Aureli Argemí

Últimament, a Europa, els temes relacionats amb la immigració estan a l'ordre del dia. Molt especialment al conjunt dels països de la Unió Europea, on la immigració recent ha crescut d'una manera exorbitant els últims anys. És cert que el moviment de persones i poblacions dintre de l'espai europeu no és un fet nou. Però ara té unes característiques que li donen un caràcter innovador. Es tracta, en efecte, d'una immigració que prové majoritàriament de territoris extraeuropeus i està formada per gent de llengües i cultures diverses de les anomenades tradicionals al nostre continent. Aquesta immigració ha aparegut en un temps rècord i ha portat un allau de persones de proporcions tan grans que ha estat capaç de canviar, ràpidament, la fisonomia i la composició de la societat europea. A diversos països, la nova immigració ja representa al voltant del quinze per cent de la població total. Amb la particularitat que les famílies que hi pertanyen tenen, generalment, més fills que no pas les autòctones.

Per a afrontar aquest nou fenomen, alguns autòctons han pensat que la millor manera de fer-ho era prendre actituds de resistència, de la qual ja han sorgit uns estereotipis distorsionadors sobre la identitat de l'immigrant del Tercer Món. El nou immigrat és vist sovint com un candidat a la delinqüència i com un causant potencial de la manca de seguretat als nostres carrers que ha augmentat els darrers temps. D'aquí n'ha sortit un clima propici per a alimentar reaccions de tipus racista i xenòfoba, ja força difoses en les diverses capes de la societat "benestant" europea. Els èxits electorals dels partits polítics marcats pel racisme, que han proliferat darrerament arreu d'Europa, fan sonar totes les sirenes d'alarma.

Però també es dóna un innegable esforç individual i col·lectiu per a possibilitar que l'immigrat vagi pujant l'escala que el dugui a ser considerat socialment com un ciutadà normal. Tanmateix, és difícil que la normalitat arribi aviat a un grau que podríem definir d'igualtat real de vida i convivència entre els qui acullen i els acollits. En particular, és difícil perquè l'immigrat que té la sort d'haver trobat feina, després d'haver obtingut els papers de residència legalitzada, sol realitzar tasques que els autòctons no accepten per a ells mateixos. Perquè són tasques que exigeixen uns esforços físics de vegades ingents o desproporcionats, s'han de portar a terme en condicions laborals precàries i de baixa qualificació i, per acabar-ho d'adobar, són pagades amb salaris gens atractius.

Existeixen, amb tot, una bona quantitat d'iniciatives per a facilitar que els immigrats superin tantes traves que els impedeixen arribar a ser ciutadans, en el ple sentit de la paraula, amb els mateixos drets i deures que els autòctons. Segurament una de les iniciatives més suggestives que han aparegut darrerament la trobem en el "Pacte Nacional per a la Immigració", aprovat pel Parlament de Catalunya el 19 de desembre de 2008. Aquest Pacte pot ser modèlic no solament per a molts Estats constituïts sinó també per a les nacions sense Estat, els governs de les quals no acostumen a comptar en absolut amb competències -o almenys no les suficients- en matèria immigratòria.

Uns dels punts més remarcables d'aquest Pacte són que la política relacionada amb els immigrats ha de facilitar-los tot el que calgui perquè la seva inclusió social en el país d'acollida sigui una realitat, assumida voluntàriament per ells i per aquells qui els reben. Això implica, entre altres coses, que tots els immigrats tinguin accés a una formació que els porti a entendre la identitat del país d'acollida i que, en conseqüència, s'adonin que el català és la llengua vehicular de tots els ciutadans, sigui quin sigui el respectiu origen, que viuen, treballen i resideixen a Catalunya. Aquest coneixement és una condició per tal que qualsevol immigrant pugui accedir, al cap de tres anys, a un ple reconeixement de la seva ciutadania dins l'àmbit català, mitjançant la regularització ja no provisòria de la seva situació legal. Al cap de cinc anys, l'immigrant hauria de poder obtenir la nacionalitat (concessió, però, fins ara reservada al govern de l'Estat el qual, d'acord amb la legislació vigent, no pot donar la nacionalitat fins al cap de deu anys). Sobre aquestes bases, l'immigrat podrà entendre bé l'entorn estatal en el qual es troba. O sigui, haurà seguit un ordre d'inserció coherent que segurament no s'hauria donat si la formació hagués començat amb l'aprenentatge de la llengua espanyola.

El "Pacte Nacional per a la Immigració" aposta també perquè el govern de Catalunya, la Generalitat, sigui més present a l'estranger: per a potenciar millor la contractació en origen dels futurs immigrats i articular més bé les inspeccions de treball necessàries per a combatre la contractació irregular.