CatalàEnglish Mapa web Anar a l'inici

Aureli Argemí, president del CIEMEN

La sentència, feta pública el 22 de juliol, del Tribunal Internacional de la Haia (la màxima autoritat jurídica de l'ONU) sobre la independència de Kosovo ha tingut múltiples lectures i reaccions. Voldria remarcar-ne algunes que em semblen especialment significatives. La primera es refereix a un principi que, als ulls dels aferrats a les fronteres dels Estats constituïts, és fonamental: la sentència posa novament en evidència que les fronteres estatals són violables, malgrat que els governs i els seus exèrcits no es cansin de defensar que són intocables. Els jutges saben prou bé que la història d'Europa, fins i tot la més recent, ens ofereix molts exemples que proven la fragilitat de les fronteres estatals, com canvien fàcilment. La sentència del Tribunal Internacional, però, va més lluny. Precisa que la independència dels kosovars no implica el canvi d'una frontera estatal, canvi que demanaria, almenys, unes negociacions prèvies entre els Estats que se sentissin afectats. Simplement, la sentència no admet la frontera "interna" que l'Estat de Sèrbia s'havia fixat, en virtut de les normes que regien l'Estat federal de l'antiga Iugoslàvia, avui ja obsoletes, després de tantes fronteres caigudes. La sentència parla d'una frontera aixecada contra la voluntat dels kosovars els quals, per cert, ja des del moment de la fundació de la Iugoslàvia federal (després de la Segona Guerra Mundial), l'havien refusat sempre. I per més reprimendes que els costés la contestació.

La sentència no ha fet més que avalar la decisió presa lliurement pels kosovars d'independitzar-se, confirmada pel resultat d'un referèndum en què el vot favorable superava amb escreix la majoria exigible. En prioritzar l'exercici de la democràcia, expressada per un referèndum, ni que fos il·legal per no haver seguit les regles imposades pel govern de l'Estat de Sèrbia, la independència era vista pel Tribunal Internacional com el fruit de la voluntat d'un poble que, en definitiva, és l'única entitat que dóna legitimitat democràtica a les decisions que, col·lectivament, cada nació pren. En aquesta òptica, el Tribunal dóna també raó als diferents Estats que havien reconegut ja el dret del poble kosovar de construir-se en Estat propi, independent.

No per casualitat, vint-i-dos dels vint-i-set Estats que formen la Unió Europea s'han posicionat a favor de la decisió presa pels kosovars i han admès els arguments que han vestit la sentència del Tribunal internacional. Tots aquests Estats, no cal dir-ho, són zelosos de les seves fronteres. Però, segurament, han entès -reconegut i acceptat- que el poble kosovar feia un discurs impecablement democràtic, articulat amb la vista posada en el futur d'Europa, d'aquella Europa sense fronteres que tantes esperances ha obert. D'una Europa. molt diversa de la que s'havia edificat quan els Estats fixaren les fronteres actuals, exclusivistes. Els governs dels Estats que s'han posat al costat de Kosovo són conscients que l'Europa sense fronteres té cada dia més projecció, que no trenca sinó que uneix, i que, per tant, les fronteres clàssiques van perdent pes i van esdevenint més ponts que murs, encara que els mateixos governs estatals, contradictòriament, s'entestin a negar-ho i hi posin entrebancs.

Els pocs Estats europeus recalcitrants que s'oposen radicalment a la independència de Kosovo, esgrimeixen uns arguments que, sota la capa de la legalitat internacional, amaguen una sèrie de complexes, dubtes i inseguretats que no els permeten sortir-se dels seus problemes interns. Els cinc Estats que no sintonitzen amb els vint-i-dos Estats creuen que si acceptessin la lògica que ha fet prendre la decisió als kosovars, aquesta mateix lògica s'encomanaria als pobles que, al seu si, tenen agafats. L'Estat espanyol, per exemple, es compta entre aquests Estats i prefereix no rendir-se a l'evidència, en el fons per a no afluixar la corda amb què lliga els pobles català, basc i gallec. Prefereix escoltar i seguir la cultura antidemocràtica a deixar de tibar la corda amb què sotmet unes nacions que, probablement, si poguessin celebrar, amb els requisits democràtics necessaris, uns referèndums d'independència, a la curta o a la llarga, els guanyarien. L'Estat espanyol tem que la "nova" sobirania d'un poble europeu el perjudiqui, l'amenaci, i contagiï aquells pobles que, com el català, surt amb valentia al carrer, amb cents de milers de persones que reclamen la independència. L'Estat espanyol prefereix quedar-se dins del propi gueto on, ridículament, se sent còmode, com bé ho ha demostrat quan ha celebrat la sentència contra l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, sentència que repeteix fins a la sacietat el principi de la "indissoluble unitat de la nació espanyola".

Sigui com sigui, el camí d'una altra Europa es va fent mentre es camina i cal caminar per anar-lo fent. Kosovo és una bandera o un fita per les nacions que cerquen viure, lliurement, en l'Europa unida i diversa, en una Europa que sigui igualment de tothom. Respectuosa, per tant, dels drets individuals i col·lectius dels seus habitants. Cada vegada que Europa dóna un pas cap a la democràcia, s'aparta de les divisions i conflictes que l'han anat destruint periòdicament. L'Europa dels drets dels pobles és l'horitzó, és sempre construcció d'un futur compartit entre tots els ciutadans del continent europeu. Sens dubte, aquest horitzó no es troba a la cantonada per molts pobles, però es va aproximant a mesura que cada poble avui dependent segueixi el camí traçat per Kosovo, com ahir per Montenegro, com abans d'ahir per altres pobles dels Balcans o de l'antiga Unió Soviètica. Senzillament perquè són pobles que han percebut de quina manera la seva independència és un pas endavant cap a la democràcia de tots els pobles. La sentència de la història sempre estarà al seu costat.

Aureli Argemí