Notícia

Un grup de juristes catalans argumenta la noció d'ampliació interna de la UE

El dret comparat diu que en cas de secessió d'una part d'un Estat membre, si el nou Estat ho desitgés podria continuar formant part de la Unió, d'acord amb el caràcter 'parafederal' de la UE · Citen com a precedent els casos de Jura, a Suïssa, i alguns Estats dels EUA, i remarquen que el fet que l'actual ordenament jurídic no ho prevegi, no significa que no es pugui fer.

El concepte d'ampliació interna de la Unió Europea és cada vegada més recorrent entre alguns pensadors polítics de la independència de Catalunya. N'han parlat, amb més o menys intensitat, Alfons López Tena i Oriol Junqueras, i generalment hi ha el convenciment que, en cas d'una separació democràtica i expressada la voluntat del nou Estat de pertànyer-hi, difícilment la Unió Europea recorreria a l'expulsió.

Ara, aquesta tesi ha rebut el suport provinent del món acadèmic. Quatre professors universitaris, especialistes en dret constitucional i dret comunitari europeu, han elaborat a petició de la Fundació Josep Irla el document “L'ampliació interna de la Unió Europea: Anàlisi de les conseqüències juridicopolítiques per a la UE en cas de secessió o de dissolució d'un estat membre”, presentat divendres passat a Barcelona. Aquest estudi, a càrrec de Jordi Jaria (URV), Alfonso Gonzàlez (URV), Jordi Matas (UB) i Laura Roman (URV), analitza des d'una perspectiva tècnica, i partint d'un profund coneixement del marc normatiu europeu i internacional, quin seria l'escenari en cas que el territori d'un Estat membre decidís independitzar-se.

Com a punt de partida, l'estudi indica que el “caràcter singular” de la Unió Europea fa que sigui més útil cercar precedents i analogies entre Estats federals que no pas en organitzacions internacionals. La Unió, diu, té en comú una sèrie de valors i principis democràtics; és una comunitat de dret; i té, en definitiva, un caràcter “parafederal”. És precisament sobre aquests valors i principis que hauria de girar l'argumentació a favor de l'ampliació interna, més fins i tot que la retòrica autodeterminista.

Actualment, els Tractats constitutius no ofereixen cap resposta al dilema de l'ampliació en cas de secessió. Això significa que no pot haver-hi una aplicació mecànica del dret, i per tant cal descartar l'argument que diu “si no està previst, és que no es pot fer”. A la pràctica, els autors de l'estudi consideren que l'expulsió d'un Estat independitzat seria una mena de “càstig” per haver exercit el dret democràtic a l'autodeterminació, la qual cosa contradiu els principals valors de la pròpia UE.

Però no és només una qüestió de principis. Les experiències federals analitzades també mostren un precedent favorable a l'ampliació interna. És el cas dels territoris del Jura, a Suïssa, una part dels quals van decidir democràticament separar-se de Berna i constituir-se en cantó independent, l'any 1977. En cap moment els impulsors d'aquest moviment van plantejar-se abandonar la Confederació Helvètica, i per això només va caldre adaptar les constitucions federal i estatal a la nova realitat.

Al Canadà, davant la possibilitat que el Quebec pogués independitzar-se a través d'un referèndum, el Tribunal Suprem va emetre -a petició del Govern federal- una sentència que declarava que, si bé a la Constitució del país no hi ha previst el dret a la secessió, “tampoc hi ha cap base per negar el dret del Govern del Quebec a impulsar la secessió si una majoria clara del poble del Quebec així ho vol”.

Tornant al cas de la Unió Europea, l'estudi inclou un full de ruta que haurien de seguir els nous Estats membres per accedir automàticament al club europeu: un procés democràtic que conduís a la declaració d'independència; la notificació oficial a la UE de la voluntat del nou Estat de mantenir-se com a membre de la Unió, sempre i quan s'adherís als seus valors i principis; el reconeixement oficial del nou Estat per part de la UE; l'establiment d'un règim transitori, durant el qual es durien a terme les adaptacions pertinents als Tractats; i finalment, l'establiment del règim definitiu. El nou Estat ja seria un membre de ple dret a tots els nivells institucionals.

En resum, el professor Jordi Jaria conclou que “ni el dret comunitari ni l'arquitectura institucional de la Unió Europea” serien un problema per fer efectiva l'ampliació interna.

Més informació: