Si algú -posem que d'Austràlia, Singapur o Quito- passés aquests dies per Escòcia podria perfectament no adonar-se de la campanya pel referèndum. D'acord que hauria de ser algú amb pocs coneixements d'anglès, que no llegís premsa i no mirés la televisió, algú realment poc interessat en la política -un perfil bastant comú. I podria ser perquè la campanya pel referèndum escocès ha prescindit de grans plafons i anuncis a ciutats, carreteres, etcètera.

Curiosament, el que sí que es dóna en una campanya electoral -invasió de propaganda visual- no es dóna en aquest cas. Motius? Ho desconec, però el pressupost destinat a la campanya, tant per part del "sí" com del "no", no supera els 5 milions d'euros, bastant modest si ho comparem amb la magnitud de la decisió. Ambdues campanyes han prioritzat l'instrument que creuen mes útil per la tipologia de la campanya: el porta a porta.

Bàsicament, la idea es reunir equips de cinc a vuit persones i anar casa per casa per a demanar el vot, establint un diàleg convincent i tenaç en relació amb els arguments que es defensen. Ho hem pogut comprovar acompanyant la Bet i la Nancy per un barri benestant de Glasgow. En la seva tasca de proselitisme, les joves activistes pel "no" han utilitzat dos grans eixos argumentals, a triar segons la tipologia del receptor -si les coses es posaven difícils, es recorria a l'atac a Alex Salmond: l'un, vinculat a la idea que si una cosa no està trencada- la Unió- i que més o menys és funcional, per què s'ha de canviar. L'altre, vinculat a la idea que "és millor burro conegut que savi per conèixer". Es el discurs de la por i el risc, un eix que funciona a les classes mes conservadores, que com el nom indica, tenen molt a conservar, i per tant, com menys riscos millor.

És un discurs que precisament no funciona -ans al contrari, se'ls gira en contra- en les classes socials més desafavorides. Ara som en un barri d'edificis alts i apartaments petits, d'entorn estèticament poc afavorit i on s'intueix que la vida de la seva gent ha de ser difícil. Molts cartells del "sí" a les finestres. Parlem amb la Daisy, una veïna que ens explica que ella mateixa i el barri en general són votants laboristes de tota la vida. I votaran tots "yes". No votaran Salmond ni SNP: votaran "yes". La seva argumentació és clarament economicista, vinculada a la defensa d'un estat del benestar amenaçat per la City de Londres i la inoperància del laborisme anglès. Discurs de classe total, sense embuts, defensat amb contundència.

Fa pocs dies, un columnista a The Guardian, neomarxista, venia a dir que la qüestió no anava de patriotisme, sinó de pura ideologia. I aquí tothom te clar que si el "yes" guanya, serà gracies al suport de les classes populars, les que hi tenen poc a perdre, perquè no tenen res. Una lliçó per a d'altres processos d'independència (i no miro a ningú).

*Ricard Vilaregut és politòleg i col·laborador del CIEMEN

(Imatge: la campanya del "sí" als carrers de Perth / fotografia de Ninian Reid.)