L'illa de Nova Guinea, la segona més gran del món després de Grenlàndia, té l'honor de ser el territori amb una major diversitat lingüística del planeta terra, amb una mida equivalent a França i un total de 1.073 llengües diferents, segons Ethnologue. A l'illa hi destaquen dues famílies lingüístiques principals: la de les llengües austronèsiques i la de les llengües papús. Administrativament, el territori es compon d'un Estat sobirà, Papua Nova Guinea, a l'est, i dues províncies d'Indonèsia, anomenades Papua i Papua Barat, a l'oest de la frontera.

Ens centrarem en la part pertanyent a Indonèsia, que popularment es coneix com a Papua Occidental, Nova Guinea Occidental o Irian Jaya, i que avui dia representa el principal focus independentista de l'enorme arxipèlag asiàtic.

De manera anàloga a la distribució lingüística, el poble dominant a Papua Occidental és el papú, el qual es creu que és descendent directe dels primers pobladors de l'illa, fa més de 40.000 anys. La majoria d'ells són catòlics protestants, a diferència de la resta d'Indonèsia, principalment musulmana. D'altra banda, les religions animistes encara hi són molt populars.

Papua Occidental fou la més oriental de les colònies que els Països Baixos van tenir al sud-est asiàtic, ja que els territoris que quedaven més enllà del meridià 141, que travessa l'illa pel mig, formaven part de l'imperi britànic. Després de la independència d'Indonèsia, declarada el 1945, l'imperi holandès es va reservar Papua Occidental, fins que va cedir a les pressions de Jakarta i el 1963 va acceptar transferir-ne la sobirania al nou Estat, sota la promesa de la celebració d'un referèndum a Papua sis anys més tard. El 1969, però, Indonèsia va presentar a les Nacions Unides l'Acte de Lliure Elecció (Penentuan Pendapat Rakyat, PEPERA, en indonesi), que suposadament mostrava l'acceptació del poder d'Indonèsia i el rebuig a l'autodeterminació per part de la població de Papua Occidental. En realitat, l'Acte de Lliure Elecció simplement va tenir el suport de 1.025 notables del territori, que Jakarta va escollir com a representants.

Els anys successius van tenir lloc dos processos claus per a Papua Occidental. En primer lloc, Indonèsia va dur a terme el programa 'transmigrasi', que portaria prop d'un milió de immigrants d'altres parts del país, per tal de reduir el pes de la població papú i també per garantir a Jakarta un control estricte dels llocs de poder a Papua. Aquesta política demogràfica va anar acompanyada d'una marginació sistemàtica dels papús, tant de llocs de treball com d'accés als recursos naturals. La segona part del procés fou l'arribada de grans empreses explotadores, com la minera nord-americana Freeport-McMoRan Copper & Gold Inc.

Aquestes companyies multinacionals han estat les responsables de l'extracció de minerals, fusta, i petroli, els beneficis dels quals no han recaigut al país, i han provocat la destrucció de l'entorn i el desplaçament forçat de molts pobles.

L'annexió de Papua i la posterior submissió de la seva població van ajudar a sorgir molt aviat una corrent independentista: el Moviment per una Papua Lliure (Organisasi Papua Merdeka, OPM), actiu des dels anys 60 i que ràpidament va gaudir d'un gran suport popular, si bé ha estat històricament impotent davant de la potència militar i política d'Indonèsia. Un dels objectius dels atacs independentistes han estat les empreses mineres i petrolíferes.

Avui la situació a Papua Occidental és lluny d'estar normalitzada. D'ençà del 2001, el país gaudeix d'una certa autonomia, però sota el pretext d'acabar amb la insurgència independentista, l'exèrcit i la policia d'Indonèsia han reprimit manifestacions pacífiques, han prohibit símbols culturals i polítics papús i han violat els drets humans de desenes de persones sotmeses a arrestos injustificats i tortures.

Després de l'estabilització dels conflictes de Timor Oriental i Banda Aceh, la qüestió de Papua és la principal assignatura pendent de Jakarta, que malda per ser el referent econòmic i democràtic del sud-est asiàtic.

Per a més informació, vegeu els informes de Minority Rights Group, Crisis Group, o BBC , i també les notícies de Nationalia sobre la matèria.