Opinió

'Sa limba': com un arbre, ni d'esquerres ni de dretes

OPINIÓ. Diegu Corràine, un dels experts més reconeguts en llengua sarda, escriu en aquest article una reflexió sobre la situació actual de la llengua parlada a l'illa de Sardenya, arran de les eleccions autonòmiques sardes que van tenir lloc els dies 15 i 16 de febrer. Corràine fa un repàs de les accions empreses pels governs anteriors pel que fa a la llengua, i identifica els principals reptes als quals s'enfronta avui.

Diegu Corràine
estudiós i traductor sard, director de l'Ufìtziu de sa limba sarda d'Ogiastra.

En aquests darrers trenta anys, la guerra per la oficialitat de la llengua sarda ha tingut amics i enemics, però mica en mica hi ha més gent que, sense ser amiga o enemiga, ha practicat sa limba -'la llengua', en sard- i segueix practicant-la, fins al punt que el 70% dels sards utilitzen el sard. És també cert que a la pràctica no sempre l'ensenya als seus fills, i només un 13% dels seus infants parla el sard. La transmissió intergeneracional de la nostra llengua està en perill.

Per tant, per fer front al perill de desaparició del sard cal una política lingüística, completa, coherent, convençuda, de manera que el sard sigui oficial a cada àmbit i en tots els usos. Totes les lleis fetes fins ara han estat i són una ajuda en aquest camí, però no aconsegueixen donar el resultat que esperem: aturar la pèrdua lingüística i tornar a la llengua als qui l'han perdut.

És clar que ara, això de la llengua no pot ser element ocasional o secundari de la política, sinó que ha de ser element central d'un projecte identitari de desenvolupament de la nostra societat. I per això, cal treballar i és feina de tots, de qualsevol partit polític. Perquè necessitem la política, i especialment la política lingüística. Si la llengua ha de tornar a ser del 100% dels sards, és necessari dir que hem fet un esforç molt gran per seguir existint, i que aquest esforç el podem fer també en d'altres sectors: societat, medi ambient, economia... Catalunya docet!

La llengua no és (i no hauria de ser) ni d'esquerres ni de dretes, perquè la llengua no és d'una part sinó de tota la nació, de tot el poble sard. La llengua és com un arbre, que "no té esquerra ni dreta", com responia un imputat a un jutge que li demanava, més o menys, "però vostè al moment dels fets es trobava a la dreta o a l'esquerra de l'arbre?" -ho escrivia Mario Berlinguer a Gli occhi sono d'acqua-.

Que això és cert (i que aquest camí ja l'hem començat a recórrer) ho demostra clarament el fet que l'obra revolucionària, innovadora i dinàmica de donar a la llengua una norma escrita unitària el comencés l'any 1988 un govern d'esquerres, amb l'assessor de cultura Benedetto Ballero; que fos continuada i completada per un govern de dretes, amb l'assessor Pasquale Onida, el qual va tenir el mèrit històric d'haver proposat les normes de la LSU/Limba Sarda Unificada, l'any 2001; i que el 2006, amb un govern d'esquerres, el president Renato Soru continués el mateix camí estratègic d'enfortir i oficialitzar la idea d'una llengua-bandera unitària pels sards (que deixa a cadascú la possibilitat de pronunciar la llengua com li sembli), que ha arribat a la proposta deliberada de LSC/Limba Sarda Comuna. Per tant, les mateixes finalitats comunes i transversals, els mateixos resultats: Onida amb l'LSU, Soru amb LSC. Això és important i li devem als dos. És per això que podem i hem de caminar endavant, enfortint el moviment transversal a favor de la oficialitat plena de la llengua sarda. Sabent que hi ha enemics de la llengua a esquerra i dreta, però també amics; més amics que enemics.

Estem gairebé convençuts i segurs del fet que el sard és i ha de ser "llengua de tots i per a tots", que pensem -o al menys esperem- que aquest nou Govern sortit de les eleccions d'aquest febrer de 2009 continuï el mateix camí cap a la veritable oficialitat de la llengua sarda en cada àmbit i en tots els usos, amb una nova llei de política lingüística i amb la formació d'entitats que permetin a la llei actuar de veritat, de forma moderna i dinàmica, a l'escola, als mitjans de comunicació, a les institucions, a les empreses, en definitiva, a la societat i al territori.

Aquest sentiment a favor del sard, del símbol de la nació sarda, el seu mitjà comunicatiu principal ens ha d'animar a tots, d'esquerres i de dretes. Perquè està en perill l'existència mateixa dels sards, d'esquerres i de dretes.

Llegiu l'original, en sard, a tempusnostru.it.