Que el nou Estat del Sudan del Sud és un país àmpliament pluriètnic no hauria de ser cap sorpresa. No només segueix la pauta de diversitat ètnica, religiosa i lingüística de la gran majoria de països africans, sinó que n'és un exemple paradigmàtic. Tanmateix, en el relat de l'emancipació del sud, sovint hem vist com es despatxava aquesta qüestió afirmant simplement que el sud del Sudan el formen una miríada de pobles majoritàriament cristians o animistes, per contraposició a un nord de majoria musulmana.

Domini dinka

De totes les ètnies que conformen el mapa sud-sudanès, la dinka n'és la majoritària -al voltant de l'11% de la població, segons aquest gràfic de BBC- i la que històricament ha estat dominant des del punt de vista polític i armat. El Moviment per l'Alliberament del Poble Sudanès (SPLM, Sudan People's Liberation Movement), responsable de dirigir el procés polític des del final de la guerra, l'any 2005, té una majoria de dirigents dinkes, com és el cas de l'actual president del Govern autònom del Sudan del Sud, Salva Kiir, i el seu antecedent, John Garang, qui fou també fundador del braç armat del moviment sudista, l'SPLA.

El segon grup més nombrós és format pels nuers -al voltant del 5% de la població- i també aquest ha tingut un paper destacat en la vida política del sud, amb presència tant a l'SPLA com a l'SPLM. Finalment, al costat de dinkes i nuers, el grup que més ha participat a la via independentista és el xil·luk (3%).

Però el fet d'estar posicionats al mateix bàndol en el conflicte amb el nord no implica necessàriament que les seves relacions siguin fàcils. De fet, dinkes i nuers es van enfrontar entre els anys 1991 i 1999 en una conflicte civil dins de la pròpia guerra nord-sud.

Actualment, la voluntat de convivència s'il·lustra amb el fet que tant al Govern del Sudan del Sud com en els Governs estatals amb presència de l'SPLM, hi ha hagut sovint representants d'aquestes ètnies: el vicepresident al sud és un nuer -Riek Machar- i un xil·luk va ocupar el lloc de ministre d'exteriors del Sudan entre els anys 2005 i 2007: Lam Akol.

Tanmateix, malgrat el repartiment de poder, encara es poden detectar tensions entre aquestes ètnies, derivades principalment del predomini dels dinkes, tal i com van exemplificar els enfrontaments entre l'exèrcit i candidats xil·luks a l'estat de l'Alt Nil durant la campanya electoral del 2010.

Problemes al llunyà oest

En aquesta és la llista d'algunes de les ètnies més significatives i alhora més implicades amb el procés secessionista hi ha grans mancances. La més notable és la dels azande, la tercera ètnia més nombrosa del nou país (representa entorn el 3% de la població), que s'estén més enllà de les fronteres amb la República Democràtica del Congo i la República Centreafricana. Els azande viuen a l'estat d'Equatoria occidental, un dels indrets amb una major presència de l'Exèrcit de Resistència del Senyor (Lord's Resistance Army, LRA) la guerrilla sectària ugandesa enfrontada al Govern d'Uganda i a l'SPLA.

És precisament l'activitat de l'LRA la principal font de preocupació dels azande. La guerrilla és responsable d'un gran nombre d'emboscades i atacs contra els poblats d'aquestes zones, amb el resultat de saquejos, segrestos, assassinats i violacions. Davant la falta de resposta de l'SPLA contra la guerrilla, el 2009 els azandes van crear els seus propis grups de defensa, els Arrow Boys (els Nois de les Fletxes), pobrament equipats amb arcs i llances.

Alguns testimonis recollits en aquest reportatge a Periodismo Humano sostenen que el fet que els quadres de l'exèrcit siguin tots dinkes explica també la desprotecció a què els azandes són exposats. Malgrat aquest fet, tot sembla indicar que els membres d'aquesta ètnia donen majoritàriament el suport a la independència, entre d'altres causes perquè Khartum podria estar armant l'LRA. Però no es pot descartar que tard o d'hora, sobretot si continua la inestabilitat a la zona, tornin els enfrontaments ètnics contra els dinkes.

El paper de les minories

L'organització Minority Rights Group publica una entrevista amb l'activista sud-sudanès Paul Oleyo Longony, en la qual lamenta que algunes minories no hagin participat al referèndum, sigui pel seu aïllament físic, sigui pels conflictes interètnics, sigui per l'exclusió política a la que s'enfronten.

Oleyo Longony, de la Boma Community Initiative, assegura que respecte la independència les minories senten un "optimisme cautelós", encara que en la majoria de casos "no estiguin prou conscienciades" dels canvis que s'acosten, entre d'altres coses perquè per part de les autoritats els esforços s'han dedicat més a preparar el referèndum que no pas al procés polític que ha de seguir. L'entrevistat conclou que l'accés dels membres de les minories als serveis bàsics ha de ser el primer pas en la nova etapa.

Kiir i la unitat

Sigui com sigui, durant un dels seus primers discursos després de la victòria, el president Salva Kiir va voler situar la unitat per davant de tot: "no hem de permetre mai que els interessos individuals predominin per sobre dels interessos nacionals. Les nacions les construeix el poble a través de sacrifici, patriotisme i un objectiu comú". Per veure com s'articulen aquestes bones intencions caldrà esperar fins el proper 9 de juliol, quan expiri oficialment el procés de pau i es faci efectiva la independència del nou país africà.

Més informació:

• The New Republic: Sudan Dispatch: Can the South Reach Its Full Potential?
• Periodismo humano: En conflicto. Los últimos del sur de Sudán
• Gurtong: Perfils antropològics dels pobles del Sudan del Sud
• 'Governar per l'interès comú de tots els pobles, el gran repte', article d'Antoni Castel al dossier Sudan del Sud: independència amb interrogants, publicat per MónDivers.