El passat 26 de setembre Veneçuela va viure una nova jornada electoral per decidir els diputats a l'Assemblea Nacional (AN). El Partit Socialista Unificat de Veneçuela (PSUV) del president Hugo Chávez va guanyar les eleccions per majoria absoluta, però entre els partits més petits que s'hi presentaven destaca l'elecció de tres representants dels pobles indígenes. Arcadio Montiel (del partit Mia-zulia i contrari a les polítiques de Chávez), Argelio Pérez (de Fundacidi i proper al PSUV) i Jose Luis Gonzalez (de Conive i que no es defineix en cap sentit) van ser els tres representants escollits com a diputats indígenes nominals a l'Assemblea Nacional.

Des de les eleccions parlamentàries del 2005, els territoris indígenes tenen dret a escollir tres representants directes a l'AN, dividits en la regió d'Occident (composada pels estats de Zulia, Mérida i Trujillo), la regió Sud (els estats d'Amazones i Apure) i la regió oriental (Anzoátegui, Bolívar, Delta Amacuro, Monagas i Sucre). Com a novetat en aquestes eleccions hi havia l'elecció directa d'un diputat indígena al Parlament Llatinoamericà (dels 12 que representen a Veneçuela). El Parlament Llatinoamericà (Parlatino) va ser creat el 10 de desembre de 1964 a Lima i segons la seva declaració fundacional és "una institució democràtica de caràcter permanent, representativa de totes les tendències polítiques existents en els nostres cossos legislatius; i està encarregada de promoure, harmonitzar i canalitzar el moviment cap a la integració".

Deu anys d'avenços institucionals

En la Constitució de Veneçuela de 1999, en el títol III (Dels Deures, Drets Humans i Garanties) hi ha un capítol (VIII) dedicat exclusivament als drets dels pobles indígenes, cosa que fa de la Constitució veneçolana una de les més avançades del món pel que fa al reconeixement dels pobles indígenes. En aquest capítol s'esmenta que "l'Estat reconeixerà l'existència dels pobles i comunitats indígenes, la seva organització social, política i econòmica, la seva cultura, usos i costums, idiomes i religions així com el seu hàbitat i drets originaris sobre les terres que ancestral i tradicionalment ocupen i que són necessàries per desenvolupar i garantir les seves formes de vida" (article 119).

Des de l'aprovació d'aquesta Constitució han estat múltiples les lleis destinades a la població indígena de Veneçuela, que representa el 2,2% de la població total. Les polítiques socials del govern de Chávez han inclòs les comunitats indígenes, com les dirigides a apropar la sanitat a tots els racons del país (l'anomenada Missió Barrio Adentro) i l'encarregada de l'alfabetització i ensenyament de la població (Missió Sucre). Tot i així, el 12 d'octubre de 2003 es crea la Missió Guaicaipuro, dirigida específicament a les poblacions indígenes amb l'objectiu de "promoure, desenvolupar i executar les polítiques bolivarianes dirigides a saldar el deute històric amb les comunitats organitzades indígenes". Arran de la posada en marxa d'aquesta missió, es crea el 2007 el Ministeri del Poder Popular per als Pobles Indígenes, amb la intenció de canalitzar totes les demandes de les comunitats indígenes.

Informes favorables i conflictes amb el govern

L'informe anual del Grup de Treball sobre Assumptes Indígenes (IGWIA, en les seves sigles en anglès) sobre la situació dels pobles indígenes de Veneçuela destaca els avenços normatius i institucionals cap a les comunitats indígenes, entre els quals diverses lleis que n'han afavorit al desenvolupament: s'han atorgat més d'un milió d'hectàrees com a propietat col·lectiva a les poblacions indígenes, per exemple.

No obstant això, l'informe també reconeix que l'avenç en la implementació d'aquestes normes ha estat limitat, i els resultats són ambigus, donades les dificultats dels funcionaris públics per crear polítiques amb caràcter intercultural. Com a exemple s'esmenta el cas dels membres del poble yukpa, que després d'ocupar diverses terres, van ser desallotjats per grups armats contractats per ramaders i amb l'ajuda d'una forta repressió per part de l'exèrcit i la Guàrdia Nacional.

Un altre dels punts de conflicte entre el Govern i les comunitats indígenes és per l'explotació dels recursos naturals. Algunes comunitats indígenes denuncien el model de desenvolupament actual que perpetua l'expulsió de les terres i la propietat en mans de les grans transnacionals del gas, el carbó o el petroli. Així succeeix amb el carbó a la regió de Zulia o amb el projecte per la Integració de la Infraestructura Regional Sudamericana (IIRSA) que, entre altres projectes, pretén construir oleoductes i gasoductes que passin per territoris indígenes.