En el funeral de Santi Santamaria, el dia 19 de febrer, a Sant Celoni, vaig tenir l'honor de ser un dels quatre oradors que, davant d'un miler de persones, vam glossar la seva figura. Vaig posar en relleu que, a més de ser un cuiner excepcional, fet evident i incontestable, era sobretot una ciutadà compromès amb el seu país, la nació catalana. Aquest aspecte de la seva personalitat probablement era el menys conegut. Almenys des del punt de vista mediàtic. Tot i ser, al meu entendre, una de les seves qualitats més significatives. No tan sols per a comprendre qui era, veritablement, en Santi Santamaria, sinó també per a entendre millor l'art de la seva cuina i la projecció específica internacional que aconseguí.

Efectivament, en Santi Santamaria, la seva persona, es convertí en un paradigma. Ell sempre deia, i feia, que la seva cuina era exponent de la natura que el rodejava, una interpretació ben seva del Montseny, dels seus fruits, de les seves aromes, dels seus gustos... La identitat de la cuina del Racó de Can Fabes, el seu restaurant al peu del Montseny, a Sant Celoni, i després dels altres restaurants que creà a diferents punts del nostre planeta, es definia i s'alimentava amb l'afirmació, cada vegada més clamorosa, de la realitat local que li donava vida. Al Montseny i, per extensió, a Catalunya i al Mediterrani. La seva compenetració amb aquesta realitat tan concreta assolí una profunditat tan gran que va ratllar amb l'excel·lència, fins a transformar la cuina d'en Santi Santamaria en una obra d'art admirable, de primera categoria. De fet, els reconeixements d'arreu del món als seus mèrits culinaris li anaren plovent, les estrelles d'admiració se li multiplicaren en el firmament dels restauradors de referència.

Enfront d'aquest panorama, cal recordar que els reconeixements i les estrelles foren la punta de llança que assenyalava com la cuina universal de veritat tan sols és possible si parteix del local. Una prova concloent que la cuina universal, abstracta, no existeix si no es funda en el concret. I si algú ho contesta és perquè presenta una cuina anònima de tan gran abast que resulta inconsistent, amorfa, diluïda, o el reflex d'uns menjars despersonalitzats, a la mercè dels poders establerts que ens instiguen a confondre massificació amb cultura.

Que un poble, en aquest cas, el poble català -un poble, doncs, que encara ha de lluitar pel seu reconeixement internacional-, pugui presentar. amb el cap alt, que algú dels seus ha aconseguit el més alt nivell en la seva professió i que el seu treball sigui reconegut, com fet per un català, en tant que valor de dimensió mundial, és una molt bona notícia. I un exemple a seguir: si ens afirmem, en privat i en públic, allò que som, individualment i col·lectivament, ens col·loquem en el terreny de l'universal de debò. A l'oposat d'una altra manera de concebre la universalitat que consisteix a renunciar-nos pensant que, així, som ciutadans del món i, per a demostrar-ho, parlem una altra llengua i gesticulem seguint models lligats als poders establerts. Pau Casals, amb el seu violoncel, va proclamar-se sempre català i esdevingué universal. Santi Santamaria, amb la seva cuina, va afirmar-se sempre català i, com a tal, es guanyà la universalitat...
Bé s'hauria merescut, en Santi Santamaria, també un reconeixement institucional, com la Creu de Sant Jordi que, però, estranyament, no se li concedí. Amb tot, ara, des del silenci de la seva mort, ell s'alça com una veu crítica, necessària mentre no som encara plenament reconeguts, com una nova estrella que ens reclama seguir-la: per a saber de quina manera podem ser membres dignes d'un poble que en la mesura que sabrà ser universal, des de la seva pròpia identitat, esdevindrà un poble normal, o sigui deslliurat, sobirà, un poble que brilli en el firmament dels pobles lliures.