Si encara necessitàvem una nova prova per a saber com volen continuar tractant la nació catalana les institucions públiques espanyoles, n'acabem de tenir una de sonada: la sentència del Tribunal Constitucional espanyol contra l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. La sentència, a més de restringir substancialment el contingut de l'Estatut, ve a reafirmar-nos, amb una contundència sense matisos, la supremacia absoluta de l'Estat espanyol damunt de la nació catalana. És una sentència que ens demostra com el Tribunal Constitucional espanyol, amb uns atributs que no es poden harmonitzar amb cap sistema democràtic digne d'aquest nom, interpreta la democràcia i la convivència entre pobles distints: nega, en el fons i en la forma, l'existència del poble català i, en conseqüència, refusa els drets que li corresponen. La posició del Tribunal Constitucional espanyol té una importància cabdal, donat que jutja, d'una manera destructiva i inapel·lable, com a autoritat suprema, les decisions positives preses pels representants elegits del poble català i del mateix poble espanyol, i confirmades per referèndum, que és la màxima expressió democràtica. La presa de posició del Tribunal Constitucional espanyol ha obtingut, com un dels resultats més remarcables, l'assentiment de la majoria de partits espanyols, malgrat les aberracions de la sentència i el capgirament dels criteris democràtics.

Aquests fets posen en evidència com mai que, amb el Tribunal Constitucional, els representants del poble espanyol tanquen les portes al poble català, en no acceptar-lo ni admetre'l com a interlocutor. No és una novetat, però ara ho tornen a dir amb paraules humiliants.

Davant d'aquestes realitats, que han dut una situació secular fins a l'extrem, al poble català només li resta l'alternativa de sotmetre's del tot o bé de cercar l'emancipació plena, sense pal·liatius. La sentència, amb el suport que li donen les diverses instàncies espanyoles, no deixa ja espai a les solucions intermèdies, a les solucions que sempre han acabat en carrers sense sortida.

La sentència i el cor d'acompanyants ens tornen a repetir, ara amb un to contundent, que l'anomenada transició del franquisme a la reforma del sistema i els pactes que en seguiren han esdevingut no tan sols paper mullat, sinó també contraproduents. Qualsevol pas que s'ha volgut donar cap a la democratització i la federació dintre de l'Estat espanyol l'han acabat desviant els servidors del Regne d'Espanya per a enfortir encara més l'ordre establert des de fa tres segles, amb la diferència que ara tot es presenta sota la cobertura de la democràcia constitucional. La majoria d'espanyols continuen oposant-se a qualsevol canvi que obri les portes al reconeixement del poble català. Per la seva banda, la majoria de representants polítics catalans ara poden adonar-se millor que no han tensat prou les cordes per a fer veure i sentir, amb l'eficàcia necessària, que el poble català ja en tenia prou, d'aquesta situació. Es poden convèncer més que l'Estatut d'Autonomia ha servit més per a caucionar la transició que per a ser coherents amb l'acord a què els partits polítics havien arribat, pensant en el postfranquisme, en l'Assemblea de Catalunya, en reivindicar el restabliment de l'Estatut d'Autonomia com a plataforma per a exercir el dret a l'autodeterminació.

Ha arribat segurament l'hora de fer un pas ben decidit cap a aquest horitzó, cap a l'emancipació nacional. La societat civil catalana ja està avançant en aquesta direcció. Ho ha estat demostrant, per exemple, amb la participació massiva en manifestacions a favor del dret a decidir i en les consultes sobre la independència. És ben simptomàtic que gairebé la meitat del poble català, segons les enquestes, estigui obert a la independència del seu poble, un percentatge que a partir d'ara probablement augmentarà amb rapidesa.

En aquest context, el CIEMEN opta per participar en la manifestació anunciada per al dia 10 de juliol a Barcelona, sota el lema "Som una nació, nosaltres decidim". Amb el matís que els socis del CIEMEN i els simpatitzants de la nostra entitat se sentin invitats a seguir una pancarta complementària que digui, amb prou claredat, "Som una nació, decidim la independència".

Augurem que aquesta manifestació, que voldríem el més unitària possible, marqui un abans i un després: ara sí, els passos haurien de ser ferms, decidits, cap al nostre alliberament col·lectiu, cap al retrobament de la dignitat del poble català, dels nostres propis drets, de la nostra personalitat com a poble d'Europa i del Món.

Serà en aquesta perspectiva que, sens dubte, també podrem ser més respectats i ens serà possible la convivència lliure amb els altres pobles, comprenent-hi el poble espanyol.

Aureli Argemí, president del CIEMEN

1 de juliol de 2010