Notícia

Líbia: amazics que opten per la democràcia

EDITORIAL. Es parla a bastament de la revolució líbia, de la violència que ha desencadenat la negativa de Muammar al-Gaddafi d'abandonar el poder i, aquests dies, de l'ofensiva que les forces gaddafistes estan duent a terme per acabar amb la sublevació. Un aspecte que no s'ha comentat prou, però, és el de la composició de Líbia pel que fa als pobles que la integren. En aquest article, el president del CIEMEN, Aureli Argemí, en fa un repàs.

Per a entendre el que està passant a Líbia caldria poder conèixer ben a fons, abans de tot, la intricada composició social d'aquell país definit sovint, superficialment, com a àrab. Quan, en realitat, el formen un conjunt del que acostumem a dir-ne tribus de diferents índoles, més antigues que l'ocupació àrab. La figura complexa de Muammar al-Gaddafi depèn o és fruit, en bona mesura, de les relacions, sovint conflictives, d'aquestes tribus entre si. Però les informacions de què disposem sobre uns aspectes tan bàsics de la societat líbia són força escadusseres i molt manipulades pel règim actual. D'un règim que ja té més de quaranta anys i que sempre ha estat opac en les explicacions que ha donat entorn d'aquesta temàtica. D'aquí que hàgim d'anar amb peus de peus de plom cada vegada que expressem una opinió sobre allò que humanament succeeix ara a Líbia.

Amb les precaucions que són del cas, doncs, i atenent-me només als assumptes tractats a Nationalia, em pregunto de quin costat es troben els amazics en la ja guerra civil de Líbia i quin paper reivindiquen de cara al futur. Les respostes estan molt condicionades al fet que, segons sembla, Muammar al-Gaddafi té arrels amazigues, si bé ell es proclama membre de la petita tribu gaddafa i aliat amb altres tribus més grans. La seva ascendència amaziga és en la ment de Gaddafi com una taca negativa. Hi ha reaccionat, almenys des que està al poder, amb el clàssic autoodi. Fins al punt que el conjunt del poble amazic ho ha hagut de pagar amb una ja llarga i especial persecució. Aquests condicionants ens ajuden a entendre la política selectiva de Gaddafi a l'hora de desqualificar els seus enemics.

Sigui com sigui, ara, aprofitant l'aixecament revolucionari que s'ha produït dintre de l'Estat libi, els amazics es fan sentir. La seva veu és relativament important perquè ells representen, segons les estimacions més fidedignes en un país on les estadístiques i el cens són imprecisos, el 1,6% de la població (uns 6.600.000 de ciutadans) dividida en 140 tribus. Aquestes afirmacions cal puntualitzar-les si volem saber en quin sentit el poble amazic, com a tal, ha pres posició davant del règim dictatorial de Gaddafi, avui a la defensiva i ofensiva jugant-s'ho tot. Per les informacions que ens arriben, una part d'aquest poble es troba barrejat amb la població de Tripoli i voltants i amb la d'altres grans aglomeracions. És difícil destriar-la. Amb tot, és segur que entre els revoltats d'aquestes àrees hi ha també amazics.
Noms d'amazics combatents apareixen en els contraatacs dels fidels al règim, sobretot on hi ha gent que s'ha significat com a panarabista radical. Tanmateix, d'amazics en trobem, en quantitat apreciable, dintre de les les zones de l'oest de Líbia "conquerides", els primers dies, pels rebels. Es fan notar entre els dirigents, per exemple el comandant Talibi, poeta amazic en la vida diguem-ne civil, i els qui, ben organitzats, se situen a l'avantguarda. Tots ells es comporten com si haguessin rebut l'ordre de difondre el missatge que no és l'hora de la revenja sinó de construir institucions democràtiques que permetin a tots els pobles de Líbia de ser respectats, en les seves pròpies identitats, llengües i cultures si encara les conserven. Una tasca difícil, perquè Líbia no té una tradició democràtica i l'anomenada revolució en favor de la democràcia d'avui és encara massa jove.

Mentrestant molts amazics són denunciats pels portaveus del govern com a addictes a organitzacions estrangeres al servei de la CIA, del sionisme i de l'imperialisme occidental. Desqualificacions que denoten un odi reconcentrat, fàcilment traduït en persecució a mort d'uns enemics titllats de rates o de gossos rabiosos. Tot i així, paradoxalment, el règim difon, de manera paral·lela, la idea que els amazics estan tan integrats en la "nova" societat creada per Gaddafi que ja no existeixen com a tals.

Finalment, un bon nombre d'amazics són nòmades, membres de la gran família coneguda amb el nom de Tuaregs, que es "passegen" com si estiguessin a casa seva -i de fet, hi estan- per una àmplia àrea del nord-centre d'Àfrica, estesa més enllà de les divisions estatals. Un bon nombre dels tuaregs que transiten per Líbia, que sempre han estimat, de manera específica, la llibertat de moviment i de relacions sense traves amb els altres pobles, s'havien enrolat a l'exèrcit de Gaddafi pensant-se que els garantiria aquesta llibertat. Però, amb el temps, decebuts, han anat aprofitant les avinenteses que s'han anat presentant per a desertar. Ara, com mai, ho han fet unint-se a les forces "revolucionàries". Hi aporten la seva experiència militar que els permet de dirigir els combatents i, en contrapartida, els converteix en punt de mira privilegiat -són definits els pitjors enemics- dels "contrarevolucionaris".

Gaddafi té interès en liquidar els tuaregs. Ocupen punts estratègics de primera importància, perquè actuen com a amos i senyors de territoris on s'ubiquen bona part dels pous de petroli i de jaciments de gas, la major riquesa de Líbia. A més, Gaddafi justifica aquest seu interès perquè els tuaregs refusen d'integrar-se al panarabisme del qual el mateix Gaddafi es proclama el més gran ideòleg i líder. Els tuaregs reivindiquen una altra història, una altra cultura, una altra identitat de les quals han decidit no renunciar.