El proppassat 20 de setembre va tenir lloc, a Aosta, un seminari de formació dels adherits al Sindicat Autònom dels Treballadors de la Vall d'Aosta (SAVT), el principal sindicat d'aquesta nació sense estat dels Alps. Hi vaig assistir com a convidat.

De les diverses intervencions es podia concloure que el món sindical està passant hores baixes. A Aosta i, en general, a tot arreu. No perquè la problemàtica que els va fer néixer estigui superada pels esdeveniments que han marcat la història obrera els últims anys. La problemàtica continua sent la mateixa i, en certs aspectes, els fets es cuiden prou d'actualitzar-la. Allà on rau el problema és en l'atenció o en l'interès que tenen els obrers per a conservar unes estructures sindicals que han evolucionat ben poc, que es troben molt encallades en el passat. El sindicalisme ha envellit. No hi ha sang nova, no hi ha una joventut treballadora capaç de reaccionar per a prendre o reprendre la flama?

Els participants al seminari no ho donen tot per perdut. Es feien seves les paraules del secretari general del SAVT, Guido Corniolo, extretes de l'informe anual. Deia: "No és fàcil per al SAVT continuar jugant el paper que ha tingut sempre en la nostra comunitat: ser un dels actors més importants socials i polítics per a resoldre allò que se'n diu la 'qüestió valldostana' [...]. Hem esdevingut potser més rics, però hem perdut les nostres arrels, la nostra civilització i les nostres llengües. No hem estat a l'altura de transmetre tots els valors morals i existencials per als quals els nostres pares van lluitar des del període del feixisme fins al naixement del nostre sindicat el 1952. No hem estat capaços de construir un model de desenvolupament social, cultural i econòmic que no sigui una còpia dolenta del model italià i europeu".

A patir d'aquesta diagnosi, hom es preguntava si caldria cercar altres formes d'organització de la classe treballadora. Pensant, segurament, que el model de classe treballadora no respon ja, en la seva mateixa essència, al que representava fa 60 anys.

Optar pels pobres

A parer de pràcticament tots els qui van parlar en el seminari, cal aprofundir, abans de tot, l'anàlisi sobre què és avui la classe treballadora i com s'hauria de respondre, des del punt de vista sindical, a la seva definició. Existeix, realment, una classe treballadora o més aviat la societat es divideix entre aquells que tenen treball i els qui n'estan exclosos? El sindicat no hauria de fixar-se, preferentment, en aquests últims? Allò que hauria de fer, en tot cas, el SAVT seria orientar el seu treball a atendre aquells que, tot i estar en l'edat de poder treballar, no troben on s'han d'apuntar, després d'haver tingut una ocupació, a la llista dels aturats. En aquesta perspectiva, el SAVT -i segurament tots els sindicats de l'anomenat món occidental- ha d'esdevenir capdavanter dels qui reivindiquen els canvis polítics i econòmics que es fixin, com a tasca primordial, foragitar la plaga de l'atur que afecta el conjunt de la societat i ha de d'oferir-se com a organització que, mitjançant la promoció de la cooperació o solidaritat, es posa al servei dels "pobres" que són, en certa manera, els qui formen la multitud d'exclosos. El sindicat ha de saber detectar la pobresa, en la seva globalitat, tantes pobreses que, en la nostra societat de consum, es manifesten en diverses cares.

A parer dels qui van intervenir en el seminari de formació, si el SAVT donés proves que ha pres aquesta posició, tornaria a ser allò que mai hauria d'haver deixat de ser. Atrauria de nou. Molts joves sensibilitzats per la pobresa que els envolta, trucarien a les seves portes. Estaria lliure i alliberat dels interessos que marquen les males pràctiques de la classe política, la qual ha integrat els sindicats en el sistema com si en fossin un aval o un instrument per a justificar-lo.

D'altra banda, hom constatava que la deixadesa del sindicat, o la seva connivència amb el poder, vénen cobertes per organitzacions que tenen una innegable resposta popular i que realitzen missions de suplència. Caritas en seria una mostra. Més enllà del que aporta en tant que entitat lligada a l'Església, exerceix unes funcions que substitueixen les que pertocarien també als sindicats.

Veu del poble

Un sindicat com el SAVT, que pertany a una nació sense estat i s'ha definit com a sindicat nacional, ha de continuar -potser amb un llenguatge renovat- la seva tasca de defensa d'una identitat no reconeguda com caldria per les instàncies estatals. No pot perdre de vista que el SAVT, com altres sindicats de nacions sense estat, viu en un règim sufocador, amb aparences de no ser-ho. En concret, pel que fa al SAVT, es troba immers en un sistema que ha concedit una autonomia limitadora, encarnada en un govern que ha de garantir la gestió administrativa, econòmica, social i cultural en els nivells que l'Estat italià li permet de gestionar. A aquest punt, Guido Corniolo subratllava: "Si nosaltres creiem que tenim el dret d'exercir la nostra autodeterminació, qualsevol concessió, fins i tot l'autonomia d'avui, no representa més que un compromís provisional amb el poder estatal". Això significa que les les tasques del sindicat s'han d'enfocar vers la superació, des de la base social, d'aquesta limitació congènita a qualsevol règim autonòmic. El sindicat ha de mirar cap a l'horitzó, cap a la fita en què, segons Guido Corniolo, "esdevindrem amos i senyors de la nostra autonomia i dels nostres recursos econòmics, financers, materials i humans per a crear un nou model de desenvolupament nacional que pivoti sobre la cohesió social i personal, i no solament sobre el profit en tant que tal, per a potenciar una societat valldostana més justa i equitable".

A fi de portar a terme aquests objectius, Dino Viérin, antic president del govern de la Vall d'Aosta, exposava en el transcurs d'una intervenció molt aplaudida que seria necessari actuar d'una manera encara més transparent en l'acció politicosindical. El model socioeconòmic que continua dominant avui a la Vall d'Aosta ja no és vàlid, va dir: provoca inestabilitats, no frena l'atur, no té prou en compte que actualment allò que necessita una societat que ha entrat en el món del benestar és saber potenciar la recerca i adaptar-se a les noves tecnologies que determinen els processos de producció. La Vall d'Aosta, malgrat la riquesa dels seus recursos, està mal preparada per a afrontar aquests reptes. El sindicat, va concloure, hauria d'ajudar a cobrir aquestes deficiències.

Gairebé com a conclusió del seminari, van haver-hi diverses intervencions que recordaven com la política italiana dels últims temps s'orienta a treure competències a les autonomies, en particular les de caràcter especial, com la de la Vall d'Aosta, per a fer créixer la centralització i uns plans que duen a la uniformització de l'Estat italià. El sindicat ha de ser atent a aquestes envestides, criticar-les i explicar que les les disposicions preses pel govern italià en aquest sentit no serveixen per a crear llocs de treball, ni per a estimular l'economia. A més empobreixen el pressupost del govern autònom de la Vall d'Aosta fins a uns nivells que ja són insuportables. L'alternativa existeix, sempre i quan totes les forces vives de la Vall d'Aosta, amb el sindicat comprès, es comprometin a plantar cara. Hem de ser capaços -afirmava Guido Corniolo- de passar del "jo aplico les reformes de l'estat perquè és obligatori a jo no puc aplicar-les perquè la societat valldostana les ha refusat, en defensa de les competències previstes en el nostre Estatut d'Autonomia".

*Aureli Argemí és president emèrit del CIEMEN