Sèrbia versus l'Imperi austrohongarès

L'assassinat, el 28 de juliol de 1914, a la capital de Bòsnia (Sarejevo) de l'hereu de tron austrohongarès, Francesc Ferran, va ser la guspira d'una foguerada que va abrasar Europa. Emportat per l'enemistat que tants serbis sentien pels austríacs -que s'havien apoderat de Bòsnia, tancant així les portes a l'expansió de Sèrbia-, un jove estudiant serbi, Gavrilo Princip, es constituïa en l'heroi de la resistència davant d'un imperi que semblava no tenir límits. Princip era membre del grup Jove Bòsnia lligat a l'organització Mà Negra, que seguint l'eslògan "Unificació o mort" es proposava lluita, amb les armes si calia, per tal de recuperar tots els territoris que als seus ulls havien de pertànyer al Regne de Sèrbia, entre els quals hi havia Bòsnia i Hercegovina. A la llarga, Mà Negra pretenia que el Regne de Sèrbia fes tot el possible per tal d'unificar el conjunt dels eslaus del sud (els habitants del territori que més endavant seria Iugoslàvia).

La intransigència dels serbis contrastava amb la política que portava a terme l'Imperi austrohongarès el qual, en la seva progressiva extensió, volia aplicar el principi del respecte a les llengües i cultures dels pobles que anava incorporant. Un principi que era com l'embrió d'un estat plurinacional de tipus federal, si bé no aplicat amb completa amplitud de mires, sobretot quan algun dels pobles adscrits reivindicaven més autonomia o, simplement, reclamaven l'emancipació. Era, en tot cas, un principi que no posava en qüestió l'essència de les aliances, entre poders, que fonamentaven l'Imperi austrohongarès. Unes aliances garantides per la figura exclusiva de l'emperador, presentat com l'element aglutinador, suprem, indiscutible i, si calia, magnànim, de la diversitat.

Es tractava d'una ideologia plena de contradiccions que, però, se situava molt lluny de la que practicava Sèrbia. El Regne de Sèrbia, en efecte, pretenia que cadascun dels eslaus del sud passés pel gresol del que podríem anomenar la serbització: l'exponent de la unitat que els diferents eslaus estaven cridats a admetre com a ideal identitari, cultural i lingüístic.

El xoc dels dos mons representats pels serbis i pels ciutadans de l'Imperi austrohongarès havia aixecat uns murs de separació i divisió que no deixaven cap espai per a poder-hi construir ponts de comprensió mútua.

L'autodeterminació dels pobles en l'horitzó de la pau

Immediatament després de l'assassinat de l'arxiduc, el govern austrohongarès va demanar, en forma d'ultimàtum, explicacions al govern de Sèrbia. Li va exigir, a més, que deixés entrar els seus propis investigadors dintre de l'espai serbi i que aquests poguessin actuar amb absoluta llibertat. Les autoritats sèrbies van decidir respondre amb un "no" rotund a les dues demandes, al·legant que no podien minimitzar la sobirania nacional del poble que representaven i que Sèrbia, com a tal, no tenia cap culpa de l'assassinat.

Davant la persistent negativa del serbis, al cap d'un mes just de la mort de l'arxiduc, el 28 de juliol, l'exèrcit austrohongarès entrava en guerra contra Sèrbia. L'atac de l'imperi va fer aixecar en armes la majoria d'estats europeus. Uns, per a posar-se al costat dels austrohongaresos (Alemanya sobretot), altres per a ajudar els serbis (l'Imperi rus particularment), i uns tercers per a aprofitar l'avinentesa amb la finalitat de resoldre els propis problemes. França, per exemple, entrava en guerra contra Alemanya amb el teló de fons del seu desig de recuperar Alsàcia i Lorena, passats a les mans franceses després de la derrota de la guerra francoalemanya del 1870. L'Imperi britànic, amb l'excusa d'ajudar els francesos, també prenia les armes per a atacar els alemanys...

Europa acabaria dividint-se en els territoris dominats per les anomenades Potències Centrals (bàsicament al voltant de l'eix austrohongarès i alemany) i els Aliats, la majoria d'altres països, (excepte els estats neutrals espanyol, noruec, suec, suís i, durant un temps, italià). La contesa, però, no es limitaria a ser paneuropea, i es convertiria en una guerra d'abast extraeuropeu: l'Imperi otomà, que havia perdut part de la seva influència dins d'Europa amb la volatilització de les seves possessions en les recents guerres balcàniques, es posaria al costat dels alemanys, pensant recuperar, amb la seva ajuda, els territoris manllevats, i els Estats Units d'Amèrica van decidir de socórrer els Aliats, amb una eficàcia tal que serien determinants a l'hora de signar la pau, al cap de quatre anys d'haver-se començat la guerra. Una pau que no impediria que Europa es convertís en un espai de vencedors (els Aliats) i vençuts (les Potències Centrals), en el preludi de la Segona Guerra Mundial (1939-1945).

Tot aquesta mena de macabre joc de disbarats tindria una repercussió mundial, en particular perquè un dels seus efectes seria els canvis de mans d'algunes colònies africanes, fonts de recursos necessaris per a Europa i per a mantenir la rivalitats estatals. A la vegada, aquestes guerres posarien sobre la taula de les discussions, també d'abast mundial, de quina manera s'hauria de potenciar una pau que no fos la que ja s'intuïa malgirbada, sense futur. El president Woodrow Wilson, dels Estats Units d'Amèrica, de caràcter liberal, apostaria per una pau que es fonamentés en el principi del dret a l'autodeterminació dels pobles, un principi que també advocaven les noves autoritats de Rússia, des del 1917 de signe socialista-comunista... Al final, els diferents estats vencedors es posarien d'acord per a fundar una organització de caràcter internacional que portés el nom enigmàtic de Societat de les Nacions. La incumbència bàsica d'aquesta institució seria la de donar la mà als diferents pobles que volien reconstruir l'espai humà europeu -i per extensió planetari- a partir del principi de les nacionalitats, que tantes bones solucions havia donat arreu, des de mitjans del segle XIX, solucions que tenien en compte la decisió lliure de cada poble de determinar el seu futur.

L'horitzó era força clar. Però la història posterior al final de la guerra s'en va desviar profundament. Es va orientar, més aviat, en sentit contrari... seguint un curs que portaria cap a una Segona Guerra Mundial, molt pitjor que la primera.

Aureli Argemí és president emèrit del CIEMEN.

(Imatge: l'assassinat de l'arxiduc, tal com el va dibuixar Achille Beltrame a La Domenica del Corriere.)