Al llarg de l'any 2010 a diversos punts de la geografia europea han aparegut símptomes d'una pesta xenòfoba que s'ha anat manifestant, cada dia amb més força, i estenent per indrets habitats per persones que semblaven ja ben vacunades d'aquesta malura, gràcies a l'assumpció generalitzada dels principis democràtics. Es tracta d'una pesta que no és un mer retorn d'un mal existent a Europa des de fa segles. Ara s'ha declarat amb una nova tipologia i amb una virulència insospitada. Ho hem constatat en els resultats de les diferents eleccions que s'han anat succeint dintre de la Unió Europea, al nord, a l'oest, al centre, a l'est i també al sud. Com, per exemple, per citar només l'última elecció, a Catalunya. Gairebé arreu els partits xenòfobs, emparant-se en les febleses o llacunes dels nostres sistemes democràtics europeus, s'han fet sentir com a capdavanters del refús de milions de persones vingudes de fora d'Europa o considerades estrangeres. Alguns d'aquests partits ja formen part de governs democràtics dintre de la Unió Europea.

Davant d'aquest fenomen molta gent es pregunta per quins motius ha reemergit la xenofòbia, expressada en eleccions democràtiques i, per tant, en principi respectuoses de tots els ciutadans per més distints i diferents que siguin. Hi ha qui creu que la xenofòbia actual és un dels efectes de la crisi econòmica que abasta el conjunt d'Europa. Una crisi que alimenta el sentiment o la convicció que són sobretot els nombrosos immigrants arribats recentment d'altres continents, volguts o tolerats fins ara, que s'han posat a robar el treball que els europeus han perdut o que es beneficien d'uns subsidis negats sovint a tants europeus. La xenofòbia no seria res més que l'expressió d'un judici sobre els nouvinguts com a persones sobreres i indesitjables, a més de ser uns dels causants principals de la progressiva pèrdua dels valors que, tradicionalment, han definit la manera de ser de la societat europea. Trobem, però, també raons de major calat que explicarien l'augment de la xenofòbia. Raons que apareixen arran de les discussions al voltant de si cal o no la inclusió social dels immigrants, amb el trasbals que això pot portar al panorama de la identitat diguem-ne clàssica europea. O raons que emergeixen quan parlem del significat que pot tenir l'acceptació del multiculturalisme, una realitat ben present dintre d'Europa, amb els reptes que comporta i amb el perill que se suposa pel manteniment de les cultures "nacionals" que molts voldrien incontaminables i les úniques de referència. Són, totes elles, raons que, d'una banda, omplen de continguts certs discursos de la classe política que ens representa, i, de l'altra, fàcilment generen el refús visceral dels "diferents" que ens envolten sense sentir-los com uns dels nostres.

En definitiva, la xenofòbia es presenta com una resposta sense pal·liatius, tancada, hostil, de tipus "nacionalista" per no dir racista, capaç de posar fre, d'una vegada per sempre, a la multiplicació d'individus que infecten, amb la seva manera de ser i de fer "incultes", la societat europea. La xenofòbia acaba sent una mena de declaració de guerra quan els "diferents" s'atreveixen a reivindicar que la població autòctona europea es rebaixi per a posar-se al nivell d'unes "civilitzacions" superiors, per més dominades que siguin per dictadures o per religions interpretades en clau alienadora.

D'aquestes percepcions en neixen una infinitat de prejudicis i de proclamacions en el sentit que els països europeus han de deixar de ser terres ocupades pels aquells que no ho són- I, en conseqüència, caldria que els veritables europeus endeguessin una nova creuada per a defensar a ultrança la societat a la qual pertanyen, avui en perill de ser esborrada, com a tal, del mapa, o de quedar-se en minoria a casa seva, gràcies a la proliferació incontrolada dels immigrants. La xenofòbia, la intolerància, la inclemència... esdevenen, així, l'anunci de l'única alternativa per a garantir la supervivència de la societat i de la civilització europees.

Existeixen institucions europees per a lluitar contra aquesta plaga. Per exemple, la Comissió europea contra el racisme i la intolerància (ECRI), promociona iniciatives a favor dels drets humans, com a millor antídot a la pesta de la xenofòbia en totes les seves formes. I, paral·lelament, l'ECRI es posa al costat de les formacions i organismes polítics que fan del pluralisme i de la diferència el nucli d'un discurs aglutinador dels ciutadans europeus, vinguin d'on vinguin.

Paradoxalment, en molts dels plantejaments que estan sortint a la llum pública per a combatre la plaga de la xenofòbia, se cita la importància que té la lluita contra els nacionalismes. Els nacionalismes entesos com l'expressió dels qui defensen la pròpia identitat col·lectiva en una part d'Europa, al marge o en contra dels Estats-nació dominants. Els nacionalismes, doncs, d'aquells pobles que s'han constituït i arrelat des de fa segles en terres europees i que, no obstant i això, són menystinguts pels qui detenen els poders. O sigui, s'està aplicant la paraula i el concepte de "nacionalisme" als qui en realitat no ho són i que, per això, s'oposen als veritables nacionalistes que prenen actituds xenòfobes envers uns europeus considerats arbitràriament perifèrics, pertorbadors de l'ordre establert o, simplement, gent que no té dret a viure d'acord amb la seva identitat col·lectiva.

La xenofòbia nacionalista contra aquests defensors de la identitat nacional també està augmentant. Basti mirar tants mitjans de comunicació i un seguit de declaracions de polítics espanyols respecte als catalans, bascos, gallecs..., jutjats d'indesitjables o sobrers si afirmen el seu dret de viure en pau, democràticament, al seu propi país europeu.

La magnitud de la plaga xenòfoba que envaeix Europa demana, exigeix, més que mai unir forces per a combatre-la, amb els únics medicaments que poden ser eficaços, amb les armes d'una democràcia que encara té molt de camí per a recórrer. En un món ja globalitzat i que espera respostes a favor d'una igualtat, que no es confongui amb la uniformització, de la distinció de llengües i cultures, d'identitats individuals i col·lectives, que s'encari a les tendències homogeneïtzadores que defensen tants estats europeus.

Aquests plantejaments constituiran, en tot cas, un dels eixos dels debats que es portaran a terme en la propera sessió del Fòrum Social Mundial que se celebrarà a Dakar (Senegal) els dies 6-11 del proper mes de febrer.