Nationalia: Les forces majoritàriament kurdes de les YPG/YPJ, amb el suport d'algunes unitats de l'Exèrcit Sirià Lliure (ESL), han conquerit la ciutat estratègica de Girê Spî (Tel Abyad en àrab) de les mans de l'Estat Islàmic (EI). La coalició encapçalada pels Estats Units ha estat atacant, des de l'aire, posicions de l'EI a la zona, igual com havia fet a Kobanê alguns mesos enrere, de forma que ha ajudat les forces kurdes a avançar cap a Girê Spî. Aquesta campanya d'atacs aeris s'hauria d'interpretar com una declaració de suport a l'autonomia kurda, a les unitats de l'ESL, o més aviat simplement com una forma d'aturar l'avanç de l'Estat Islàmic a Síria?

Cale Salih: Tel Abyad és una victòria molt més estratègica que no va pas ser Kobanê, fins i tot si Kobanê tenia més valor simbòlic. Per a l'EI, [Girê Spî] era una ruta clau d'abastiment i per als als combatents estrangers que volen arribar a Raqqa. Per a les YPG és estratègica perquè permet fer avançar el seu objectiu de connectar els cantons.

La coalició encapçalada pels EUA té molt poques opcions fiables sobre el terreny a Síria, a diferència que a l'Ira, on tenen l'exèrcit iraquià (fins i tot si no se sap realment què és ara mateix), els peixmergues... Allà on els objectius de la coalició dels EUA coincideix amb els de les YPG, hi ha coordinació. S'han sentit moltes lloances d'oficials nord-americans cap a les YPG. Però alhora, Washington es nega a donar un visat d'entrada als EUA a Salih Muslim, el líder civil del moviment, del PYD.

N: Per què mantenen els EUA aquesta mena de política contradictòria?

C. S.: Occident manté el moviment [kurd] a una certa distància per dues raons. La primera és que té por d'alienar Turquia, la qual veu el PYD/YPG com equivalent al PKK, i per tant interpreta el suport occidental al PYD com equivalent a un suport occidental al PKK. Per Occident, Turquia és un aliat molt més important que no ho pugui arribar a ser mai el PYD/YPG, el qual ha jugat un paper important en determinades batalles, però fet i fet és una peça del trencaclosques sirià.

L'altra raó són les sospites de vincles entre el PYD i el règim [de Bashar al-Assad]. La majoria de països europeus i americans encara pensen que el PYD/YPG continua depenent de les institucions del règim, i per aquesta raó dubten de comprometre-s'hi totalment.

N: I el possible suport occidental a l'Exèrcit Sirià Lliure juga algun paper en això?

C. S.: El PYD/YPG ha cooperat amb l'ESL durant els darrers anys, almenys amb determinats elements de l'ESL. A Tel Abyad això ha estat molt més pronunciat, i aquest fet va ser important per als països occidentals, que havien dit que volien veure com les YPG cooperaven més amb l'oposició siriana.

Però hi ha molt pocs elements de l'ESL amb qui les YPG puguin cooperar realment, perquè la majoria de l'oposició siriana no comparteix la mateixa visió del PYD pel que fa als temes kurds, al secularisme, a l'islam... El fet que cooperessin amb alguns elements de l'ESL ajudarà a convèncer els països occidentals que s'hi haurien de comprometre una miqueta més. I penso que és per això que alguns oficials nord-americans estan lloant bastant obertament les YPG.

N: Ha xocat veure -per exemple a la batalla de Girê Spî- que les YPG-YPJ, seculars, hagin col·laborat amb un grup de l'ESL com Liwa Thuwar al-Raqqa, que manté punts de vista islamistes i que fins i tot havia cooperat fa uns anys amb la branca d'Al-Qaida a Síria, Jabhat al-Nusra. Fins a quin punt es pot mantenir una cooperació així, donada l'enorme distància ideològica existent entre ells? Es fa difícil pensar que els dos grups, per exemple, puguin compartir el govern o el control d'una mateixa regió.

C. S.: El model de govern del PYD/YPG està força orientat cap a l'exercici del control polític exclusiu a les àrees que gestiona. Això no és cert sempre: per exemple, al cantó de Jazira hi ha molt de control per part del règim. Per tant, la qüestió a Tel Abyad -que no és una àrea completament kurda, sinó ètnicament mixta- és com gestionaran el fet de compartir el poder. Podran o voldran fer-ho? Òbviament, les YPG volen Tel Abyad per una raó molt específica, que és que fa avançar el seu objectiu de connectar els cantons, cosa que podria no ser el motiu pel qual altres grups com l'ESL es van involucrar en la lluita. Per tant, podria ser que hi hagués un conflicte sobre això.

N: El resultat d'això podria estar vinculat a un tema clau: el PYD i les YPG consideren que Girê Spî han de ser part del sistema cantonal de Rojava a qualsevol preu? O potser acceptarien d'arribar a un acord amb l'ESL pel qual el control de l'àrea de Girê Spî podia ser compartit, o fins i tot exclòs, del sistema de cantons?

C. S.: Dependrà de qui esdevingui l'actor dominant a la regió. Però el PYD/YPG vol Tel Abyad sobretot per a connectar les seves àrees, no necessàriament per a controlar-la. Mireu què ha passat a Alep, on les YPG han permès a l'ESL que usés alguns barris com a rutes de trànsit. Aquesta mena d'acords poden aparèixer sobre el territori, i donat que Tel Abyad no és una àrea totalment kurda, podríem acabar veient alguna mena de pacte segons el qual el PYD/YPG la pogués mantenir com a ruta de trànsit però no necessàriament exercint-hi el control polític i militar exclusiu.

N: Al Kurdistan del Sud (Iraq), els principals partits polítics també tenen vincles amb altres actors, i molt especialment amb poders regionals o globals. Això és cert per al Partit Democràtic del Kurdistan (PDK) de Massud Barzani i els EUA, però també per a la Unió Patriòtica del Kurdistan (UPK) i l'Iran: durant la guerra actual contra l'Estat Islàmic, això s'ha fet molt evident. Aquesta política d'aliances diferents dificulta els esforços per a construir una única unitat política kurda, tenint en compte com de serioses han estat les desavinences entre el PDK i l'UPK en el passat?

C. S.: El Kurdistan iraquià sempre ha estat una regió molt dividida, i això inclou una guerra civil entre el PDK i l'UPK [als anys noranta]. Des de 2003 les diferències entre el PDK i l'UPK es van anar superant una mica, hi havia millores i esforços per a unificar els peixmergues, per a governar més plegats... Però això no estava completat, les institucions polítiques continuaven dominades pels partits polítics [diferents], i ara encara és més així. En part, la raó és que cadascun d'aquests partits cerca suport a l'exterior davant l'amenaça de l'Estat Islàmic. Cadascun dels partits ha esdevingut més dependent de poders exteriors pel que fa al suport i a la protecció, i cadascun d'ells ha anat a cercar els seus patrocinadors tradicionals: per al PDK és la coalició nord-americana, i això ha deixat l'UPK encara més dependent de l'Iran.

Durant l'any passat s'ha parlat molt del fet que els kurds iraquians declararien la independència. Però de fet, si mires l'escenari, ara estan en una posició molt més vulnerable que no pas fa un any, i per tant ara serien menys capaços de declarar la independència.

N: Des de fora del Kurdistan, la percepció de vegades és la contrària.

C. S.: Ho sé. Però serien menys capaços que abans. I un motiu clau per a això és el fet que els poders exteriors que donen suport als partits [kurds] iraquians rebutgen totalment la independència kurda, i això val tant per a l'Iran com per als Estats Units. L'Iran té la seva pròpia població kurda, que durant l'any passat ha protagonitzat alguns episodis de disturbis, així que Teheran en cap cas acceptaria la independència del Kurdistan. I els Estats Units també han reiterat el seu compromís amb un Iraq unificat. Fins i tot Turquia manté aquesta mateixa posició. Alguna gent pensa que, pel fet que Turquia té bones relacions amb els kurds iraquians, ho permetrien, però no és el cas. Si et fixes en la seva política, ha estat molt coherent: no volen veure un Kurdistan iraquià independent.

Diria que l'Iran i Turquia tenen una estratègia de fer els kurds iraquians, o les seves faccions particulars, dependents d'ells de manera que això impedeixi la secessió. Barzani parlava d'un referèndum d'independència just abans que l'Estat Islàmic ocupés Mosul i que els kurds avancessin cap a Kirkuk, i va fer que tothom s'entusiasmés molt. Però des de llavors no ho ha tornat a dir, perquè s'adona que els kurds iraquians ara són molt més vulnerables.

N: Has estat esmentant el rol de l'UPK com un dels actors claus del Kurdistan del Sud. Què hi ha del rol de la família Talabani a la política kurda actual?

C. S.: Els Talabani continuen jugant un rol molt important al partit [UPK] i encara són molt influents. Evidentment que Mam Jalal [Talabani, fundador del partit i expresident iraquià] era com una mena de símbol i tenia una història particular, però ara el seu fill és un líder destacat.

N: A banda del PDK i de l'UPK, els darrers anys havia emergit un altre partit al Kurdistan del Sud, el moviment Gorran. Què es pot dir de les bases de suport de Gorran, en comparació amb les de PDK i l'UPK?

C. S.: Gorran va aparèixer com un moviment d'oposició perquè molta gent volia veure la democràcia a la política del Kurdistan com una cosa saludable, que el domini dels dos partits fos desafiat. Abans que l'Estat Islàmic ocupés Mosul, el Kurdistan iraquià estava en un moment de construcció de l'estat, de creixement econòmic, de democratització, de reformes... I aquest moment permetia que la política d'oposició jugués un rol important.

Però de nou, això ha canviat força durant els darrers anys, perquè ara la prioritat és la lluita contra l'Estat Islàmic, de manera que són els partits que tenen peixmergues -que només són el PDK i l'UPK, perquè Gorran no en té- els qui s'han empoderat. Això planteja preguntes sobre el rol que Gorran tindrà durant aquest període en què el poder militar determina la influència política.

N: Aquest paper més gran del poder militar sobre la política també es veu a l'àrea de Sinjar, poblada pels iazidites. Hi han aparegut diverses milícies: a banda dels peixmergues, també s'hi troben les HPS, encapçalades per un comandant local, Heydar Shesho, i també les YBS, vinculades al PKK. Abans de la guerra, el PDK era hegemònic a Sinjar, prò després que els peixmergues es retiressin de la zona a mesura que els combatents de l'Estat Islàmic avançaven l'agost de 2014, les coses han canviat molt. Ara, el poder militar, però també el polític, està molt disputat entre el PDK, el PKK i el moviment de Shesho. Aquest darrer fins i tot està demanant l'autonomia per a Sinjar, com també fa el PKK, però el PDK no ho vol considerar. Com avalues les relacions polítiques entre els iazidites i el govern kurd ara i en el futur?

C. S.: Sinjar va mostrar moltes coses. Una és que el PKK podia jugar un paper al Kurdistan iraquià i desafiar el PDK als territoris que aquest partit considera com a propis, però que estan particularment discutits i que són de parla kurmanji. El PKK i el PDK comparteixen la mateixa base lingüística de suport polític.

Els iazidites diuen que ja no confien en els peixmergues del PDK a causa de la retirada. Però en general, el Kurdistan iraquià està molt centralitzat, massa centralitzat. I no només si mirem a llocs com Sinjar, sinó també a Suleymaniyah, on els governs locals es queixen que tot ha de passar per [la capital del govern kurd] Erbil. El Kurdistan iraquià, en general, necessita descentralitzar-se. Per exemple, hi ha hagut peticions de descentralització a Halabja.

N: I recentment han aconseguit la seva pròpia província.

C. S.: Sí. S'hauria d'implementar un arranjament així arreu del Kurdistan iraquià. Però a Sinjar, les necessitats per a un determinat grau d'autonomia fins i tot podrien ser més grans: abans d'aquest tema de l'Estat Islàmic, ja hi havia moltes queixes i frustració entre els iazidites de Sinjar i d'altres àrees cap al Govern Regional Kurd (GRK). Se sentien que estaven entre el GRK i Bagdad, i Bagdad els deia: 'Bé, sou kurds, de manera que el GRK us ha de proveir els serveis', mentre que el GRK els deia: 'Bé, esteu sota Bagdad, així que Bagdad us ha de proveir els serveis'. Així, els iazidites habitualment tenien mancança de serveis adequats per a les seves àrees.

La retirada de l'agost de 2014 va crear una gran crisi de confiança entre els iazidites envers el GRK. El vincle amb Erbil està trencat per sempre? No ho sé. Al capdavall, la política kurda iraquiana té a veure amb les xarxes clientelars. Si Erbil o el PDK aconsegueixen reestablir-se a Sinjar podríem veure un renaixement, però ara l'enuig envers el PDK és tan insens que el PKK realment serà l'actor o facció kurda més popular a Sinjar durant un temps, perquè és percebut com qui va ser capaç de mobilitzar la protecció per a Sinjar [després de la retirada dels peixmergues].

També hi ha molt de ressentiment entre els iazidites perquè el PKK i el PDK no són capaços de treballar plegats, de forma que els iazidites creuen que aquesta és una de les raons per les quals Sinjar encara no ha estat alliberada.

N: La col·laboració entre el PKK i el PDK sempre és difícil. Tots dos han estat enfrontats des de fa anys, i els seus respectius projectes polítics per a Sinjar són diferents: el PDK veu la zona com una part del GRK mentre que el PKK demana un cantó autònom.

C. S.: Jo realment crec que el GRK haurà de descentralitzar el govern, però a la seva manera. El cantó és clarament una estructura del PKK. Molts iazidites diuen que volen el cantó, però quan els pregunto: 'Sabeu què és un cantó?', em diuen: 'No'. Es pensen que el cantó significa descentralització. Crec que allò que volen és autonomia, però no necessàriament significa control del PKK, sinó autogovern.

N: Vols dir que no comparteixen la ideologia del PKK.

C. S.: El PKK ha guanyat molt de suport entre els iazidites a causa del seu rol protector el 2014. Això també és així perquè, malgrat que el PKK no és gaire pluralista en el sentit que té una ideologia vertical estricta, sí que és bastant inclusiu quan es tracta de les minories religioses i ètniques. Però quan aquestes emocions es vagin esfumant els propers anys, els iazidites voldran la ideologia del PKK? Potser no, perquè històricament no forma part de la seva tradició política.

N: Com han fet els iazidites, els assiris també han creat les seves pròpies milícies al Kurdistan, i també tenen els seus propis partits polítics. També plantegen la qüestió de l'autogovern assiri quan es reuneixen amb Barzani o amb dirigents del PDK?

C. S.: En comparació amb el PDK i l'UPK, aquestes milícies són marginals al Kurdistan iraquià. Dubto que tinguin poder per a tenir alguna influència. Els qui compten realment són el PDK i l'UPK, més el PKK.

N: Quin paper juga el poble turcman, de llengua turquesa, al Kurdistan del Sud?

C. S.: Això també està vinculat a una altra raó per la qual el Kurdistan iraquià no podrà declarar la independència tan fàcilment com la gent pensa. Els peixmergues kurdoiraquians han demostrat la seva capacitat de mantenir el control sobre àrees predominantment habitades per kurds. Però quan es tracta d'àrees mixtes, no tenen un bagatge tan clar. Els peixmergues ara tenen control de facto sobre Kirkuk, però és obvi que allà també hi ha una població turcmana important, i també una població àrab, i la qüestió és com gestionaran el control d'una província com Kirkuk.

N: Quina relació tenen els turcmans amb el concepte de la turquicitat, tal com es promou, de vegades, des de Turquia?

C. S.: Depèn. Entre 2003 i 2008, Turquia parlava molt a favor dels turcmans, en termes molt nacionalistes. Era una època en què Turquia tenien molt males relacions amb el GRK, estava molt preocupada pel federalisme a l'Iraq i deia que el el control kurd sobre Kirkuk era una línia vermella. Quan la relació entre Turquia i el GRK es va començar a transformar després de 2009, llavors la retòrica turcmana a Turquia es va dissipar. Així que ara encara tenen afinitat i vincles, però ja no és tan fort com abans, perquè ara el soci de Turquia al nord de l'Iraq és el PDK.

N: Els turcmans a l'Iraq viuen sobretot en una llarga franja de terra que corre sobre la frontera entre el Kurdistan del Sud i la resta de l'Iraq. Prenent això en consideració, estan més inclinats a assolir acords amb el govern central a Bagdad o amb el govern kurd?

C. S.: De nou depèn, perquè els turcmans estan molt dividits. N'hi ha de xiïtes i de sunnites, i existeixen informacions segons les quals els primers prefereixen treballar amb les milícies xiïtes mentre que alguns dels segons estan més al costat d'Al Qaida, l'Estat Islàmic o [d'altres] grups sunnites extremistes. Són percepcions -no dic pas que siguin fets-, però aquest és el problema del Pròxim Orient: tothom està dividit.

N: Tornem un moment a una cosa que has dit abans, que és que el PKK pot jugar un determinat paper als territoris del Kurdistan del Sud de parla kurmanji. Això significa que no ho pot fer a les zones de parla sorani? I si és així, per què?

C. S.: Sí que tenen influència a les àrees de parla sorani. Tenen el PJAK a l'àrea kurdoiraniana, que és de parla sorani, tenen molt de suport popular a la part de parla sorani del Kurdistan iraquià com per exemple Ranya, que es troba just a sota de Qandil, i alguns líders tribals kurds també tenen simpatia pel PKK. De vegades, els combatents del PKK van a comprar a Ranya, de forma que tens aquesta mena d'interaccions. A Sulaymaniyah hi ha més suport per al PKK del que hi ha a Erbil o a Duhok.

N: Llavors el PKK podria jugar un rol polític en aquestes àrees?

C. S.: No ho crec, per diverses raons. Una és la pressió turca contra aquest escenari, i l'altra és que la política kurdoiraquiana té molt a veure amb les xarxes clientelars, i el PKK no pot jugar a aquest joc perquè no té els mateixos recursos financers que tenen el PDK o l'UPK. A més a més, si el PKK provés de jugar un rol polític en àrees com Sulaymaniyah o Ranya, que tradicionalment són àrees de l'UPK, i mirés de traduir la simpatia en vots reals, llavors s'estaria confrontant directament amb l'UPK, que és el seu aliat kurd. Volen jugar aquest rol a les àrees del PDK perquè és el seu rival, però a les de l'UPK, amb el qual tenen una millor relació -i part d'això ve del fet que tant l'UPK com el PKK tenen relacions amb l'Iran.

Una entrevista de David Forniès (@DavidFornies) i Antoni Lluís Trobat (@antonitrobat).

[[Twitter]]

[[Facebook]]