Notícia

Àfrica, descolonització pendent

EDITORIAL. El president del CIEMEN, Aureli Argemí, reflexiona sobre l'abast real de la descolonització africana i qüestiona el llegat que els europeus van deixar-hi. No tan sols Àfrica va dividir-se d'acord amb fronteres que separen pobles sencers, sinó que s'hi han reproduït noves formes de recolonització. Tot i que els esdeveniments que aquests dies tenen lloc al nord del continent són un far d'esperança, ni que sigui per desempallegar-se d'alguns dictadors.

En ocasió del cinquantè aniversari de la descolonització d'Àfrica, diversos estats d'aquest continent i de les antigues metròpolis europees organitzen festes. Si bé aquest aniversari no coincideix exactament, i a tot arreu, amb les dates històriques, existeix una mena de consens implícit per a donar l'any de l'aniversari com a bo. Potser perquè, així, es pot tractar l'efemèride en bloc o genèricament, sense, doncs, haver de baixar als detalls en cada un dels països implicats; detalls que farien posar la cara de vergonya a molts dels antics colonitzadors i dels seus hereus africans, oficialment descolonitzats. Sigui com sigui, les celebracions han posat en relleu que estem commemorant un fets que es poden qualificar com un signe molt significatiu del progrés humà: com una manera exemplar de fer triomfar el missatge universal sobre els drets humans que, tan clarament, exigeix la llibertat, l'emancipació, la sobirania de tots els pobles... Tot gràcies als antics estats colonitzadors, que van retornar generosament als africans el territori que els pertany, i gràcies, també, als nous estats descolonitzats que van saber prendre el relleu per a activar, sense cap mena de trava i superant els instints de revenja, uns sistemes democràtics comptant, si més no, amb la cooperació fructífera entre Europa i Àfrica.

Aquesta és, en síntesi, la versió que han difós els promotors de les festivitats que acompanyen l'esmentat cinquantè aniversari. Però la realitat del que va passar i del que està passant els traeix. Es troba als antípodes. La realitat ens demostra que els estats colonitzadors es van veure forçats a cedir el poder, al terme de lluites dites d'alliberament nacional que procedien dels colonitzats, i aquests van caure a la temptació de reproduir el model de l'Estat-nació prevalent a Europa negant els drets de la gran majoria dels pobles africans. Un model que no corresponia a cap tradició organitzativa africana i que, a més, dividia el territori no tenint en compte la pluralitat dels pobles sinó els confins establerts pels colonitzadors. Encara que aquests partissin a trossos els pobles i els nous Estats-nació n'haguessin de fabricar un altre que s'adaptés a les noves fronteres, en detriment de les identitats dels pobles originaris. O sigui, la realitat ens ve a dir que, almenys en bona mesura, la descolonització va fracassar i que els descolonitzats es van recolonitzar. I que aquesta realitat roman.

En efecte, les conseqüències són ben sabudes, ben evidents. Amb altres formes, la colonització s'ha reproduït i va sent molt eficaç. Ja al primer moment amb l'explotació dels recursos per part de les empreses de les antigues metròpolis, ara també amb l'arribada esclatant de les potències asiàtiques. I la descolonització s'ha mediatitzat o ha caigut en les mans fèrries de dictadures que s'han estès per tot el continent i que han col·laborat, de fet almenys, amb els explotadors estrangers, antics i moderns.

Al cap de cinquanta anys, doncs, la descolonització a Àfrica té molt d'assignatura pendent. Sigui perquè la veu dels seus pobles ha estat injustament silenciada o manipulada per interessos que els continuen oprimint, sigui perquè la política de sobreposició d'uns suposats nous pobles, ha pretès transferir a aquests uns drets que corresponen als pobles marginats. És veritat que aquesta situació és sotragada, de tant en tant, per una sèrie de convulsions de persones i pobles que reivindiquen, en el fons, les llibertats per a poder parlar amb la seva pròpia veu i explicar al món qui són i què volen, i acabar, així, d'una d'una vegada, que els poderosos d'altres continents, amb els seus connivents locals, parlin sobre Àfrica i en venguin una imatge del què no són i del què no volen els africans. Aquesta presa de consciència va manifestant-se cada dia més i d'aquí ve l'esperança que a l'Àfrica una altra descolonització és possible. Simptomàticament són sobretot els pobles marginats d'arreu que més proves de cooperació, en aquest sentit, hi aporten o poden aportar-hi.

Sens dubte, els fets de Tunísia, d'Egipte i els que van sorgint aquestes últimes setmanes al nord d'Àfrica, ens porten a fer noves lectures de la descolonització. En un proper article els examinarem des de la perspectiva de l'allliberament de tots els pobles africans, sense excepció.