El canvi radical d'escenari que ha tingut lloc a l'Iraq aquest mes ha reobert el debat sobre si, ara sí, ha arribat el moment que el Kurdistan del Sud agafi el camí de la independència total. Una independència que ja ho és de facto, després que l'ensulsiada de l'exèrcit iraquià a les regions de majoria àrab sunnita davant de l'avanç dels gihadistes de l'Exèrcit Islàmic de l'Iraq i el Llevant (EIIL) i d'altres grups armats de majoria sunnita hagi tallat els pocs vincles que mantenia el govern del Kurdistan del Sud amb l'executiu iraquià.

Els dirigents kurds han deixat ben clar que, després d'aquest juny, les coses ja no tornaran a ser iguals a l'Iraq ni al Kurdistan del Sud. "No crec que puguem continuar junts", deia el primer ministre sud-kurd, Nechirvan Barzani a la BBC la setmana passada. Dies després, i davant de les càmeres de la CNN, el president del Kurdistan del Sud, Masud Barzani (imatge), deia que "ha arribat el moment que el poble kurd determini el seu futur". Els dirigents kurds ho diuen sabent que les seves forces armades, els peixmergues, controlen pràcticament tots els territoris de majoria kurda de l'Iraq, incloent-hi la ciutat de Kirkuk.

Els Estats Units, informa el Washington Post, han deixat clar que no volen veure com el Kurdistan del Sud se separa de l'Iraq. Washington valora el pes que exerceixen els kurds davant de les "tendències negatives" en aquell país asiàtic, i argumenta que mantenir un estat unificat va a favor dels interessos d'ambdues parts.

És difícil, però, de veure en què beneficia ara mateix al Kurdistan del Sud formar part -nominalment- de l'Iraq. I això ho estan veient tant Turquia (que, per boca d'un conseller del primer ministre Recep Tayyip Erdogan, apuntava que Ankara podria arribar a donar suport "al dret a l'autodeterminació" del Kurdistan del Sud, convertit en un soci comercial de primer ordre per als turcs) com Israel. Reuters, des de Jerusalem, informava ahir que el govern israelià li ha dit al nord-americà que, segons el seu parer, la independència del Kurdistan del Sud és "un final anunciat". L'article també apunta als vincles diplomàtics, militars i comercials que mantenen des de fa temps Israel i el Kurdistan del Sud, i conclou que una declaració d'independència podria ser fàcilment reconeguda per part dels israelians.

Precedents històrics que aconsellen prudència?

Però en la memòria dels kurds també estan vius els precedents fracassats d'aconseguir un estat propi o de consolidar institucions autònomes. El Kurdistan Oriental (Iran), encapçalat per Qazi Muhammad, va proclamar la República de Mahabad el 1946, amb l'esperança de disposar d'un estat kurd sota protecció soviètica. L'URSS, però, se'n va desentendre, i al cap de pocs mesos les forces iranianes van ocupar Mahabad, van detenir Muhammad i, finalment, el van executar.

També va tenir un mal final, per als kurds, l'autonomia signada amb Saddam Hussein el 1970. El règim baasista no va respectar les condicions del pacte, va impedir l'exercici de l'autogovern, va dur a terme una política d'arabització al Kurdistan del Sud, i a la dècada de 1980, va dur a terme una campanya genocida (l'Anfal) que Human Rights Watch calcula que va provocar la mort d'entre 50.000 i 100.000 civils. Fonts kurdes eleven la xifra a 182.000 persones.

L'autogovern actual, que arrenca de la primera intervenció nord-americana a l'Iraq (1990-1991), és amb diferència el més ampli, estable i fort que han gaudit els kurds. A diferència del que passa al veí Kurdistan Occidental (Síria), els seus dirigents no són precisament uns revolucionaris. I si bé els dos Barzanis han apuntat a la possibilitat de la independència, no és menys cert que ambdós han deixat la porta oberta a mantenir el Kurdistan del Sud dins de l'Iraq si les condicions milloren.

Els dirigents sud-kurds apunten que podria haver-hi encara una possibilitat de salvar la unitat de l'Iraq si es donés la reconciliació entre àrabs sunnites i àrabs xiïtes, si el primer ministre Nuri al-Maliki (a qui el govern del Kurdistan del Sud culpa del desastre) renunciés i si s'arribés a un nou pacte per a redefinir l'Iraq. Una perspectiva que, a curt termini, sembla ben poc plausible. El context actual (geopolític, econòmic, comercial...) s'assembla poc als precedents històrics abans esmentats, per la qual cosa el resultat final també podria ser ben diferent.