En una mobilització col·lectiva com per exemple l'assoliment d'una independència cal un argumentari que vagi de bracet amb la realitat percebuda per bona part de la població. Però per moltes raons que hi hagi -econòmiques, socials, culturals...- que legitimin l'aspiració independentista, el més important és qui les vehicula, qui les tradueix i qui les fa arribar a la població. Amb estratègia, amb discurs, amb activisme i amb accions col·lectives que poden ser de baix cost -manifestacions, cadenes humanes...- o de cost més alt -desobediència. Ras i curt, cal l'actor polític que faci aquesta feina, i que hi posi braços i cervell. I si a Catalunya l'actor mobilitzador és un moviment transversal i heterogeni, format per associacions, partits, plataformes, sindicats... a Escòcia, l'actor mobilitzador es redueix a un de sol: el Partit Nacional Escocès (SNP).

La història de l'SNP no ha estat precisament un camí de roses, ans al contrari: fins al 1997, el partit havia viscut situacions ben convulses, amb disputes internes, escissions i sortides temporals de líders, com va passar amb el mateix Alex Salmond a la dècada de 1990, en què durant uns anys va mantenir-se al marge de les dinàmiques internes del partit fins que se'l va tornar a cridar. Partit de matriu marxista, reconvertit a socialdemòcrata sota el mandat de Salmond, ha practicat un catch-all en l'àmbit del centreesquerra, combinant una accent liberal en l'economia, però al mateix temps defensant els valors fonamentals de l'esquerra més ortodoxa. En el míting celebrat a Airdree, el ponent de l'SNP va fer un discurs clarament vinculat a la lluita de classes i a la necessitat de la independència per a millorar la vida dels més desfavorits, més enllà fins i tot de les classes mitjanes, principal target electoral de l'SNP. Desconeixem si és un discurs conjuntural, emmarcat en el fet que la victòria del "sí" està precisament condicionada pels votants laboristes més castigats per la retirada de l'estat del benestar, però va ser un discurs molt emotiu i sincer i de fet molt coherent amb la sociologia política del país. Si a més hi afegim el fort component nacional i que ha aconseguit ser percebut com el partit anti-Wesminster, i anti-City, ja tenim els principals ingredients de per què l'SNP ha aconseguit ser el partit més votat per les classes populars, desbancant un laborisme encara tocat per l'etapa Blair.

Una pregunta de manual és fins a quin punt el carismàtic lideratge de Salmond explica l'ascens tan pronunciat de l'SNP que s'ha produït en els darrers deu anys. Dani Cetrà, doctorand en el departament de sociologia de la Universitat d'Edimburg i col·laborador dels grans referents en l'estudi dels nacionalismes David Mcrone i Michael Keating, ens diu que el carisma de Salmond ha estat molt important per a l'ascens electoral de 2007 i 2011, però que el més important per entendre el perquè de la fulgurant pujada de l'SNP al primer lloc de les preferències dels escocesos és l'equip de què s'ha envoltat: professionals reclutats de fora del partit que han demostrat una excel·lent capacitat de gestió, reconeguda fins i tot pels seus rivals laboristes i liberals. Una generació d'or, en diuen a Escòcia. I a banda de la credibilitat en l'àmbit de la gestió, una qüestió especialment rellevant: a l'SNP no se li coneixen casos rellevants de corrupció, un fet fonamental en els temps que corren.

*Ricard Vilaregut és politòleg i col·laborador del CIEMEN

(Fotografia: Alex Salmond / imatge de Cory M. Grenier.)