La situació política a l'Orient Pròxim ha fet un canvi radical amb la inesperadament efectiva ofensiva militar de l'Estat Islàmic (anteriorment Estat Islàmic a l'Iraq i el Llevant), que l'ha portat a controlar bona part del nord del país, incloent-hi la segona ciutat en nombre d'habitants, Mosul, que va caure a les seves mans el 10 de juny. A aquells que siguin familiars amb l'actualitat de la regió aquesta organització gihadista els serà familiar des de fa temps a causa de la gran porció de territori que controla a Síria, on l'Estat Islàmic no només s'ha enfrontat a les tropes de Bashar Al-Assad sinó que li ha declarat la guerra a totes i cadascuna de les faccions rebels, fins i tot al Front Al-Nusra, l'organització reconeguda per Al-Qaida a Síria.

Una de les conseqüències immediates que està tenint aquest nou escenari per al Kurdistan del Sud (Iraq), que disposa d'una àmplia autonomia de facto des del 1991 i reconeguda oficialment des del 2005, és la futura convocatòria d'un referèndum per a decidir si aquest territori ha d'esdevenir un estat independent. Quins són els factors a favor i en contra que el govern sud-kurd, liderat per Masud Barzani, té per assolir aquest objectiu?

Elements favorables a la independència

En primer lloc, cal tenir en compte que les fronteres de la Regió Autònoma del Kurdistan reconegudes per la Constitució iraquiana del 2005 no es corresponen amb la totalitat del territori sud-kurd. Només les províncies de Dohuk, Erbil i Suleimaniyah hi estan incloses, mentre que ciutats tant importants pels kurds com Mosul i Kirkuk, capital històrica del Kurdistan del Sud, van quedar fora dels seus límits. Aquestes dos nuclis urbans i els seus entorns van ser sotmesos a un intens procés d'arabització durant la dècada de 1990, quan el govern de Saddam Hussein va provocar desplaçaments massius de la població kurda cap als territoris controlats per la Regió Autònoma del Kurdistan.

Amb la promulgació de la Constitució del 2005, l'Iraq va comprometre's a organitzar un referèndum als territoris reclamats pel Kurdistan per a demanar als seus ciutadans si volien ser integrats dins de la Regió Autònoma del Kurdistan, promesa que encara no ha estat satisfeta. En aquest sentit, la pèrdua sobtada de control d'aquestes regions per part de l'Estat iraquià ha suposat una oportunitat històrica perquè la Regió Autònoma del Kurdistan incorpori de facto aquests territoris mitjançant el desplegament dels peixmergues (exèrcit sud-kurd), que es van avançar així a l'Estat Islàmic, que pretenia conquerir-los -amb l'excepció de Mosul, capturada amb antelació pel grup gihadista el 10 de juny. Aquest fet és fonamental per a explicar l'aposta sobiranista de Barzani, ja que sense l'annexió d'aquests territoris, especialment Kirkuk, la independència del Kurdistan del Sud hauria estat vista per la població kurda com a incompleta.

Amb tot, més enllà de la importància política de controlar els territoris sobre els quals s'assenta el poble kurd a l'Iraq, l'annexió de Kirkuk té una importància econòmica fonamental. La ciutat està construïda sobre uns immensos pous petrolífers capaços de produir, en el seu pic de fa una dècada, més de 230 milions de barrils anuals, que afegits als 146 milions de barrils que la Regió Autònoma del Kurdistan era capaç de produir fins l'actualitat, podria situar el nou Estat kurd entre els vint primers productors mundials de cru, segons dades de l'EIA. Si amb el petroli produït fins l'actualitat aquest nou estat ja seria viable, dotar-lo d'aquesta capacitat productiva extra el convertiria en un estat ric en volum de PIB.

Una altra variable que afavoreix les possibilitats de creació d'un Estat kurd independent és la manca d'implantació de l'islamisme, i ja no diguem del gihadisme, en el territori kurd -amb l'excepció de Halabja i els seus voltants, on tanmateix la insurgència gihadista d'Ansar Al-Islam, vinculada a Al-Qaida, va ser esclafada amb èxit entre el 2000 i el 2003. Els dos partits polítics que han governat al Kurdistan del Sud durant les dues darreres dècades són el Partit Democràtic del Kurdistan (PDK) i la Unió Patriòtica del Kurdistan (UPK), dues formacions controlades pels dos principals líders tribals del país, Masud Barzani (PDK) i Jalal Talabani (UPK), que malgrat ser molt conservadors no inclouen en els seus discursos l'Islam polític. Les tres formacions islamistes que van obtenir representació a les darreres eleccions legislatives de 2013 només van aconseguir 17 diputats dels 111 que conformen l'assemblea kurda, i el gihadisme és rebutjat per la majoria de la població. Les implicacions geopolítiques que comporta aquest fet són molt importants per a explicar els suports amplis que s'estan generant al voltant de la creació d'un Estat kurd, que van des d'estats com Turquia i Israel, passant per la moderada consideració dels Estats Units. Especialment en el cas de Turquia, la instauració d'un estat tap que l'aïllés d'un Iraq cada cop més situat sota la influència gihadista tindria un alt valor geoestratègic. A més, cal no oblidar que en els darrers anys la Regió Autònoma del Kurdistan ha fet tractes comercials avantatjosos amb Turquia que han permès al govern turc importar grans quantitats de petroli a bon preu. Un Kurdistan del Sud independent, sense la pressió del govern de Bagdad, podria millorar les perspectives d'aquests tractes.

Tanmateix, si hi ha una variable imprescindible de cara a afirmar la sobirania d'un estat és la de tenir unes forces armades amb capacitat efectiva per a exercir el monopoli de la violència sobre el seu territori. En aquest sentit, la Regió Autònoma Kurda, des del final de la dècada de 1990, és un estat més operatiu que l'Iraq ja que disposa d'un exèrcit nombrós, disciplinat, ben armat i molt efectiu, els peixmergues (en kurd, "aquells qui s'enfronten a la mort"). Aquesta exèrcit controla els territoris de la Regió Autònoma del Kurdistan de forma exclusiva des del 1991, i la Constitució iraquiana del 2005 li reconeix l'autoritat sobre el seu territori (article 141 constitució iraquiana, ja citada). En l'ofensiva gihadista que l'Estat Islàmic va desplegar el 10 de juny, els peixmergues han demostrat que són l'única força militar amb capacitat per combatre de manera efectiva el gihadisme i mantenir l'ordre dins dels territoris que controla. Al Kurdistan del Sud, les estructures d'estat ja hi són des de fa temps.

Qüestions incertes

La configuració d'un nou Estat kurd topa també amb algunes problemàtiques. Per començar, els territoris que els peixmergues acaben de conquerir o ja no són de majoria kurda, o ho són de poc. Com hem dit anteriorment, els territoris kurds que van quedar fora de control del govern sud-kurd van ser sotmesos a un procés intens d'arabització, provocat pel desplaçament massiu de població kurda cap al nord en paral·lel a una arribada nombrosa de població àrab. Si fem un cop d'ull a la composició ètnica de la província de Kirkuk, el darrer cens de població (de 1997) mostrava que els àrabs eren majoria amb el 72% de la població, seguits dels kurds amb el 21% i els turcmans amb el 7%. Pel que fa a Mosul, els percentatges eren pràcticament idèntics. D'ençà la caiguda de Saddam Hussein (2003), però, una part de la població àrab va marxar de Kirkuk, mentre que una part de la població kurda desplaçada hi va poder tornar. Basant-se en extrapolacions a partir dels resultats electorals, Liam Anderson i Gareth Stansfield conclouen que els kurds serien ara aproximadament tot just la meitat de la població de la província de Kirkuk. El 28% serien àrabs i els turcmans estarien en tercer lloc.

Veient aquestes dades, semblaria difícil que una part considerable de l'actual població d'aquests territoris acceptés de formar part d'un estat legitimat en la nació kurda. Amb tot, aquest fet podria quedar compensat per la relativa orientació multiètnica que la Regió Autònoma del Kurdistan ha sabut mostrar fins l'actualitat. Per exemple, l'àrab és reconegut com a llengua oficial juntament amb el kurd i, i els altres pobles presents al territori (turcmans, assiris i armenis) tenen 11 escons reservats al Parlament kurd. Però, més important encara, els àrabs i el assiris, i fins i tot alguns turcmans, també lluiten al costat dels peixmergues, fet que podria evitar-li a l'exèrcit kurd la incomoditat de presentar-se com una força d'ocupació a ulls de bona part de la població dels territoris annexats.

Pel que fa al cas de Mosul, també hi ha interrogants importants. Llençaran els peixmergues una ofensiva per capturar aquesta ciutat? A dia d'avui no hi ha hagut cap moviment en aquest sentit, tot i que és difícil no pensar que l'assalt sobre Mosul és una qüestió de temps: a més d'estar inclosa en molts mapes del territori històric del Kurdistan del Sud i de mantenir un percentatge important de població kurda, els pous de petroli que té la ciutat són molt temptadors. Però la seva conquesta presenta elements difícils, com el fet que l'Estat Islàmic s'ha fet molt fort a la ciutat a través de la col·laboració de líders tribals i del suport de bona part de la població la qual, a diferència de la resta del Kurdistan del Sud, ha vist amb menys recels l'integrisme sunnita. Tanmateix, aquesta col·laboració entre l'Estat Islàmic i altres actors locals és difícil de mantenir al llarg termini ja que el grup gihadista liderat per Abu Bakr-Al Baghdadi és molt poc obert a mantenir equilibris amb altres organitzacions. És plausible que el govern sud-kurd esperi que aflorin tensions entre l'Estat Islàmic i les altres faccions integristes per a aprofitar l'ocasió i assolir el control de Mosul amb la mínima resistència possible.

Una qüestió no menys important són les implicacions que la independència del Kurdistan del Sud tindria per a Turquia. Si bé hem esmentat els avantatges que Ankara veu en aquesta possible secessió, no hem d'oblidar que la major part del poble kurd viu dins les fronteres turques, amb una població aproximada d'entre 15 i 25 milions d'habitants, gairebé la meitat de tota la població kurda. Per a Turquia, reconèixer el Kurdistan del Sud com a estat sobirà mentre li nega al Kurdistan del Nord el dret a una simple autonomia política és una situació no exempta de perills. Al Kurdistan del Nord hi ha una important organització politicomilitar en conflicte amb l'Estat turc, el Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK), que aspira a obtenir l'autonomia per al territori. Si bé les dues parts van iniciar un procés de pau el 2013, resta per veure quins en seran els resultats i les implicacions que pot tenir la independència sud-kurda en tot aquest procés. A més, la guerrilla del PKK té la seva base principal a les muntanyes de Qandil, al Kurdistan del Sud. Si Turquia posés com a condició per a donar el seu suport a la independència sud-kurda que els peixmergues desmantellessin els campaments guerrillers (fet molt probable), les relacions entre el nou Estat sud-kurd i el PKK es complicarien.

Per últim, tampoc no és clar com evolucionarien les relacions entre el govern del futur estat independent i els governs autoproclamats del Kurdistan Occidental (Síria) arran de l'inici de la guerra civil siriana, controlats pel Partit de la Unió Democràtica (PYD), un partit vinculat amb el PKK. Les relacions entre ambdós governs, als antípodes ideològics en l'eix esquerra-dreta, han estat difícils i molt fluctuants, i han passat d'una situació de màxima tensió el març de 2014 a la màxima cooperació el mes de juny davant l'amenaça de l'Estat Islàmic. La font principal de conflicte ha estat causada precisament per l'intervencionisme de Barzani al Kurdistan Occidental, que també hi té la seva pròpia coalició satèl·lit, el Consell Nacional Kurd. La formació política controlada per Barzani ha intentat desestabilitzar en moltes ocasions el govern del PYD, fins al punt en que el mes de març els peixmergues van tancar tots els passos fronterers entre el Kurdistan del Sud i el Kurdistan Occidental, amb l'objectiu d'augmentar la pressió sobre els governs del Kurdistan Occidental. La nova situació creada per l'avanç ràpid de l'Estat Islàmic a l'Iraq ha reduït la tensió entre els dos governs, però ningú no gosa pronosticar com evolucionarà aquesta relació amb el nou escenari.

* Dani Roldán és el coordinador de Relacions Internacionals del CIEMEN.