El Sàhara Occidental és un país nord-africà amb dues característiques molt destacables: la seva estructura política, la República Àrab Sahrauí Democràtica, està reconeguda per 49 Estats, la majoria dels quals del continent africà, i en segon lloc, un percentatge altíssim de la seva població -160.000 sahrauís d'un total d'uns 250.000, segons algunes estimacions- viu refugiada fora del seu propi territori.

El conflicte del Sàhara Occidental tal i com el coneixem avui es remunta a l'any 1975, quan el Govern franquista va retirar-se de la seva darrera colònia africana, deixant el camí lliure al Marroc i Mauritània, que automàticament van travessar les fronteres i van ocupar militarment el Sàhara Occidental. Els dos Estats s'anticipaven així a la celebració d'un referèndum d'autodeterminació que les Nacions Unides havien recomanat en diverses resolucions com a via per definir l'Estatus del país sahrauí. Cal recordar que, en aquest punt, el Tribunal Internacional de Justícia havia declarat que el Sàhara Occidental tenia el dret a l'autodeterminació.

Pocs anys abans de la retirada de l'Estat espanyol havia nascut el Front Popular d'Alliberament de Saguía el Hamra i Río de Oro (Front Polisario, per l'acrònim en castellà), una organització armada que lluitava per la independència del Sàhara Occidental i que si bé les seves primeres accions van anar orientades a desestabilitzar el Govern espanyol a la colònia, a partir del 1975 va convertir-se en el principal referent polític i militar dels sahrauís. El 1976 va proclamar la República Àrab Sahrauí Democràtica, i va començar una guerra de guerrilles contra els exèrcits marroquí i maurità. En aquest punt, els independentistes sahrauís comptaven amb el suport d'Algèria, adversari regional del règim alauita.

El conflicte armat es va allargar fins al 1991, i alguns moments destacables foren la retirada del conflicte de Mauritània, el 1979, i la construcció d'un mur per part del Marroc, durant els anys vuitanta, per separar els territoris controlats per Rabat -el 80% del Sàhara Occidental, aproximadament- dels dominats pels sahrauís -el 20 per cent restant, al llarg de la frontera amb Algèria i Mauritània-.

L'alto el foc de 1991 va rebaixar la intensitat del conflicte armat, però en cap cas va fer més propera una solució definitiva del conflicte. L'ONU va establir la Missió de les Nacions Unides per l'Organització d'un Referèndum al Sàhara Occidental, que de llavors ençà ha tingut com a objectiu la celebració d'una consulta sobre l'autodeterminació, però que mai s'ha arribat a celebrar a causa del desacord entre Marroc i el Polisario sobre el cens de votants.

De fet, la demografia és un dels temes més sensibles del conflicte. Una part enorme del territori sahrauí està avui dia ocupat per les tropes alauites, i milers de famílies marroquines s'hi han instal·lat provinents del Marroc, fins al punt que els sahrauís hi són minoria. Algunes xifres, com les que dóna Minority Rights Group, situen la majoria de sahrauís als camps de refugiats de Tinduf, al sud d'Algèria, amb una proporció de 160.000 sobre un total de 250.000.

Avui dia, i després de tots els intents frustrats de resoldre el conflicte, el Sàhara Occidental continua essent un punt negre de la diplomàcia internacional, alhora que apareix a tots els mapes sobre les violacions dels drets humans. Marroc exerceix una repressió ferotge cap als moviments polítics i pro-drets humans sahrauís, i ha manifestat en incomptables ocasions la seva negativa a acceptar mai el dret a l'autodeterminació del Sàhara Occidental. Alhora, hi ha la greu situació als camps de refugiats sahrauís, que depenen totalment de l'ajuda internacional i dels quals no se'n preveu cap sortida factible a mitjà termini.