Notícia

Sí, al final són plebiscitàries (o s'hi acosten molt)

La campanya ha enterrat bona part dels dubtes sobre el caràcter completament fora d'allò habitual de les eleccions catalanes del 27 de setembre. Conduiran o no a la independència, però hi ha un munt d'arguments per a entendre que, si no són un plebiscit, els falta poc. David Forniès* recull motius i pistes per a afirmar-ho.

Perquè per primer cop un "sí" explícit i amb camí immediat pot guanyar. És un argument potser obvi, però cal esmentar-lo: mai abans dues llistes que porten als seus programes la independència com a fita a assolir durant la següent legislatura tenen moltes opcions (el 91%, segons aquest tracking de Público) d'aconseguir la majoria absoluta. Mai abans, per tant, el poble de Catalunya ha pogut donar un mandat democràtic per la independència en una votació que les forces independentistes consideren, ara sí, vinculant.

Perquè la independència ha monopolitzat la campanya. Ni els casos de corrupció ni els serveis socials han estat el camp de batalla d'aquesta campanya. Ben al contrari, la independència ho ha monopolitzat gairebé tot, i fins i tot el debat dreta-esquerra ha quedat subordinat a les possibilitats que s'obriran o es tancaran amb la independència, incloent-hi pensions, educació, sanitat... Una dinàmica transversal que s'ha pogut percebre tant mirant els debats televisats dels candidats com parant l'orella a les converses de cafè.

Perquè la independència ha rebentat les dues grans forces tradicionals. Molts cops era un matrimoni mal avingut però semblava indestructible... fins que van arribar les plebiscitàries. Convergència i Unió han dissolt la seva federació i, consegüentment, també s'ha trencat Unió mateixa, amb un 51% unionista i un 49% independentista que ha fundat Demòcrates. L'altra gran força tradicional de Catalunya, el PSC, també s'ha partit: els unionistes s'hi han quedat -i han renunciat al dret a decidir- i els sobiranistes i independentistes han fugit cap a ERC o han fundat nous partits, com MÉS i Avancem.

Perquè els partits del "no" hi han ajudat. Tot i que fa setmanes insistien que es tractava d'unes eleccions autonòmiques normals, a mesura que la campanya electoral ha avançat els partits del "no" han insistit que després del 27-S cal un govern multipartit format per ells per tal d'evitar, precisament, la independència. Aquesta ha estat la proposta d'Unió (un govern "no rupturista", ha dit Ramon Espadaler), del PSC (Iceta s'ha ofert a presidir un govern "des del federalisme a l'autonomisme" i "des de l'esquerra al centre") i de Ciutadans i del PP (que volen encapçalar un govern que també inclogui el PSC).

Perquè el relat alternatiu de CSQEP no se n'ha sortit. La coalició Catalunya Sí Que Es Pot (CSQEP) també volia convertir les eleccions en un plebiscit, en el seu cas sobre el president Artur Mas. Però Joan Herrera (ICV) ha acabat admetent la gran dificultat de superar la polarització entre el "sí" i el "no" a la independència. Les enquestes, a més, apunten a una davallada sostinguda de la intenció de vot de la coalició, l'única que explícitament ha dit que agrupa federalistes i independentistes: de 30 escons el mes de juny, a la meitat aquest setembre.

Perquè el ministre d'Afers Exteriors hi ha fet un cop de mà insòlit. La sola celebració del debat televisat sobre la independència entre Oriol Junqueras i el ministre d'Afers Exteriors espanyol, José Manuel García-Margallo, ha estat una victòria per a les forces independentistes. Per què hauria de debatre un ministre d'Afers Exteriors en unes eleccions que fossin simplement d'àmbit autonòmic? Per què, al debat, hauria de brandar informes -a sobre erronis- de la UE, de citar les excolònies o parlar de la ruptura de la URSS? Margallo ha situat la qüestió catalana en l'àmbit internacional. I no ha estat l'únic.

Perquè el govern espanyol ha internacionalitzat la campanya. El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, ha aconseguit de David Cameron, Barack Obama i Angela Merkel posicionaments favorables a la integritat territorial d'Espanya. Han estat respostes de manual que no els comprometen pràcticament a res, però l'executiu de Rajoy les ha presentades com la confirmació que les grans potències occidentals estan en contra de la independència de Catalunya.

Perquè diaris estrangers de prestigi n'assumeixen el caràcter extraordinari. És el cas del Financial Times, que hi ha dedicat un editorial demanant que s'explori una tercera via entre la independència i l'statu quo. El Telegraph les qualifica de "proper maldecap d'Europa", assumint l'impacte continental que poden tenir. L'EU Observer, ras i curt, s'hi refereix com a "referèndum de facto". I una llarga llista de diaris i televisions europees han dedicat entrevistes extenses a Artur Mas: un interès que evidencia que no som pas davant d'unes eleccions regionals que no transcendeixen gairebé mai els límits de l'estat.

...I finalment, perquè fins i tot el Marca i l'As han entrat en campanya. Algú pot pensar que és estúpid citar-los, però convé no oblidar que són els dos diaris més llegits a Espanya. En una decisió insòlita per a ells, els dos diaris esportius madrilenys han dedicat portades a les eleccions catalanes. Han advertit de les -segons ells- nefastes conseqüències que tindrà la independència per al Barça i per a l'Espanyol -i de retruc per a la resta d'equips de la Lliga. Mai abans unes eleccions autonòmiques havien saltat a les pàgines de la premsa esportiva d'aquesta forma. I és que els diaris esportius espanyols sempre s'han trobat més còmodes fent nacionalisme espanyol d'aquell que Michael Billig en diu "banal" que no pas entrant a analitzar pros i contres d'un procés polític, encara que fos per als clubs de futbol.

* David Forniès és periodista i coordinador de Nationalia.