La cultura de la pau per als drets dels pobles

AURELI ARGEMÍ

El 13 de setembre de 1999, ara fa, doncs, deu anys, l'ONU va donar un pas endavant per a portar a terme un dels seus objectius més ambiciosos i que li donen la raó de ser. En consonància amb allò que augura ben explícitament la Carta fundacional d'aquesta primera institució pública d'abast planetari, els membres que en formen part van signar una "Declaració sobre la cultura de la Pau". Prenien aquesta decisió no tan sols per a reafirmar els principis que han de configurar la Pau justa i duradora sinó també per a enfrontar-se, amb un llenguatge renovat, a la gran quantitat de conflictes que la posen en perill o que la malbaraten.

La Declaració defineix la cultura de la pau, en el seu article 1r, com "un conjunt de valors, postures, tradicions, comportaments i estils de vida bastats". Cita, entre altres valors que cal prioritzar, "el respecte ple i la promoció de tots els drets humans i les llibertats fonamentals" i "l'adhesió als principis de llibertat, justícia, democràcia, tolerància, solidaritat, cooperació, pluralisme, diversitat cultural, diàleg i enteniment a tots els nivells de la societat i entre les nacions".

Pel que fa al "complet desenvolupament d'una cultura de la Pau", la Declaració, en l'article 3r, la veu "integralment vinculada" a "la solució pacífica dels conflictes, al respecte i enteniment" entre les parts en litigi actual o en potència i a "la cooperació internacional; al compliment de les obligacions internacionals contretes en virtut de la Carta de les Nacions Unides i del dret internacional; a la promoció de la democràcia, del desenvolupament dels drets humans, de les llibertats fonamentals, del seu respecte i compliment universals (....); a la reducció de les desigualtats entre les nacions i dintre d'elles (...); a la promoció de la comprensió, de la tolerància i la solidaritat entre totes les civilitzacions, els pobles i les cultures", incloent-hi "les minories ètniques, religioses i lingüístiques; al ple respecte del dret a la lliure determinació de tots els pobles, inclosos els que viuen sota dominació colonial o sota altres formes de dominació o ocupació estrangera, tal ho estableix la Carta de les Nacions Unides i ho expressen els Pactes internacionals de drets humans, així com la Declaració sobre la concessió de la independència als països i pobles colonials continguda en la Resolució 1514 (XV) de l'Assemblea general, de 14 de novembre de 1960".

Deu anys després, un panorama decebedor

He reproduït, expressament, una sèrie de paràgrafs i articles de la Declaració perquè es refereixen, d'una manera directa o indirecta, als temes que tracta la nostra revista Europa de les Nacions. Són textos d'un interès obvi per a fomentar la pau. A la vegada, revelen una situació alarmant: han transcorregut deu anys i el panorama de les guerres existents continua revelant, com un dels seus principals problemes no resols, el que podríem dir, genèricament, la qüestió nacional.

Disposem d'uns estudis i detallats que ho proven. Per exemple, els "Informes sobre conflictes, drets humans i construcció de la pau", publicats anualment, per l'Escola de Cultura de la Pau, de la Universitat Autònoma de Barcelona (col·lecció de dossiers Alerta). En aquests informes, hi constatem que les característiques dels conflictes de tipus nacional es troben, sobretot, en les àrees del món que han sofert més de la colonització aparentment solucionada, pels estats dominadors, després d'haver fixat noves i sovint arbitràries fronteres estatals que, en general, tenen poc a veure amb la composició nacional del habitants dels territoris "emancipats". Basti recordar com es dissenyaren les fronteres dels nous estats sorgits després de la Segona Guerra mundial. La majoria d'aquestes fronteres són, a més d'arbitràries, ofensives de cara als pobles que separen per la força. D'aquí que hagin esdevingut un niu de conflictes, en la mesura que han esdevingut murs de separació injusta, de pobles i nacions que no les han acceptades mai o, si ho han fet, ha estat per a evitar enfrontaments o nous conflictes provocats pels poders establerts. Tot i així, la qüestió ha continuat viva i ha anat esclatant en revoltes en diferents punts del món.

Podem preguntar-nos què hauria d'aportar la cultura de la pau per a ajudar a resoldre aquests tipus de conflictes. Una primera dificultat la trobem en la mateixa Declaració citada. En efecte, l'article 1r diu clarament que la cultura de la pau s'ha d'edificar "respectant plenament els principis de sobirania, integritat territorial i independència política dels Estats i de no ingerència en els assumptes que pertanyen essencialment a la jurisdicció interna dels Estats, de conformitat amb la Carta de les Nacions Unides i el dret internacional". O sigui, aquest article és una galleda d'aigua freda a la cultura de la pau, en el sentit que es contradiu amb una sèrie de fets que demostren, precisament, com la integritat territorial, amb les seves respectives fronteres, són origen de tants conflictes evitables. Evitables, certament, si hom prioritzés altres principis relacionats directament amb els drets humans individuals i col·lectius, molt més profunds i decisoris per al futur democràtic de la humanitat que el manteniment de les fronteres estatals (que han anat variant a mercè de moltes circumstàncies que, generalment, no tenen res a veure amb els drets humans).

Sens dubte, la cultura de la pau hauria d'incidir en aquesta problemàtica i obrir camins per a resoldre-la. I, d'una manera urgent. Perquè, per no anar molt lluny, a Europa els conflictes més greus, els que estan degenerant en lluites armades, són de caràcter nacional i no hi ha manera d'aturar-los, a Euskadi, Còrsega, Kosovo, Txetxènia, etc. Únicament aquests conflictes podrien parar-se o trobar un primer desllorigador si altres plantejaments triomfessin, més importants -almenys als ulls dels qui "sofreixen" de les fronteres estatals-, continguts en l'esmentada Declaració.

És difícil obrir una via de sortida a aquesta mena d'atzucac. Els governs dels Estats constituïts, els qui parlen tant d'estat de dret, no semblen disposats a cedir gens ni mica davant del que consideren "sacrosant", intocable, com són les fronteres reconegudes internacionalment. Per més que la història d'Europa ens ofereixi tants exemples de canvis de fronteres al llarg dels últims decennis, que demostren com allò oficialment tan immutable és, de fet, ha anat variant. Una dada que ho diu tot: Vint-i-cinc dels quaranta-vuit Estats que formen el Consell d'Europa s'ha constituït durant el segle XX!

Vies per obrir o sondejar

Després de deu anys de la Declaració, em pregunto si, pel que fa al progrés de la cultura de la pau, queda algun marge d'acció per a resoldre en termes, precisament, de pau, tants problemes candents de les nacions sense estat, encallats per la defensa de les fronteres establertes, per part dels governs i dels exèrcits posats al seu servei. En altres paraules, la cultura de la pau pot servir encara per a superar o, almenys, per a desplaçar cap a altres escenaris la inevitable discussió que acabo d'eludir?. En tot cas, enfront dels murs fronterers que tenim davant nostre, quina seria l'escala de valors o de drets que hauríem de pujar de cara a millorar l'entesa i la convivència entre les persones i els pobles, entre els veritables subjectes dels drets humans, que en definitiva és l'objectiu final de la cultura de la pau?

Segurament una de les primeres mesures necessàries a prendre per a construir un nou escenari de trobada entre els implicats en la contesa, és potenciar la informació, l'intercanvi d'idees, valent-nos de la potencialitat que ofereixen les noves tecnologies posades al servei de la comunicació entre tothom.

La facilitat que tenim ara per a accedir a la informació i a la comunicació haurien d'ajudar-nos a percebre millor, cada dia amb més objectivitat, com està evolucionant el món. No costa gaire de constatar que, per exemple, el món marcat per fronteres tot i seguir en peu, amb forces armades sempre a punt per a defensar-les, va perdent pes. Pes ideològic, pes econòmic, pes fins i tot separador... Estem parlant ja, posem pel cas, del món que s'està globalitzant a marxes forçades, de l'Europa sense fronteres. Amb conseqüències ben visibles, com són les fronteres ja "invisibilitzades" de tants estats.

Aquesta nova situació hauria d'empènyer tothom a canviar de mentalitat i de criteris, a cercar respostes innovadores, a concebre una cultura de la pau posada efectivament al servei del nostre món real, en constant i ràpida evolució. Ara més que mai resulta evident que la pau no s'obté mitjançant les guerres per a mantenir unes determinades fronteres sinó amb els esforços que calguin per a que prevalguin, en les relacions humanes, els drets de les persones i dels seus respectius pobles.

A Europa, ens estem jugant el nostre futur si no aconseguim resoldre uns conflictes nacionals. La seva solució no és per a destruir sinó per a fer possible que l'espai europeu sigui, realment, l'espai de la diversitat, columna vertebral de la unió. Si les fronteres ho impedeixen, no les hauríem de superar, començant per a transformar les actituds arrelades en altres cultures que no són, precisament, les de la pau justa? Si, doncs, el manteniment de les actuals fronteres d'algun estat, per exemple, genera conflictes entre els pobles, és necessari no canviar els pobles d'un lloc a un altre, sinó fer caure les fronteres o, eventualment i prèviament, negociar-ne la seva abolició o els seus traçats. Comptant sempre que els actuals traçats són, arreu, un ressò d'altres temps i que la manera de distribuir l'espai d'Europa s'està configurant d'una manera molt diferent del que ha prevalgut fins ara.

A fi que aquests objectius vagin arrelant-se en els comportaments de la societat i en les opcions polítiques, cal una pedagogia adequada a la cultura de la pau, tot donant primacia, com fa la Declaració citada, a la promoció dels drets humans. El "Programa d'acció sobre una cultura de la Pau", publicat per l'ONU el 1999, insisteix molt en incrementar l'educació, des de la infància, en els valors que he esmentat més amunt, de manera que tothom s'imbueixi de la idea que els conflictes s'han de resoldre "amb el diàleg" i "per mitjans pacífics i en un esperit de respecte per la dignitat humana, de tolerància i de no discriminació". Un dels temes centrals de l'educació ha de ser que hem de saber "eliminar obstacles que impedeixen la realització dels drets dels pobles a l'autodeterminació, en particular dels pobles que viuen sota dominació colonial o altres formes de dominació o ocupació estrangera, que afecten de forma negativa al seu desenvolupament social i econòmic".

Em sembla que les nacions sense Estat tenen una gran responsabilitat per al foment d'aquesta educació. Experimenten, com ningú, els efectes de les mancances existents en la cultura de la Pau promoguda per les institucions públiques dels Estats. Per tant han de convertir-se en pioners d'una cultura de la Pau que, com desitja la Declaració esmentada, ha de posar un "especial èmfasi en l'educació que es refereix als drets humans".