El FN ha seguit pas rere pas la normativa segons la qual tan sols es pot formar un grup parlamentari distint si els partits components procedeixen de set Estats membres de la Unió Europea. Ara, amb l'adhesió de la Lliga Nord italiana, entre altres, el FN aconsegueix la seva escomesa, després d'haver superat també el nombre de 25 eurodiputats necessaris (són 37) per a formar aquest grup. El nom triat per a definir-lo és el d'Europa de les Nacions i de les Llibertats (ENL).

Unes sigles confusionàries

Segons els membres de l'ENL, la Unió Europea no va pel bon camí. Des de la seva fundació, ja fa més de seixanta anys -si bé amb altres noms i amb un abast més limitat- no ha parat de créixer en detriment de les sobiranies dels Estats. Davant la pèrdua de prerrogatives dels Estats, cal aixecar-se per a defensar-les. El millor mitjà, sempre segons l'ENL, és assumir els sentiments de frustració que tants ciutadans europeus manifesten respecte a les polítiques de la Unió Europea. En aquesta línia, l'ENL es fa seva l'euroescepticisme cada vegada més pronunciat, efecte de la degradació de les estructures estatals, afavorida per uns partits, avui majoritaris, incapaços de regenerar-les.

L'ENL centrarà la seva política en fer veure, des de l'interior de les institucions europees, la necessitat de reforçar els Estats-nació existents. Proposarà, en primer lloc, que aquests Estats consolidin les seves fronteres i, en conseqüència, es decideixin a parar les onades d'immigració. D'una immigració que aquests últims anys, diuen, ha anat desdibuixant i deteriorant la identitat dels països europeus. Al mateix temps, l'ENL vol realitzar una obra de captació de nous partits, tot posant-se al costat dels resolts a limitar i, si és necessari, prohibir, la lliure circulació de les persones que habiten dins l'espai de la Unió Europea.

Gràcies al control estricte de la lliure circulació i al reforçament dels Estats, afirmen que les llengües i cultures de caràcter estatal no seran debilitades com ara passa, ni per les anomenades llengües regionals, ni per la difusió sense límits de l'anglès ni pels idiomes, les maneres de ser i les creences dels immigrats extraeuropeus.

La persecució, sense contemplacions, dels opositors a aquests plantejaments haurà de traduir-se en unes lleis que la justifiquin jurídicament i posin un fre definitiu als pertorbadors de l'ordre establert. Entren en aquest capítol sobretot les formacions proeuopees independentistes que volen una altra Europa integradora de les seves aspiracions.

Per a explicar-se, l'ENL usa indistintament les paraules "estat" i "nació". Segons els seus partidaris, són paraules sinònimes. Si l'ENL no usa el mot "estat" per a definir-se i escull el de "nació" és per a significar que són contraris als partits i moviments que, en nom d'unes presumptes nacions prohibides, reivindiquen tenir un Estat diferent. A parer de l'ENL, els únics que caben dins de la Unió Europea que ella defensa, són els Estats-nació ja instituïts.

Amb tot, l'ENL no es demostra gens entusiasta de la Unió Europea. De manera que si no pot tenir prou influència per a buidar de contingut les institucions europees, actualment sotmeses a la "catàstrofe" del "mundialisme, una màquina per a destruir les nacions", en frase de Marine Le Pen, dirigent del FN, caldrà rebel·lar-se. L'ENL ho afirma amb ganes de convèncer tothom, en cada Estat constituït, que és urgent reprendre completament els poders estatals confiscats per la Unió Europea. L'axioma és: abans els Estats que Europa.

Una altra Europa de les Nacions

Conscients que els dirigents dels Estats han estat uns dels principals responsables de la desunió europea i de les guerres que la van provocar, els fundadors del que, amb el temps, seria la Unió Europea, van posar la mirada en l'Europa dels seus ciutadans, de les persones, i dels seus respectius pobles. Era l'única manera de traçar línies de reconciliació, de pau, d'entesa, de solidaritat mútua entre els europeus, de construcció d'una Europa que englobés tothom sota l'ideal del progrés democràtic compartit, del benestar comú.

El projecte de la Unió Europea no és, doncs, el de l'Europa dels Estats. Tot i que tants Estats constituïts fan mans i mànigues per a posar-se al davant i condicionar les polítiques de les institucions europees. Fins al punt que les interferències dels poders estatals en les polítiques de caràcter europeu arriben a neutralitzar-les i a crear tensions entre els Estats més forts econòmicament i els més febles.

Paradoxalment, els Estats membres de la Unió Europea, mentre no transfereixin de bona gana molts dels seus atributs a la Unió Europea com a tal, aquesta anirà sofrint paràlisis i no sortirà del perill de retornar a l'Europa dels conflictes i de les guerres internes. Per això, ara més que mai, es veu la necessitat de refer el camí emprès l'endemà de l'última guerra intereuropea. Han de ser de nou les persones i els seus respectius pobles que prenguin la iniciativa, es converteixin en pioners. Alguns ja ho estan fent. Existeix una xarxa de pobles que, des de la seva condició de ser marginats en l'Europa dels Estats, s'estan unint per a formar l'Europa de les nacions, amb aquest nom. És a dir, l'Europa de les nacions que, per a ser elles mateixes, no necessiten ser Estats.

És veritat que aquestes nacions aspiren a tenir el seu Estat propi. És un seu dret. No per a posar llenya al foc a l'Europa dels Estats sinó per a arribar a un estatus que, en les circumstàncies actuals, les permeti entrar, situar-se i actuar en primera fila dintre del món de les llibertats sobiranes.

L'Europa de les nacions dóna sentit, el sentit originari imprès a les institucions europees, al conjunt d'Estats que formen part de la Unió Europea. Aquesta, tot i ser al·lèrgica a l'Europa dels Estats, no s'ha posicionat en contra d'ells. La prova és que, dels vint-i-vuit Estats que són membres de la Unió Europea, nou no existien abans de la formació de les Comunitats Europees: Malta, Xipre, Txèquia, Eslovàquia, Estònia, Letònia, Lituània, Eslovènia i Croàcia. Avui algunes nacions truquen a les portes de la Unió Europa per a esdevenir-ne membres de ple dret, Estats de la mateixa categoria que els altres Estats. Catalunya i Escòcia entre altres. Malgrat les reticències de diversos Estats membres de la Unió Europea, aquestes nacions saben que hi tenen el seu lloc. És qüestió de temps aconseguir-ho. Es troba en la dinàmica dels ideals de la Unió Europea que continuen fent camí.

En una Europa oberta de bat a bat a la lliure circulació, a les llibertats democràtiques, a la inclusió social dels qui hi accedeixen... l'Europa de les Nacions és possible. Tot a l'oposat de l'ENL, propensa al retorn a la divisió d'Europa en Estats, d'uns Estats bel·ligerants que, sobretot després de la segona guerra mundial, la majoria d'europeus refusen.

* Aureli Argemí és president emèrit del CIEMEN