Entrevista

"Hi ha sectors urbans joves a Txuvàixia que volen recuperar la llengua pròpia"

Hèctor Alòs

Sociolingüística català treballant a Txuvàixia

ENTREVISTA. Hèctor Alòs és un sociolingüística català que treballa a Txuvàixia, una de les repúbliques de la Federació Russa. Marginada durant dècades i fins al dia d'avui, la llengua del país, el txuvaix, ha de fer front a l'enorme competència del rus. La interrupció de la transmissió intergeneracional és un gran problema. Hi ha una reacció encara minoritària, però incipient: "Una part de la societat és cada cop més conscient que la llengua recula", diu

Txuvàixia és una de les repúbliques que formen part de la Federació Russa. Dels seus 1.250.000 habitants, 635.000 van declarar al cens de 2010 que el txuvaix era la seva llengua nativa. La majoria, txuvaixos ètnics: els russos que viuen a Txuvàixia gairebé mai no aprenen a parlar-lo. Les dades dels estudis sociolingüístics mostren que la llengua txuvaixa va perdent terreny a la capital, Xupaixkar (Txeboksari, en rus), mentre que l'ús es manté més vigorós a les zones rurals. De tot plegat en parlem amb Hèctor Alòs, sociolingüista català de l'Institut Públic Txuvaix d'Humanitats, que resideix i treballa des de fa cinc anys a Txuvàixia.

-Quina serà la reacció del botiguer si entrem en qualsevol comerç de Xupaixkar i demanem alguna cosa en txuvaix?

-Depèn de l'edat del botiguer, d'on sigui... Hi ha força possibilitats que ens entenguin, perquè a Xupaixkar hi ha molts txuvaixos ètnics, i molts són d'origen rural. Hi ha possibilitats reals de fer-se entendre, fins i tot a la capital. De fet, la llei lingüística diu que ningú no pot ser discriminat per la llengua que parli, cosa que, per cert, inclou totes les llengües del món. Això és típic de les lleis russes: no s'ha de discriminar ningú per raó de llengua, però és un principi que tampoc no es veu gaire clar com s'implementa.

-Però encara que la llei contra la discriminació inclogui qualsevol llengua, també és cert que de llengües oficials, a Txuvàixia només n'hi ha dues: el txuvaix i el rus. Quin abast té aquest reconeixement?

-A la pràctica vol dir ben poc. Bàsicament, són tres coses. Una, que el txuvaix pot ser ensenyat obligatòriament a les escoles (i això és el que està passant, com en moltes altres repúbliques de Rússia) des del primer fins a l'últim curs de l'escola; dues, que la toponímia ha d'estar escrita en les dues llengües, i tres, que els rètols oficials han de ser bilingües.

-I es compleix?

-Pel que fa a la toponímia, només els rètols dels carrers i de les parades de bus de la capital estan gairebé sempre en les dues llengües. A les parades interurbanes, en canvi, la meitat només estan retolades en rus. I a les carreteres, la retolació en txuvaix és excepcional, sobretot si la carretera és de titularitat federal. Per cert, a la Universitat Estatal de Txuvàixia sí que hi havia un rètol únicament en txuvaix. Van posar-lo al principi de la dècada de 1990.

-I encara hi és?

-Fa mig any el van canviar per un de bilingüe. Un dels grups en defensa de la llengua txuvaixa va enviar-li una carta al rector, felicitant-lo pel seu treball a favor del bilingüisme, i demanant-li que continués amb la iniciativa substituint tots aquells rètols que només estan en rus -que a dins de les facultats són pràcticament tots!

-Quins marges d'actuació tenen les entitats de la societat civil en defensa de la llengua txuvaixa? La idea que tenim a Europa occidental és que a la Federació Russa en tenen poc.

-En general, a tot Rússia la societat civil funciona sobretot a les grans ciutats, i sí que és veritat que està molt controlada. Per exemple, la llei d'associacions és molt restrictiva. Un exemple: a Txuvàixia hi ha una de les associacions esperantistes més actives de Rússia. Cada any organitza un festival de les llengües amb l'ajut del ministeri. Però hi va haver un any que l'associació no va presentar l'estat de comptes, i els membres de la junta van haver de pagar de la seva butxaca una multa realment important. D'acord amb la llei, els membres de les juntes són responsables personals de moltes qüestions, i això com a mínim desincentiva molt, perquè els membres de la junta tenen moltes obligacions i riscos.

Un altre exemple: fa tres mesos un grup d'activistes va anar a diferents empreses i va proposar de penjar-hi uns rètols que deien: "Aquí parlem també en txuvaix". Van rebre molt bona acollida. La setmana passada, una notícia deia que una suposada entitat no governamental (a Rússia mai saps fins a quin punt ho són) encarregada d'avaluar el nivell d'harmonia que hi ha als diferents subjectes (unitats federades) de Rússia havia baixat la qualificació de Txuvàixia perquè havia considerat que l'acció dels activistes era un indici que començava a haver-hi tibantors nacionalistes.

-I realment n'hi ha alguna, de tibantor?

-Poquíssimes. La societat és molt tranquil·la. En general, és així a tota la regió del Volga. N'hi ha alguna més al Tatarstan, pel fet que la política lingüística allà és més avançada, i ja se sap que qualsevol política que vulgui fer un canvi provoca el rebuig d'una part de la societat. En general, el nivell de la convivència és fantàstic. De vegades, jo mateix em sorprenc.

-Els txuvaixos es veuen realment com una nació? Perquè, si és així, certament sorprèn que no hi hagi més tensió, sobretot tenint en compte el rearmament del nacionalisme rus d'uns anys ençà.

-Jo diria que en general és així: la gran majoria dels txuvaixos consideren que la seva nació és Txuvàixia, i sospito que això és bastant general a la resta de repúbliques de Rússia. El fet que durant decennis hagin tingut el reconeixement de la seva nacionalitat als passaports i que sempre s'hagi admès l'existència de la nacionalitat txuvaixa ha fet que aquests vincles siguin ferms. El que passa és que aquesta identitat només entra en oposició amb el fet de pertànyer a Rússia en casos puntuals. Un cop vaig fer un estudi sobre aquest tema a Txuvàixia. Els graus d'identificació amb la Federació Russa i amb la República de Txuvàixia eren idèntics entre txuvaixos i russos ètnics, i entre parlants de txuvaix i parlants de rus, quan no se'ls feia triar una de les opcions als enquestats. En canvi, quan se'ls feia triar una sola opció, els txuvaixos ètnics tendien més a identificar-se amb Txuvàixia que els russos, que tendien més a identificar-se amb la Federació Russa o amb el seu municipi.

-Això vol dir que els txuvaixos ja veuen bé l'encaix de la seva república a Rússia?

-És una qüestió de prioritats. La gent -i ara parlo de Rússia en general- està molt poc polititzada, i encara menys fora de les grans ciutats. En part, perquè no tenen cap expectativa que la vida política suposi canvis en les seves vides privades. Potser per això els txuvaixos no s'impliquen més en la situació de la seva república dins de la Federació: difícilment hi poden estar interessats. Partint d'aquesta base, cal entendre un altre procés. Quan a Rússia hi va haver una efervescència política molt gran (durant la perestroika i els primers anys de la dècada de 1990), aquesta es va traduir en un desengany fort: els resultats dels canvis que va viure Rússia llavors van ser molt negatius per a la majoria de la població, tant en termes d'autoestima com d'un empobriment terrible. La gent es va trobar sense feina i sense ajuts públics, molts dels quals en l'època soviètica passaven a través de les fàbriques (guarderies, cultura...). Les privatitzacions durant la presidència de Borís Ieltsin van desembocar en robatoris descarats. La dècada de 1990 -el petit període democràcia que van tenir- es recorda amb horror. Si els polítics no et transmeten credibilitat, t'acontentes amb el mal que ja coneixes.

-Que es diu Vladímir Putin.

-Els ha donat autoestima i una estabilitat econòmica com no es coneixia des de l'època soviètica. No és que hi hagi un gran amor als polítics russos i a Putin en particular, però sí que és cert que molta població no li és gaire desfavorable. A Moscou i Sant Petersburg això és una mica diferent, però en una república provincial com Txuvàixia diria que és una visió bastant ajustada a la realitat. Si hi haguessin uns discursos polítics correctes, els txuvaixos podrien desenvolupar unes millors expectatives respecte de l'estatus de la seva llengua. Però caldria anar pam a pam, perquè la població no està disposada a acceptar canvis bruscos, més aviat els hi té por.

-Malgrat tot, no deixa de sorprendre aquesta acceptació tàcita del paper secundari a què la llengua txuvaixa ha quedat relegada. També hi té a veure el fet que el txuvaix fos marginat, i fins i tot reprimit, durant part de l'època soviètica?

-L'època soviètica és molt àmplia. Té un primer període molt favorable a les llengües minoritzades, que però ja acaba a la dècada de 1930. Progressivament es dóna més importància al rus i a la necessitat de conèixer-lo perfectament. Aquí es fa forta una idea perversa: que el coneixement d'altres llengües dificulta un bon aprenentatge del rus. No es mira de convèncer els txuvaixos d'abandonar la seva llengua, però sí de recloure-la en determinats àmbits específics: bàsicament, a la vida diària dels pobles. El rus, per contra, havia de dominar a la ciutat, a la fàbrica, a l'escola. I sí, l'ús del txuvaix en alguns casos acaba reprimit: es crida l'atenció de la gent que el parla als carrers de les ciutats, o a l'escola. Una mostra d'això és que algunes cròniques del principi de la dècada de 1990 recullen que, de cop, l'ús del txuvaix als carrers de Xupaixkar creix molt. I no és pas per cap moviment demogràfic: per tant, és evident que abans havia existit alguna mena de repressió.

-Les dades demolingüístiques -per exemple, les que tu mateix has treballat- mostren que l'ús del txuvaix a les ciutats és molt més feble que al camp i, sobretot, que els russos de Txuvàixia gairebé no l'aprenen mai, de forma que en molt rares ocasions és la llengua que parlen entre ells un rus i un txuvaix. En aquest context, quin futur pot tenir l'idioma?

-La llengua depèn sobretot dels propis parlants. Si els conciutadans dels txuvaixos no la parlen, no necessàriament ha de morir-se. El problema és quan aquests conciutadans són un col·lectiu important en nombre i amb un estatus elevat, que ostenta els llocs clau al govern, a l'administració... Tot això dificulta molt l'ús interpersonal del txuvaix, perquè de seguida hom troba algú que no tan sols el parla, sinó que no l'entén. I no s'ha provat res per a fer entendre a la gent que, almenys, han d'entendre el txuvaix. Això ho sabem bé a Catalunya. I hi ha una herència soviètica -molt sòlida entre les autoritats federals i, en gran part, també entre les republicanes- segons la qual les llengües minoritzades només pertanyen a les minories, i no pas a tots els ciutadans de la república. Per això, molts troben que no és necessari ni desitjable que les altres nacionalitats que viuen a Txuvàixia aprenguin el txuvaix.

-I això, malgrat que tots els alumnes de Txuvàixia, siguin ètnicament txuvaixos o no, tenen l'obligació d'aprendre l'idioma a l'escola.

-Sí, però molts, a la pràctica, només l'estudien entre hora i mitja i tres hores a la setmana (la resta d'assignatures són en rus). És una llengua radicalment diferent del rus (la distància és com l'existent entre el basc i el català), i amb tres hores no n'hi ha prou per a dominar-la. A més, el mètode d'ensenyament es basa molt en la gramàtica, i també es dedica molt de temps a aspectes culturals: de vegades penso si realment volen ensenyar la llengua o la cultura. El problema més gran avui no és que els russos no l'aprenguin, sinó el trencament de la transmissió intergeneracional entre els txuvaixos mateixos: a les ciutats, molts txuvaixos ja no l'entenen.

-Quines reaccions populars hi ha davant d'aquest retrocés?

-Una part de la societat cada cop és més conscient que la llengua està reculant. Que això passi a les ciutats, sembla que ho tinguin assumit des de sempre. Però fa cent anys això no era un problema, perquè cap txuvaix vivia a les ciutats. En canvi, ara la meitat dels txuvaixos ja són urbans. I no només això, sinó que als pobles més grans, aquest procés de substitució ja està en marxa. I tenim indicis que, als pobles més petits, pot començar a la propera generació. Per tant, hi ha sectors urbans joves -alguns dels quals ja han perdut la llengua- que se n'adonen i volen recuperar l'idioma dels seus pares i avis. Hi ha un petit moviment incipient, tant a les ciutats de Txuvàixia com entre txuvaixos que viuen fora de la república (descendents d'emigrats a zones rurals veïnes durant el XVIII i XIX i descendents d'emigrats a Moscou durant el XX), que ha començat a organitzar una xarxa, molt basada en internet i en paral·lel al sistema oficial, que consideren que no rutlla. Per exemple, organitzen camps d'estiu per a aprendre txuvaix: es reuneixen durant algunes setmanes entre 50 i 100 persones i fan cursos, grups de discussió, xerrades sobre cultura i història... En aquest moviment de recuperació de la llengua hi destaca sobretot el grup Haval: els activistes de la iniciativa de les diferents empreses que comentàvem abans, per exemple, hi estan vinculats. Haval intenta ser una organització apolítica i prova de mantenir una col·laboració fluïda amb l'administració, però sense subordinació. Una part dels seus membres, però, volen anar més enllà. Alguns, per exemple, han llançat un noticiari en línia en txuvaix i rus: Irekle Samah ("Paraula Lliure").

David Forniès