Nationalia: Fa setmanes que vas atrafegat amb les presentacions del teu nou llibre, però aquesta no és l'única activitat en què has participat darrerament. Acabes de col·laborar en l'enregistrament de La sonrisa del sol, de Guillermo Cascante, un documental que narra les reaccions i experiències d'onze inuits de Groenlàndia que per primer cop visiten les illes Canàries. Com ha estat aquesta experiència?

Francesc Bailón: Darrere d'això hi ha la voluntat de mostrar les sensacions i emocions del poble que viu en les condicions més extremes del planeta en l'indret on, segons els experts, hi ha el clima més benèvol del món: les Canàries. És una mena de contrast de llocs, ambients, temperatures i condicions diferents. No és un experiment o estudi antropològic: l'essència era donar l'oportunitat a aquestes persones que viuen a Tunu, a la costa est de Grenlàndia, de passar una setmana a les illes, sortir de la seva terra i veure un altre món. Els habitants de Tunu són els més pobres del país: de fet, hi ha una dita segons la qual Groenlàndia és la mala consciència de Dinamarca, i Tunu és la mala consciència de Groenlàndia.

N: La majoria no havien sortit mai de Groenlàndia, entenc.

F. B.: No, no: la majoria van haver d'anar fer-se els passaports. L'experiència ha estat molt positiva, tant per a ells com per a nosaltres. M'han transmès que han quedat encantats. El que més m'ha sorprès no és haver-los vist banyar-se per primer cop al mar o pujar-se a un camell, sinó el fet que ells, quan van arribar a Gran Canària, van estar observant com vestia la gent. L'endemà van anar a comprar aquelles coses que sabien que necessitarien per a adaptar-se a aquell clima: xancles, barrets, ulleres de sol, banyadors, bermudes... Van demostrar que, en un clima completament diferent al seu, eren capaços de buscar la seva millor adaptació. Estem davant d'un poble que pot adaptar-se a qualsevol circumstància o canvi.

N: Estem parlant dels inuits en conjunt, però són un poble considerablement divers. Has esmentat, per exemple, la situació dels inuits de Tunu, i de fet, en una conversa que vam tenir fa unes setmanes, em comentaves que la gent de Tunu havia estat "abandonada a la seva sort de forma intencionada". Per què ho dius?

F. B.: Les poblacions tradicionals de pescadors i caçadors, sobretot les que estan aïllades, econòmicament són deficitàries: al govern de Groenlàndia li costa molt de mantenir-les. Hi ha una tendència, sobretot arran del camí cap a la independència i la nova explotació dels recursos naturals, que és reagrupar la gent que viu en petites poblacions en grans assentaments, per tal d'afavorir [la concentració] de la mà d'obra.

A la costa oest de Groenlàndia hi ha Nuuk, la capital del país, amb 15.000 habitants, i altres poblacions superen els 3.000 habitants. Però en tota la costa est de Groenlàndia hi ha uns 4.000 habitants, i exceptuant el cas de Tasiilaq, que en seria la capital amb 1.500 habitants, la resta viuen en set o vuit poblacions molt petites. En una d'aquestes, Ittoqqortoormiit, completament aïllada al nord-est, des de fa tres anys s'han prohibit els vols interns de la companyia Air Greenland.

N: Per què?

F. B.: Perquè no hi pugui arribar la gent, o que resulti molt car: volen que la població s'abandoni. El mateix passa amb Kulusuk, Sermiligaaq, Kuummiit...

N: I es donen situacions de resistència?

F. B.: Sí. A Groenlàndia hi ha dos bastions tradicionals que fan tot el possible per a mantenir la seva singularitat. Un és la costa nord-oest, on viuen els inughuits, que estan esperant que Groenlàndia sigui independent per a demanar ells la seva independència: consideren que no tenen cap mena de lligam amb el poble groenlandès. I l'altre és Tunu: quan els parles en kalaallisut -el groenlandès oficial-, ells contesten en tunumiutut. Dels onze inuits de les Canàries, només tres parlaven groenlandès, danès o anglès. Els vuit restants només parlaven tunumiutut, i això és estrany a Groenlàndia, on la majoria de la gent almenys sap parlar el seu dialecte local i el groenlandès oficial.

N: Dius que els inughuits aspiren a la independència. Hi ha un moviment organitzat, o és una idea que comenten entre ells?

F. B.: És una idea que comenten entre ells. Els inughuits han patit molt: des de l'arribada el 1951 dels 5.000 soldats nord-americans per a construir la base aèria de Thule, que va suposar expulsar-los del seu territori natural de caça, passant per l'episodi del 21 de gener de 1968, quan els va caure un B-52 carregat amb bombes nuclears. I encara abans, l'explorador nord-americà [Robert] Peary els havia utilitzat com a esclaus per als seus interessos durant 20 anys.

En tot cas, hi ha un antecedent per a aquesta petició d'independència. El 1929, Knud Rasmussen, pare de l'esquimologia, de la Groenlàndia moderna i personatge més important en la història de país i dels estudis inuits, va ser la primer persona que va declarar unilateralment un autogovern a Thule [la zona poblada pels inughuits]. És el primer cas en què es crea un autogovern indígena sense demanar permís a ningú. Va estar vigent quatre anys, durant els quals els caçadors ho controlaven tot, políticament i socialment, però el 21 de desembre de 1933 Rasmussen va morir i amb ell, l'autogovern de Thule.

N: Però els inughuits són al voltant de 800 persones. Sobta molt que un grup tan reduït reclami la independència.

F. B.: Tenen a favor el fet del precedent històric de Rasmussen. A Groenlàndia, Rasmussen és un heroi, un ídol, un home avançat al seu temps: va dir que si un dia Groenlàndia volia ser independent, havia de viure a cavall entre el món modern i el tradicional. I això és el que està fent Groenlàndia. Contra Rasmussen no pot anar ningú.

I a més a més: el dia a dia dels inughuits és lluitar al cent per cent per la seva supervivència. Estan acostumats a sobreviure en condicions difícils, i a sobre amb les dificultats afegides que el canvi climàtic els està suposant per a accedir als seus recursos: s'han fet un poble molt resistent. En aquest sentit, hi ha una cosa curiosa en la llengua local: "inuit" significa "éssers humans", però "inughuit" vol dir "els grans homes". És a dir: estan per sobre del que és ser inuit.

N: Quan parles dels inuits i d'altres pobles de l'Àrtic, sovint dius que aquella regió del món "és un dels últims alès d'humanitat que li queden a aquest planeta". Per què, aquesta frase?

F. B.: Em refereixo als inuits, als pastors tradicionals samis, als nenets... Són pobles que viuen en les condicions més extremes del planeta. Com més ho són, més dificultat hi ha per a poder-s'hi adaptar. I malgrat això, ells continuen vivint d'allò que la Mare Terra els dóna. No transformen ni modifiquen l'entorn. Una de les coses que els diferencia de nosaltres és que nosaltres hem de transformar i modificar el medi. Adaptem el medi a nosaltres, no pas nosaltres al medi. Un dels aspectes pels quals nosaltres hem perdut part d'aquesta humanitat ve donat per aquest fet.

I a més, ells donen molta importància a les relacions socials, a l'ajuda, al fet que la comunitat és més important que no pas l'individu, que els egoismes no poden existir, que has de ser hospitalari i compartir... Són atributs que el món occidental també ha perdut. L'essència del que era l'ésser humà la trobem en aquests pobles que viuen en condicions extremes. Quan un conviu amb ells, té la sensació de conviure amb l'ésser humà en el seu estat més pur.

N: Ara faré d'advocat del diable: precisament perquè són pobles que viuen en un entorn natural hostil, gairebé és obligat ser així, ajudar-se i compartir, perquè en depèn la supervivència diària. Al món occidental, en general, aquest entorn hostil no hi és tan evident.

F. B.: Però passa que l'entorn pot ser hostil per diferents motius. Un ambient hostil pot venir determinat per les condicions naturals extremes, però també te'l pots trobar en una escala de veïns. O en una feina. O en l'obsessió per aconseguir determinats objectius.

Hi ha una cosa que he après molt convivint amb aquests pobles. T'ho posaré amb un exemple. Jo sóc antropòleg. Fa anys que ajudo altres antropòlegs. Des de la mentalitat del món occidental, aquests antropòlegs poden esdevenir, tard o d'hora, la meva competència, i em poden prendre la feina. Algú pot pensar que, com més gent hi hagi dedicant-se a l'antropologia, menys li tocarà a cadascú. Jo penso el contrari: com més gent, més difusió tindran aquests temes i més arribaran a la gent. Penso que la unió fa la força, en aquest sentit. La individualitat porta al fracàs.

N: Una altra expedició que has fet darrerament és la de la península de Iamal, a l'extrem nord de Rússia, amb el poble nenets. Els has acompanyat en la seva migració anual cap al nord i has anat amb ells al festival de Salekhard...

F. B.: ...A dos festivals, de fet. En fan un al final de març i un altre al principi d'abril. Es reuneixen tots els nenets de la zona, i també acudeixen altres pobles, com els khantis. El festival els permet de vendre o intercanviar els seus productes, fan competicions de trineu, lluita lliure, salts d'obstacles i tir amb llaç. El guanyador s'emporta una moto de neu.

El poble nenets va gairebé tot l'any seguint la migració dels animals. Viuen en tendes i pràcticament no tenen contacte amb les ciutats: habiten a la tundra. Per això els festivals són una justificació perfecta perquè les famílies es trobin en un sol punt.

N: El fet de dur aquesta vida de grup, amb poc contacte amb les ciutats, ha facilitat que els nenets hagin pogut mantenir la seva llengua més que no pas d'altres pobles autòctons de Rússia?

F. B.: Sí. El seu relatiu aïllament els ha ajudat. També és cert que molts parlen rus, i això és una de les herències de la Unió Soviètica: l'obligació dels nens d'anar a escola dels 4 als 16 anys d'edat. Als poblats nenets només hi ha nens molt petits: els altres estan internats a l'escola. Cosa que implica que durant pràcticament tot l'any no vegin els pares. Hi ha casos de nens que no suporten l'internat, s'escapen a la cerca dels seus pares i, en arribar a la tundra, moren de fred.

Vaig conèixer una noia que havia escapat de l'internat als vuit anys d'edat; havia trobat els pares i, havent sortir de l'escola massa aviat, no sabia rus: als poblats, els nenets no parlen rus entre ells.

Ara hi ha programes amb educadors que segueixen la migració dels nenets i els van ensenyant els coneixements de l'escola. Però això les autoritats russes no ho veuen bé. Són escoles nòmades que recolzen sobre la voluntarietat dels professors.

N: Una altra cosa que afecta la vida del poble nenets és el gas que s'explota a Iamal.

La península de Iamal té el 25% de la producció mundial de gas natural i cap al 80% de la russa. Diuen que hi ha uns 260 jaciments de gas, dels quals s'estan explotant uns 60. Els jaciments estan interferint en les rutes migratòries tradicionals dels nenets. Els rens van seguint els líquens, els seus aliments, i es donen casos de rens que moren de gana perquè no poden continuar per la seva ruta, tallada per un jaciment. I encara hi ha un altre problema.

N: Quin?

F. B.: Estan apareixent forats al sòl, de fins a 40 metres de diàmetre. S'ha comprovat que són forats de dins de la terra cap a fora, és a dir, que no poden ser causats per meteorits. Segons les darreres dades, es tracta de fuites de metà i diòxid de carboni, produïdes pel desglaç del permafrost. I aquestes fuites són molt més nocives que tot el que l'home provoca amb les seves activitats.

N: Com enfoca el govern rus els perjudicis de l'explotació del gas sobre l'activitat nòmada tradicional?

F. B.: Està subornant els nenets. Els que viuen a la península de Iamal reben una mena de subsidis provinents dels ingressos del gas natural. Amb aquests diners, els nenets es compren motos de neu, o més rens, de manera que en certa forma els callen la boca. El problema és que els nenets tampoc no són conscients de tot el que està passant a Iamal i tot el que poden patir a llarg termini. Com els inuits i d'altres pobles que viuen en condicions extremes, els nenets pensen en el dia a dia.

En general, però, el govern rus no pensa gaire en els seus pobles indígenes, quan en realitat són una part de la riquesa del país.

N: Abans has esmentat els khantis. Es tracta d'un poble de llengua uràlica, el mateix grup de l'hongarès, tot i que uns i altres viuen a milers de quilòmetres de distància. Aquest fet converteix la llengua khanti en un tresor. Quina és la situació de l'idioma i la cultura d'aquest poble, pel que has pogut veure?

F. B.: És un cas similar al dels nenets, encara que no es veuen afectats pels perjudicis de l'explotació del gas. Això també significa, per tant, que no reben cap subsidi. També han mantingut la llengua, però caldria no oblidar el que va passar a la península de Txukotka, a l'extrem oriental de Sibèria, on es parlava el sireniki. Després d'una pressió molt intensa per part dels russos i dels txuktxis, la llengua va anar retrocedint i el 1997 va morir la Valentina Vie, la darrera dona que parlava sireniki. I això es va permetre: no van fer res per a evitar la mort de l'idioma. Penso que es podia haver evitat amb un programa educatiu. I aquesta prova de fa menys de 20 anys podria ser aplicable al cas dels nenets i dels khantis.

N: En aquest sentit, la situació lingüística a Groenlàndia és radicalment diferent: el groenlandès és l'únic idioma oficial i el danès ja no ho és.

F. B.: Totalment. Avui la pèrdua del groenlandès és impossible.

N: Digues-me si aquesta és una conclusió fàcil: sense independència o, com a mínim, un alt grau d'autonomia com tenen els groenlandesos, és molt difícil, o fins i tot impossible, de mantenir una llengua i una cultura pròpies.

F. B.: [Reflexiona durant diversos segons.] Penso que, sent una autonomia, es pot mantenir la llengua i la cultura pròpies, com fins ara ha succeït a Groenlàndia. Però en aquest cas, tot dependrà del govern central. El de Dinamarca, malgrat que també ha tingut la seva història negra, ha estat un govern que ha demostrat el seu respecte envers les tradicions i la llengua de Groenlàndia. No les ha afavorides, però ha donat als groenlandesos la llibertat perquè les poguessin mantenir.

Ara bé: sí que és cert que, des de 2009, quan Groenlàndia va assolir la màxima cota d'autogovern, l'educació ha estat més pensada i encaminada als interessos dels groenlandesos que no pas en l'època del sistema danès. És una adaptació a les circumstàncies culturals, més que no pas de llengua.

N: Esmentes l'autogovern groenlandès obtingut el 2009. Just després, a l'illa va haver-hi una determinada eufòria en el sentit que semblava que la independència era per a demà o demà passat, quan es comencessin a explotar els recursos naturals. Això no ha passat, però, i ara tampoc no dóna la sensació que hagi de ser imminent.

F. B.: És cert que hi havia moltes expectatives de trobar hidrocarburs, que podien ajudar a [finançar] la independència. Però crec que Kuupik Kleist [primer ministre de Groenlàndia entre 2009 i 2013, independentista] va cometre un error: pactar amb països com la Xina perquè anessin a Groenlàndia a explotar els hidrocarburs. Els inuits no són rucs, i es van demanar per què no els podien explotar ells mateixos, si la taxa d'atur a l'illa era del 10%. Això va fer que el 2013 el partit de Kleist perdés i els socialdemòcrates arribessin al poder.

Tot i així, penso que el que ha desanimat el poble groenlandès és que aquests hidrocarburs no s'han trobat. S'han trobat terres rares, urani, hi ha un turisme creixent... Però amb això de moment no n'hi ha prou.

N: No són uns ingressos suficients perquè Groenlàndia pugui permetre's de prescindir del subsidi anual danès.

F. B.: No. I a més Dinamarca fa quatre anys que està tancant l'aixeta: l'autogovern groenlandès de 2009 també comportava l'inici de la pèrdua de les transferències des de Dinamarca. Es va pactar la data simbòlica del 21 de juny de 2021 -simbòlica perquè es commemorarà el 300è aniversari de l'arribada dels danesos a l'illa- per a exercir la independència, i Dinamarca no vol haver d'estar destinant diners a Groenlàndia després d'aquella data.

N: La data de 2021 està escrita en algun lloc, o és un sobreentès?

F. B.: És un sobreentès. La independència pot arribar abans o després de 2021. Tot dependrà de quan trobin els hidrocarburs i de la forma que s'explotin. Tant el partit de Kleist com els socialdemòcrates estan a favor de la independència, perquè aquesta és la voluntat del poble. I s'encaminaran cap a aquests objectius. Penso que Groenlàndia acabarà sent independent, i tan sols manca veure quan.

Una entrevista de David Forniès (@DavidFornies).

[[Twitter]]

[[Facebook]]