El repte de Salmond i la resposta de Cameron

El repte de fer un referèndum a Escòcia per a saber què volien els escocesos de cara al seu futur va néixer al si del Partit Nacional Escocès (SNP) i va créixer quan aquesta formació política va aconseguir, el 2011, la majoria absoluta al parlament autònom. Fou un repte mal vist, des del primer moment, pel govern de Londres. El seu primer ministre, David Cameron, el considerava no solament fora de lloc, sinó també contrari als interessos del conjunt de la població del Regne Unit. A més, posava en dubte que el conjunt de la societat civil escocesa estigués d'acord amb una iniciativa per a la qual no s'havia mobilitzat mai.

Amb tot, després d'aquesta primera reacció, Cameron i el seu govern van admetre, si més no de fet, que el poble escocès tenia el dret a l'autodeterminació i que, per tant, podia anar a les urnes. Era, en el fons, l'acceptació d'un repte que encaixava perfectament amb els postulats democràtics. Per la seva part, els escocesos demostraven, immediatament, que donaven passos cap al referèndum d'una manera ordenada, pacífica, i vehiculant el procés cap a la resposta d'una pregunta als electors simple i clara, acordada amb el govern britànic: voleu la independència d'Escòcia, sí o no?

Durant els dies que va durar la campanya que havia de culminar amb la votació del 18 de setembre, els partidaris del "no", és a dir dels qui optaven per a romandre dins del Regne Unit, van trobar en el govern britànic i en els principals partits que formen l'arc parlamentari del Regne Unitat més que un suport explícit. Tots ells en van fer una defensa acèrrima. Per a reforçar els arguments en contra fins i tot van recórrer als tòpics: que és millor acceptar l'actual estat del benestar, amb els seus defectes sempre corregibles, que no pas llançar-se al buit d'un futur incert; que és millor conservar l'statu quo que no pas arriscar-se a perdre bous i esquelles, o sigui a deixar els beneficis de ser britànic en qualsevol dels àmbits de la vida de cada dia, des de l'econòmic als relacionats amb el prestigi internacional.

D'altra banda, els partidaris del "sí" havien de confiar en l'SNP el qual, malgrat ser el partit majoritari al parlament escocès, no representava tots els escocesos i només disposava dels mitjans propis d'un govern autònom. Havien d'encomanar-se, doncs, a uns líders que disposaven d'unes competències d'un nivell molt més reduït que el del govern i del parlament estatals, amb plens poders executius i legislatius. Tanmateix, els partidaris del "sí", malgrat el seu innegable desavantatge, es van arriscar a emprendre la via de l'emancipació nacional i a autoconvèncer-se que, a la curta o a la llarga, la història els donaria la raó. La seva opció no era fer una trencadissa, contràriament al que pronosticaven els partidaris del "no": era portar a terme les aspiracions d'un poble que, en sintonia amb els principis que fonamenten la democràcia, decidia d'autodeterminar-se, amb totes les implicacions que aquesta decisió implicava. En altres paraules, el "sí" en el referèndum significava que el poble escocès es proclamava oficialment un poble madur i, com a tal, s'emancipava. Amb la certesa que la presa en les pròpies mans del dret a l'autodeterminació era un gest marcat per la coherència, que ser independent li era més beneficiós que no pas continuar dependent d'un Estat que li negava poder caminar, lliurement, amb els propis peus. No es tractava, per tant, de fer trencadisses sinó de posar una peça de l'escaquer, que correspon a la plural realitat humana, al seu lloc.

És veritat que el govern britànic, potser condicionat pel pànic quan els sondejos li eren desfavorables, va prometre una sèrie de millores al govern escocès, que afectaven, especialment, les competències i la fiscalitat, però els partidaris del "sí" no es van deixar convèncer. Van preferir deixar de tenir més per a poder ser del tot.

Tesis contradites i dret reconduït

Pràcticament, el referèndum escocès va replantejar, en profunditat, allò que hauria de ser la Unió Europea, donat que Escòcia es troba en aquest marc. Reprenia l'esperit dels qui van fudar les Comunitats Europees, avui Unió Europea, els quals, escamats per les recents dues guerres mundials que van destruir Europa (1914-1918 i 1939-1945), protagonitzades pels seus estats, havien proposat: encetar un procés en què la reconciliació dels ciutadans europeus i l'aproximació de les comunitats a les quals pertanyien esdevinguessin les eines que servissin per a construir la Unió entre ells, basada en el respecte a les diferències lingüístiques i culturals, entre altres, vertebradores de les identitats dels seus pobles.

Escòcia, doncs, amb el referèndum estava cridada a fer-se seu l'esperit dels fundadors de la nova Europa. I, a la vegada, posava en evidència com el projecte d'una Europa respectuosa d'ella mateixa era atacat per uns estats constituïts que l'havien segrestat. Escòcia, com a poble i nació sense més atributs, s'erigia en exemple d'una Europa que hauria pogut ser i que no era, d'una Europa que encara podria ser. Sempre i quan la mateixa Escòcia -i altres pobles que es mobilitzen en el mateix sentit- no caigués a la temptació de convertir-se en un estat exclusivista, tancat en si mateix.

D'altra banda, Escòcia feia escac i mat a les tesis segons les quals el dret a l'autodeterminació no li seria aplicable, perquè a Europa no hi queda cap colònia, ningú no sofreix una submissió injusta i cap persona està impedida de practicar la democràcia -els tres supòsits que justificarien l'exercici d'aquest dret. Escòcia s'erigia en bandera, gràcies a la posada en pràctica del dret a l'autodeterminació dels pobles, dels qui creuen que aquest dret pertany a tots els pobles, sense excepció i independentment dels condicionants o estatus polítics, econòmics o de qualsevol altre índole, en què hagin de viure. L'estat més directament implicat -el Regne Unit- així ho va haver d'acceptar i, amb un sentit democràtic que l'honora, no va posar entrebancs al seu exercici per part del poble escocès. La seva actitud esdevenia una desautorització evident dels qui minimitzen el dret a l'autodeterminació.

Resultats del "no" i del "sí": més que una incògnita

La participació al referèndum va ser elevada, per sobre del 80%, fet excepcional si el comparem amb altres eleccions. Això significava no únicament que el referèndum interessava la gran majoria de la població sinó també que aquesta admetia, sense problemes, que el dret a l'autodeterminació la concernia, comptant-hi la molta gent que votaria "no" a la independència. Un "no" que va ser majoritari (55% contra 45%), favorable a una Escòcia que continués integrada al Regne Unit.

Quins sectors de la societat escocesa es van decantar més pel "no"? Segons les anàlisis dels resultats, el va defensar des del convençut de ser britànic o anglès abans de tot fins al que es va deixar endur per les pors amb què els anomenats unionistes li havien omplert el cap, sense gairebé mai negar-li, però, la seva identitat escocesa. Bona part de partidaris del "no" eren gent gran, persones apartades dels grans centres urbans, estudiants i professors universitaris dependents de les subvencions o salaris vinguts de Londres, i la classe mitjana alta (amb Edimburg com a punt emblemàtic), més lligada a interessos econòmics d'encuny anglès. Tots ells havien preferit no aventurar-se a seguir plantejaments, a parer seu plens d'imaginacions o incògnites poc o gens fiables, exhibides pels independentistes. També s'hi van apuntar ciutadans que es creien les promeses del govern britànic i dels partits més grans del Regne Unit (d'esquerres i de dretes) en el sentit que cada un d'ells es comprometien, per escrit, a ampliar les competències del govern escocès, en particular les de caràcter fiscal, en el cas, evidentment, que el "no" a la independència vencés.

Pel que fa al vot per al "sí", figuraven les classes més deprimides de les grans ciutats (amb Glasgow al capdavant) i una bona part de la joventut (més del 60% segurament), conscient o convençuda que no té res a perdre en un estat que li gira l'esquena i molt a guanyar en un país que, als seus ulls, amb la independència, estaria més motivat per a caminar cap a un futur de treball per a tothom, de llibertat i de major fidelitat a ell mateix. El "sí", en últim terme, el veien com una opció que possibilitava més la creació a Escòcia amb un model socioeconòmic propi, més adaptat als recursos de què disposa, més ben preparat per a assumir, en primera persona, els grans reptes que marquen el present i el futur d'Europa.

Després de més d'un mes d'haver tingut lloc el referèndum, els del "sí" vençut estan a l'aguait de com el govern britànic complirà, en un breu termini, el que havia promès. S'han iniciat els debats al sí de la Comissió Smith, on representants de tots els partits escocesos miren de consensuar una proposta d'augment d'autonomia per a Escòcia. Els independentistes esperen que ells, els contestataris de l'statu quo, amb la joventut al front, esdevinguin la veritable promesa: pensen que en un termini no llunyà seran majoritaris -la joventut del "sí" supera ara en uns vuit punts els del "no"- i podran realitzar un nou referèndum, amb més probabilitats de guanyar.

*Aureli Argemí és president emèrit del CIEMEN.

(Imatge: castell de Caol Àcain, a l'illa de Skye (Escòcia) / fotografia: Oliver Clarke.)