Oriol Ampuero, codirector del documental Janadesh

Els impulsors de la marxa s’aplegaven en un moviment de masses gandhià anomenat Ekta Parishad (Unitat Popular). Dos anys abans havia entrat en contacte amb el moviment quan vaig tenir l’oportunitat de participar en una padyatra (marxa) pet l’estat de Chhattisgarh i comprovar com els mètodes de lluita no violenta gandhiana continuaven ben vius i que eren molt més que un record estantís de la mítica Marxa de la Sal que va fer trontollar l’Imperi britànic el 1930. Ekta Parishad, aleshores, ja preparava per al 2007 el que havia de ser la campanya de desobediència civil no-violenta (satyagraha) més important de l’Índia. Els satyagrahis no demanen, no pidolen, no supliquen al Poder. Janadesh és la viva prova que cal deixar de pensar en el Poder com un Absolut que se’ns nega i al qual no tenim accés. Perquè el Poder és, també, la força moral, el convenciment i la creativitat d’una gent que camina amb una sola arma: la seva pròpia vida -deia Gandhi que «n’hi hauria prou amb la diferència entre el que fem i el que som capaços de fer per resoldre molts problemes». La història d’aquestes 25.000 persones, doncs, podria ser també la història de cadascun de nosaltres.

Però com -ens preguntàvem- es lluita caminant? En efecte, una de les formes de lluita que practiquen és la de les padyatras, o marxes-peregrinacions. Entronquen amb la noció, tan arrelada a l’Índia, que l’abstinència és un mitjà per aconseguir l’alliberament individual, i relliguen amb la tradició gandhiana de lluita social i política. Aquest lligam entre els aspectes individual i espiritual, d’una banda, i col·lectiu i polític, de l’altra, resultava especialment sorprenent i exercia una força magnètica constant. Les marxes, a l’Índia, tenen un poder persuasiu que no tenen en altres països. Aquest mètode no actua només com a mera protesta. Caminant aconsegueixen moltes altres coses. En primer lloc, demostrar força i sacrifici a l’adversari. El sacrifici i el sofriment són elements fonamentals de la lluita no violenta perquè dignifiquen la lluita i estan encaminats a provocar un canvi de percepció en l’adversari cap a la compassió. La satyagraha («força de la veritat» o literalment, «agafar-se a la veritat») no està encaminada a guanyar o vèncer, sinó a produir un canvi en l’adversari i afavorir un canvi més global i profund. També aconsegueixen formar la gent jove i els futurs líders de les comunitats en experiències de resistència, de coneixement del territori i de les problemàtiques in situ, i en els valors de «cedir la veu i la paraula» –organitzen trobades per cada poble on passen i conviden la gent a expressar en veu alta els seus problemes i a ser autoconscients del que els afecta. En tercer lloc, caminar permet fer un treball de camp indispensable: censar els afectats per conèixer l’abast del problema i aplicar-hi la pressió política adequada. Per últim, a través de les marxes s’adquireix una resistència integral: la força física és força mental, i viceversa.

Els personatges de Janadesh ens demostren que la no violència gandhiana va molt més enllà de la resistència passiva de les injustícies, i que les desigualtats arriben a ser tan violentes com un combat en un camp de batalla. Lluny de la retòrica buida sobre la pau, la no-violència dels satyagrahis de Janadesh se situa dins del domini de l’acció i ens recorda que, per damunt de tot, és un mètode i una praxi de lluita eficaços.

La idea del documental Janadesh va néixer fruit d’unes llargues vacances a l’Índia que es van anar transformant en una recerca sobre Gandhi i la no-violència. Al cap hi dúiem un Gandhi edulcorat, santificat als altars de la pau i convertit en apòstol. A l’Índia, la mistificació té continuïtat, però ens presenta Gandhi com a Bapu, Pare de la Nació, artífex de la independència i, com a tal, l’única efígie que figura en els bitllets de curs legal. Tot i ser concepcions ben diferents, les dues difuminen la potència que el seu missatge i els seus mètodes poden tenir en l’actualitat. Aquests dos aspectes recullen, certament, part del que fou Gandhi, però en conformen una imatge escapçada i sense reverberació en el present. L’un oblida el Gandhi que propugna l’aflorament dels conflictes, el que mostra més respecte per la violència que per un pacifisme disfressat de servilisme que emmascara impotència; l’altra remet només al Gandhi antiimperialista que, en un exercici d’amnèsia col·lectiva, evita recordar que la sobirania política és tan sols un pas cap a l’equitat. Per sobre d’això, a Janadesh plana un Gandhi actual, viu i combatiu, que no elucubra sinó que pensa i, per això mateix, actua.

El documental Janadesh, people's veredict és estrenat dissabte 2 d'octubre a les 11:30 del matí al cinema Renoir Floridablanca. El tràiler es pot veure en aquest enllaç. El CIEMEN és una de les entitats que han col·laborat en el rodatge del documental.