Notícia

Pobles i nacions d'avui: Martinica

DOSSIER. En contra del que diu el tòpic, França no té forma d'hexàgon. O, més ben dit, no només, perquè encara que sembli un anacronisme, els límits territorials de l'Estat francès van molt més enllà del petit continent europeu, i arriben fins al mar Carib, l'oceà Índic i el continent sud-americà, on hi trobem els departaments francesos d'ultramar. Entre aquests, Martinica és un dels que més fermament ha lluitat pel seu autogovern. Les formacions sobiranistes martiniqueses van sumar gairebé el 80% de vots a la primera volta de les darreres eleccions regionals.

L'illa de Martinica, una de les Petites Antilles del mar Carib, va estar habitada pels indígenes caribs, fins a l'arribada dels colonitzadors europeus, primer espanyols i després francesos, l'activitat dels quals va provocar la desaparició dels aborígens. L'establiment de pobladors francesos data de 1635, i es calcula que va ser el 1660 que els darrers resistents caribs van ser exterminats o forçats a fugir cap a d'altres territoris.

Paral·lelament a la colonització, com a la resta de les Antilles, va començar un procés de tràfic d'esclaus provinents de l'Àfrica cap a l'illa, que es va perllongar durant dos segles. La mà d'obra negra va ser explotada principalment a camps de tabac, cafè i sucre.

Entre 1794 i 1815, l'imperi britànic va disputar-li l'illa a França, de manera que el seu estatus va canviar diverses vegades durant aquest període. Alhora, es van succeir diverses revoltes d'esclaus contra, que van ser respostes amb mà dura per part de Napoleó. L'esclavitud a Martinica no va ser abolida fins el 1848, quan els negres van esdevenir ciutadans francesos.

El final de l'esclavitud va anar seguit de l'arribada d'immigrants d'altres punts del planeta per suplir la demanda de mà d'obra. Van arribar contingents de l'Índia, llavors en mans britàniques, però també de xinesos i d'africans de diversos països. La major part d'aquest migrants econòmics acabarien optant per quedar-se a l'illa.

La situació administrativa

El 1946, Martinica va deixar de ser una colònia francesa per a ser un departament d'ultramar, un territori administratiu més de l'Estat francès, sense autonomia i amb la mateixa legislació i ciutadania que a la metròpoli. El 1983 va obtenir l'estatus de regió, amb la qual cosa va instaurar el Consell Regional, amb un cert autogovern sobre els afers de l'illa.

Al costat de Guadalupe, la Guiana i l'illa de la Reunió, Martinica és avui una regió -d'un total de 26- i alhora un departament d'ultramar, part integrant de la República francesa, i amb representació al Parlament, amb dos diputats, i al Senat amb dos senadors. El 24 de gener del 2010, els martiniquesos van aprovar en referèndum la col·lectivitat única, és a dir, la fusió del Consell General i el Consell Regional.

La vida política

Les forces polítiques nacionalment martiniqueses van prendre força sobretot a partir del canvi d'estatus de 1946. Una de les figures més influents de la política i la cultura martiniquesa durant la segona meitat del segle XX ha estat Aimé Césaire, polític, poeta i assagista martiniquès que va tenir els càrrecs d'alcalde de la capital, Fort-de-France, i de president del Consell Regional. Encara més important, Césaire va articular un discurs per l'emancipació dels pobles colonitzats i en contra del racisme blanc que imperava a les colònies.

Césaire va fundar el Partit Progressista Martiniquès (PPM) l'any 1958, el qual esdevindria el principal referent de l'autonomisme al país i del reconeixement del poble martiniquès. Pocs anys més endavant, apareixen les primeres forces obertament independentistes, com l'Organització de la Joventut Anticolonialista de Martinica (OJAM) i el Moviment Nacional per a l'Alliberament de Martinica.

En l'actualitat, les forces sobiranistes martiniqueses són majoria. Com a mostra, la primera volta de les darreres eleccions regionals franceses van resultar, com és habitual aquests darrers anys, amb una victòria dels partits nacionalistes: la principal llista autonomista Ensemble pour une Martinique nouvelle, de Serge Letchimy , va tenir un suport del 40%, mentre que la llista independentista, actualment al Govern, va guanyar un 32% dels vots: Patriotes Martiniquais et Sympathisants, d' Alfred Marie-Jeanne . Aquí encara cal afegir-hi el 6'8% obtingut per Rassemblement Démocratique pour la Martinique, liderat per Madeleine de Grandmaison i de tendència igualment autonomista. L'altra força en superar la primera volta va ser la 'presidencialista', beneïda per la UMP de Nicolas Sarkozy, que es va haver de conformar amb un 10% dels vots.