que ha culminat en l'acord Fatah-Hamàs, que a Israel li ha donat l'excusa que li calia per a dir que les negociacions s'acaben. Però "els palestins també donaven la negociació actual pràcticament per perduda. En qualsevol cas, per als palestins, la reconciliació és una bona notícia".

3. Cercar un lideratge palestí amb una nova legitimitat

Perquè els negociadors de qualsevol costat puguin tenir força a la taula de negociacions i, després, puguin implementar sobre el terreny les decisions que es prenguin "cal una gran legitimitat en els lideratges", diu Vidal. Però "Mahmud Abbas és ara un líder amb poca legitimitat, que només podria negociar en nom de Fatah i de Cisjordània, però no en nom de Gaza ni de Hamàs". Per tant, Abbas "necessita relegitimar no sols els seu lideratge, sinó la mateixa Autoritat Nacional Palestina. Un procés electoral transparent com el de 2006 donaria més legitimitat al lideratge palestí" i, eventualment, podria suposar la reunificació d'una Palestina actualment dividida entre Cisjordània i la Franja de Gaza. En aquest sentit, doncs, no és tan sols Hamàs qui necessitava trobar una sortida per al seu bloqueig físic a Gaza, sinó que també a Fatah li calia escapar del seu propi blocatge.

4. Triar Hamàs en lloc de la pau... o en lloc d'un camí sense sortida

L'argument de Netanyahu és que triar Hamàs com a soci implica que Fatah no podrà fer la pau amb Israel. Cal preguntar-se, però, sobre les condicions en què treballa Netanyahu a Israel mateix: "Una part del govern israelià és molt hostil a qualsevol pacte amb els palestins", comenta Vidal. Entre les forces contràries a qualsevol tipus d'acord hi ha Yisrael Beitenu i La Llar Jueva, però també "tot el moviment dels colons, que cada cop té més suports i més força a la societat israeliana". El moviment dels colons s'oposa a pactes amb els palestins, i particularment a qualsevol intercanvi territorial que facilités un acord final de pau: "És un tema tabú per a ells". En aquestes condicions, és difícil que l'actual govern israelià avanci cap a cap acord substancial.

(Imatge: esquerra, Mahmud Abbas, líder de Fatah; dreta, Khaled Meshaal, líder de Hamàs/fotografia Meshaal: Trango.)