Nationalia - Últimes notícies

Passos cap a la regeneració del nacionalisme gallec

Wed, 01 Feb 2012 13:00:00 +0100

El programa polític que va rebre més vots fou el que presentava l'anomenada ala continuista del BNG. Amb tot, la votació fou força ajustada. No tant en relació al text pròpiament dit de les conclusions com en els percentatges dels principals corrents que formaran la direcció del BNG. En altres paraules, la Unió del Poble Gallec, presidida per Guillerme Vazquez, tindrà 24 llocs (amb el 48,7% dels vots), mentre Máis Galicia- Alternativa per a la Unitat, encapçalada per l'històric Xosé Manuel Beiras en tindrà 23 (amb el 45,63% dels vots) i el Moviment Gallec per al Socialisme, liderat per Rafael Vilar, en tindrà 1 (amb el 5,5% dels vots). Proporcions força reflectides en els resultats de les votacions per a elegir el candidat del BNG per a la presidència de la Xunta en les pròximes eleccions autonòmiques, que serà Francisco Jorquera, l'actual portaveu del BNG en el Parlament de Madrid (amb el 53% dels vots) el qual ha superat l'altre candidat, del segon sector, Carlos Aymerich (amb el 46% dels vots).

Si bé es donava per descomptat que els actuals dirigents del BNG rebrien el major nombre d'adhesions, poca gent es pensava que Beiras i els seus tornarien a la palestra política amb tants suports, amb gairebé un "empat tècnic", com diria el mateix Beiras. Un èxit que Beiras definia amb una frase emblemàtica: "S'ha d'anar al cor de la gent i hi ha una part de la meitat de la militància que té cor". Unes paraules de reconeixement de la seva força i del sentit que se li vol donar. I que, d'alguna manera, els resultats de l'elecció, tan equilibrats, també expressen la divisió interna del BNG. De fet, davant d'aquestes resultats, el sector representat per Beiras, que es proclama més favorable a la regeneració del nacionalisme gallec, ja ha manifestat que la seva continuïtat dintre del BNG depèn de si a partir d'ara es podrà exercir la crítica sense censures internes i si es tindrà prou en compte la diversitat, la igualtat i el respecte mutu entre totes organitzacions que constitueixen el BNG. Amb un to d'invitació, Beiras va posar l'accent en la necessitat de crear ponts per a fer circular les idees i aproximar les posicions.

Aquestes observacions i aquests temors van ser exposats també pel representant del minoritari Moviment Gallec per al Socialisme. Després de lloar la contribució històrica de Beiras a la causa nacional de Galícia i de recordar alhora les seves crítiques al funcionament del BNG, va insistir en la necessitat de respectar el pluralisme intern, l'única garantia per a consolidar la unitat de la coalició. Un desig compartit pel mateix triomfador de les eleccions, Guillerme Vázquez, el qual prometé que no "hi haurà ni vencedors ni vençuts" i que el projecte a realitzar de cara el futur, resumit en les paraules "sobirania, democràcia i treball", serà un programa aglutinador.

Malgrat la proclamació de tan bones intencions, flotava en l'ambient, sobretot una vegada van anar dispersant-se els electors, que el BNG entrava en una nova fase de crisi interna, potser més greu que l'experimentada els últims anys. Tanmateix, el sentiment més difós era que des d'ara el BNG -casa comuna dels nacionalistes- viurà l'última oportunitat per a recuperar un discurs creïble d'alliberament nacional i social i per a fer créixer el nombre, fins a arribar a la majoria, de patriotes gallecs que opten per la independència.

Entre les propostes votades, com a resolucions de l'Assemblea, n'hi havia una que es referia a la política internacional: "L'Assemblea dóna suport a la lluita per a la sobirania dels pobles sense estat del món, en especial dels pobles sahrauí, palestí i kurd (...). Manifestem també un especial suport al procés d'independència que el poble escocès acaba d'iniciar per a constituir-se en un nou estat sobirà europeu". Aquestes paraules tenien ja un particular aplaudiment i un compromís explícit en la nova (des del 16 de gener) eurodiputada del BNG, Ana Miranda.

Referèndum per a la unitat d'Irlanda: McGuinness el vol, l'Acord de Divendres Sant l'allunya

Tue, 31 Jan 2012 15:00:00 +0100

Un referèndum sobre la unitat d'Irlanda per a la propera legislatura és el que el vicepresident d'Irlanda del Nord, Martin McGuinness, va proposar ahir de fer en una entrevista al diari Irish Examiner. Per al dirigent del Sinn Féin, aquest referèndum s'hauria de fer entre el 2016 i el 2020, és a dir, en la propera legislatura de l'Assemblea d'Irlanda del Nord. La proposta de McGuinness té base legal: l'Acord de Divendres Sant de 1998 preveu que es pugui celebrar un referèndum d'autodeterminació, però també és cert que dóna indicacions que, ara mateix, no sembla que es compleixin.

L'Acord, efectivament, reconeix que l'exercici "del dret a l'autodeterminació" només competeix "al poble de l'illa d'Irlanda", incloent-hi, "si aquest és el seu desig", la unitat d'Irlanda. Ara bé: com s'hi arriba? El text diu que qualsevol canvi d'estatus ha de ser refrendat a les urnes, això és clar. Però en quin moment es pot convocar un referèndum d'autodeterminació? D'acord amb el text, és el secretari d'estat britànic que hauria de convocar-lo "si en qualsevol moment li sembla probable que la majoria dels votants expressarien el desig que Irlanda del Nord deixi de ser part del Regne Unit i formi part d'una Irlanda unida". És a dir: una decisió discrecional del secretari d'estat, ras i curt.

La pregunta del milió és: en quin moment li pot "semblar probable" això al secretari d'estat? D'un punt de vista estrictament partidista, seria lògic pensar que en el moment en què els partits que propugnen la unitat d'Irlanda siguin majoritaris a l'Assemblea. A les eleccions de l'any passat, els dos partits que defensen aquesta idea (el Sinn Féin i el Partit Socialdemòcrata i Laborista, SDLP) van sumar aproximadament el 40% del vot. McGuinness diu que això no es pot prendre de referència: és "molt sectari" creure que només votaran a favor de la reunificació les persones de procedència catòlica, ha dit el dirigent del Sinn Féin.

Minoria proirlandesa, fins i tot entre els catòlics

Les enquestes d'opinió, però, semblen desmentir-lo, i en realitat apunten cap a l'altre cantó: una part significativa de l'electorat dels partits proirlandesos prefereix l'actual sistema autonòmic d'Irlanda del Nord que no pas una Irlanda unida. Els estudis fets anualment pel Northern Ireland Life and Times (vinculats a les universitats de Belfast i de l'Ulster) pregunten anualment, des de 1998, sobre aquest tema. Les dades de 2010 (les més recents disponibles al web) són clares: el 73% dels nord-irlandesos volen romandre dins del Regne Unit, el 16% volen unir-se a Irlanda i el 3% volen que Irlanda del Nord sigui un estat independent. Dada reveladora: hi ha més catòlics (46%) que volen continuar dins del Regne Unit que no pas unir-se a Irlanda (33%).

És cert que les dades al 2006 eren prou més favorables per a l'opció proirlandesa: llavors, el 30% dels nord-irlandesos i el 56% dels catòlics volien la unificació amb la República. Era un dels punts àlgids, econòmicament parlant, d'Irlanda. Des de llavors han passat dues coses: Irlanda ha patit una crisi econòmica greu i els proirlandesos han pogut governar a Irlanda del Nord mercès a l'Acord de Saint Andrews, que els ha donat la vicepresidència del territori.

La proposta estava recollida als programes electorals de 2011

En qualsevol cas, la convocatòria d'un referèndum d'unitat estava als programes electorals del Sinn Féin i de l'SDLP per a les eleccions parlamentàries nord-irlandeses que es van celebrar l'any passat. El partit de McGuinness es comprometia a treballar per "un referèndum sobre la unitat d'Irlanda" i per la redacció "d'un nova Constitució per a tot Irlanda", que havia de ser esbossada per membres dels parlaments d'Irlanda del Nord i de la República. L'SDLP, per la seva banda, volia aconseguir una Irlanda unida també a través d'un referèndum, tot mantenint després l'autogovern d'Irlanda del Nord, amb el seu govern i parlament propis i amb la possibilitat que els seus ciutadans poguessin continuar tenint passaport britànic o irlandès.

Irlanda/Éire

Dades generals
Població: 6.080.000 h. (2006-2007)
Superfície: 84.412 km²
Institucions: A la República d'Irlanda, Govern i Oireachtas -l'òrgan legislatiu- i a Irlanda del Nord, Govern i Assemblea
Ciutats importants: Dublín (capital de la República), Belfast (capital d'Irlanda del Nord), Cork, Derry, Limerick
Administració estatal: República d'Irlanda i Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord
Llengua territorial: irlandès i scots de l'Úlster
Llengua oficial: irlandès i anglès
Cultura religiosa: 1. Cristianisme catòlic 2. Cristianisme protestant
Festa nacional 17 de març, dia de Sant Patrici

La no-violència dels tibetans esclata

Mon, 30 Jan 2012 12:30:00 +0100

Un, el primer, fa la seva feina utilitzant les armes que siguin, les de foc sovint, però sense reconèixer mai que es tracta d'una guerra i dient sempre que la seva acció és civilitzadora i antiterrorista o per a posar ordre, i l'altre, el segon, defensant la seva pròpia identitat, amb gestos, si cal, típics de la no-violència, per a acabar amb un ordre establert que els oprimeix dia rere dia. S'està perllongant una contesa de la qual el diàleg i la negociació continuen sent-ne absents. Manca sempre l'interlocutor que ho possibiliti, l'interlocutor que deté tots els poders, s'entén, i que s'entesta a no escoltar un poble, el tibetà, que reclama pacíficament el respecte a la seva dignitat.

Aquesta vegada la notícia ha estat més notícia en el sentit que s'han produït una sèrie de fets que, segons els observadors, són els més greus després dels que es van produir el març de 2008. És a dir, dels fets que, pocs mesos abans dels Jocs Olímpics de Pequín, van saldar-se, a la capital del Tibet, amb la mort violenta d'uns dos-cents tibetans que es manifestaven per a fer sentir la seva veu reivindicativa, de protesta, davant el món. Al moment en què, a causa d'aquell esdeveniment esportiu, tothom estava mirant cap a Xina i rebia dels seus governants el somriure perquè la humanitat sencera l'admirés.

Ara, al llarg del mes de gener, s'han succeït una sèrie d'accions que revelen fins a quin punt ha arribat la tensió entre els xinesos i els tibetans. El centre visible dels enfrontaments ha estat el comtat d'Aba, a la província de Sichuan, propera a l'anomenada regió autònoma del Tibet, però poblada en bona part per tibetans que senten també aquestes terres com a seves. Sembla ser que, aquesta vegada, l'espurna que ha encès el foc ha estat el refús de grups de tibetans, difós a través de fulls volanders i del boca a boca, en diferents ciutats, de celebrar les patriotes festivitats de l'Any Nou Lunar xinès (al voltant del 22 de gener). Aquesta protesta, que tenia un evident contingut simbòlic, esdevenia més notòria a la ciutat de Luhuo, segurament perquè el dia 23, en el transcurs d'una manifestació pacífica però prohibida, van morir almenys dues persones i una desena van ser ferides per trets de la policia que intentava dissoldre-la. La tensió pujaria encara més de to quan va saber-se que prop del monestir de Kirti un tibetà havia intentat immolar-se, com a acte suprem de contestació contra la repressió religiosa i cultural, i va córrer el rumor que tres monjos tibetans havien decidit també d'immolar-se, seguint l'exemple d'un reguitzell d'altres monjos que ja ho havien fet els últims mesos. La intervenció de la policia va ser tan dura que, a una altra ciutat, Seda, gent del carrer va oposar-s'hi amb pedres i ganivets (segons fonts de la policia), feriren uns cinc agents de l'ordre i van malmetre una comissaria. Seguidament tota la zona s'ha convertit en territori ocupat per agents uniformats i aïllat del món, almenys fins al moment d'escriure el present article.

Enmig de la confusió que es dóna en aquests casos, amb les consegüents contradiccions en les notícies, fons d'informació tibetanes posen en dubte la versió de la policia relacionada amb la violència dels tibetans. Una afirmació que ha estat desmentida per molts testimonis que han posat en relleu que, també aquesta vegada, els tibetans han demostrat que de tots els moviments d'alliberament del món el seu és, probablement, el més conegut pel seu pacifisme, que fa honor a la no-violència.

L'actual cap de govern en exili del Tibet, Lobsang Sangay, ha denunciat que els fets d'aquests dies són una nova demostració que els drets humans fonamentals del poble tibetà són conculcats. Demana que arreu del món els tibetans de la diàspora i els seus simpatitzants es manifestin silenciosament el mes que ve per a exigir que el govern xinès es decideixi a trobar vies de pau i convivència amb el poble tibetà a través del diàleg i la reconciliació.

Nova onada repressiva al Tibet en resposta de les protestes contra el règim xinès

Mon, 30 Jan 2012 12:00:00 +0100

Les autoritats xineses estan imposant un ferri control al Tibet després d'una sèrie de protestes que han deixat entre cinc i sis manifestants tibetants morts i un número indefinit de ferits, possiblement més de 60. El servei tibetà de Radio Free Asia diu que la policia i l'exèrcit intenten controlar les manifestacions que s'han desenvolupat durant els darrers dies a la zona occidental de la província de Sichuan, una àrea de majoria ètnica tibetana.

Les manifestacions segueixen un degoteig d'autoimmolacions, sobretot de monjos budistes, que des de l'inici de l'any passat han dut almenys 15 persones a calar-se foc en protesta per la situació de sotmetiment del Tibet per part de la Xina.

Segons les informacions de la Campanya Internacional per al Tibet (CIT), que cita fonts locals, les primeres morts es van produir el dia 23, quan la policia va disparar contra un grup de manifestants tibetants a Kardze, a la província de Sichuan. Els manifestants protestaven contra l'ocupació xinesa del Tibet i estaven reunits en solidaritat amb els monjos autoimmolats. Sempre segons la CIT, un altre tibetà va ser assassinat per la policia l'endemà, també a Kardze. Ara bé, Free Tibet afirma que, en aquest incident, els morts van ser dos. I el dia 26, un jove estudiant també va ser abatut per la policia a la prefectura de Ngaba, igualment a la província de Sichuan.

El govern tibetà a l'exili parla de "repressió sistemàtica"

El cap del govern tibetà a l'exili, Lobsang Sangay, ha donat per bones les informacions d'aquests mitjans i assegura que, en total, hi ha sis morts i una seixantena de ferits. El líder de l'executiu tibetà a l'exili manté que aquests fets s'han d'emmarcar en una "repressió sistemàtica" contra el poble tibetà davant d'un ressentiment que "no ha fet sinó augmentar" des de l'alçament popular de 2008.

El govern xinès, però, manté el seu enfocament habitual de la qüestió i assegura que la culpa del que està passant és del dalai-lama i "d'alguns governs i mitjans de comunicació occidentals" que tenen per objectiu danyar la imatge de la Xina, recull l'agència Reuters. El progovernamental China Daily recull que, segons les autoritats xineses, no hi ha hagut manifestacions polítiques, sinó simplement "multituds" que volien "assaltar" botigues i comissaries de policia.

Més informació:

El Correo: Arde la mecha en el Tíbet
Libération: Chine: climat de peur autour des Tibétains du Sichuan
Nationalia: anàlisi d'Aureli Argemí: La no-violència dels tibetans esclata

Tibet/Bod

Dades generals
Població: 2.620.000 a la Regió Autònoma del Tibet (cens del 2000), i 10.523.432 al Gran Tibet
Superfície: 1,228,400 km² la Regió Autònoma del Tibet i 2.250.000 km² el Gran Tibet
Institucions: Govern Popular, controlat pel Partit Comunista de Xina, i Govern tibetà a l'exili, amb seu a Dharamsala.
Ciutats importants: Lhasa (capital), Shigatse, Kangding, Jyekundo
Administració estatal: República Popular de Xina
Llengües territorials: tibetà
Llengües oficials: xinès i tibetà (només a la Regió Autònoma del Tibet)
Cultura religiosa: Budisme

Deixa de publicar-se l'únic setmanari en paper en llengua asturiana

Fri, 27 Jan 2012 14:30:00 +0100

Final de camí per a l'edició en paper del setmanari Les Noticies, l'únic que s'imprimia íntegrament en llengua asturiana. L'empresa editora, Publicaciones Ámbitu, ha comunicat que la setmana vinent surt publicat el darrer número, el 769, que tancarà setze anys d'història de periodisme en asturià en paper.

La publicació, però, no desapareix, sinó que es trasllada íntegrament a la vida digital. Segons ha anunciat el fundador del diari, Inaciu Iglesias, Les Noticies continuarà publicant les seves informacions a través de www.lesnoticies.com, en una edició digital que serà "millorada" i que explorarà "vies noves" a través de les "produccions audiovisuals".

Pels kurds de Síria, aquesta no és la seva guerra

Thu, 26 Jan 2012 16:00:00 +0100

Recordo que, en el meu primer viatge a Síria, fa uns vint anys, quan vaig preguntar al guia sobre els kurds que vivien en aquelles terres, em va respondre que a Síria ja no hi havia kurds. Tothom era sirià. Fa dos anys vaig tornar-hi i, aquesta vegada, el guia em va dir que de kurds sí que n'hi havien, però vivien dispersats, no formaven cap comunitat concreta. I ves per on, en el transcurs de la revolta que actualment està sacsejant Síria, els kurds es fan sentir, es proclamen membres d'un poble distint i no deixen de condemnar el menyspreu i la persecució sistemàtica amb què el règim els ha tractat. La seva presència i la seva força s'han manifestat tan potents que el dictador Bashar al-Assad els ha promès un reconeixement oficial i una política de respecte i promoció.

En la pràctica, però, els kurds encara esperen que aquesta promesa es materialitzi significativament. Més aviat veuen en la bona cara del dictador envers ells una aparent conversió, una trampa, una mena d'invitació subtil a unir-se a la seva causa per poder-los sumar a la massa de gent addicta. Si això s'aconseguís significaria que al voltant de dos milions de persones (més o menys el nombre dels kurds a Síria, o sigui el 10% de la població) entrarien en les files dels fidels al règim.

Els kurds no sembla que es deixin enganyar. És més, els seus dirigents (del Consell Nacional) han sortit del silenci i han saltat a l'escena pública per a dir i repetir que la guerra actual de Síria no és la seva. Assenyalen que, d'una banda, un dels majors aliats de l'oposició siriana és el govern de Turquia, un govern que oprimeix els milions de kurds que es troben dintre de les fronteres d'aquest estat. Temen que, a la curta o a la llarga, quan el règim sirià caigui, els turcs tindran prou influència en l'eventual reestructuració del l'Estat sirià per a imposar una nova política repressiva envers els kurds. D'altra banda, els kurds es malfien dels àrabs i de les seves faccions religioses que lluiten per a abatre o sostenir el poder dels actuals mandataris, tot i que es pronuncien, amb la boca petita, a favor dels opositors al règim, tot mantenint la seva postura de poble neutre en aquesta contesa. De fet, no veiem grans manifestacions en les àrees on viuen els kurds ni l'exèrcit fidel a Bashar al-Assad dispara sistemàticament contra ells. En tot cas, cada dia resulta més evident que els kurds es troben al mig d'un tempestuós conflicte que els exigeix de ser molt atents a com s'acabarà tot plegat i a com ells se'n podran aprofitar positivament.

De moment els kurds experimenten que la seva existència a Síria és palesa davant dels ulls dels sirians i internacionalment, i això ja és una victòria en la seva guerra. Tothom sap que els kurds s'estan deslliurant d'una situació de repressió extrema, fins a ser objecte d'un silenci i d'una manipulació amb símptomes de genocidi, i que s'aixeca com un poble distint, que mereix respecte i poder desenvolupar-se en un context democràtic. Que per a aquests objectius lluiten des de sempre, i no tan sols en les circumstàncies de la revolta dels últims mesos. Ho declaren en veu alta i s'ofereixen a ser aliats d'aquells països i pobles que fan de la democràcia la seva opció de vida. Esperen mostres de solidaritat d'aquests països i pobles. A la vegada, els kurds volen donar garanties a la comunitat internacional de ser un baluard enfront del procés d'arabització i de l'anomenat islamisme polític que tantes malastrugances arrossega.

Amb tot, els observadors detecten que aquesta espècie d'actitud equidistant dels kurds en els conflictes interns de Síria està avui en perill. Perquè Bashar al-Assad ara explota a fons el temor que l'eventual separatisme kurd inspira els àrabs i la por que el nacionalisme àrab infon entre els kurds. I el dictador es presenta, com mai, en tant que garant de la pau entre aquestes dues corrents enfrontades. Els últims dies, però, els kurds, davant l'agonia del règim, són de nou notícia perquè surten al carrer per a reivindicar els seus drets i l'exèrcit s'està girant contra ells.

La policia algeriana impedeix marxes amazigues a Cabília

Wed, 25 Jan 2012 00:00:00 +0100

Centenars de persones van manifestar-se a Cabília el 12 de gener, convocades pel Moviment per l'Autonomia de la Cabília (MAK), per celebrar l'entrada de l'any 2962, segons el calendari amazic. Aquesta tradicional manifestació, que es desenvolupa cada any sense incidents i serveix per reclamar més autonomia per a Cabília, va topar enguany amb un fort dispositiu policial que no la va deixar passar. Després de converses entre la policia i membres del MAK, la marxa no es va poder realitzar, tot i que sí que hi va haver una concentració amb parlaments, on es va reivindicar la legalitat de la marxa i la legitimitat de les demandes de més autonomia per a Cabília. Els representants del MAK asseguren que no van entendre per què no es va deixar desenvolupar la marxa, i creuen que podria tenir alguna cosa a veure amb la por que tenen les autoritats algerianes de noves revoltes similars a les que fa un any van assolir el nord d'Àfrica. A més, també s'ha de tenir en compte que la marxa de l'any passat va comptar amb milers de persones, una xifra molt superior a l'esperada i que va inquietar el govern algerià.

Repressió estudiantil

La mateixa setmana es va viure un nou episodi repressiu contra la comunitat amaziga de Cabília, aquest cop dirigida als estudiants. La matinada del diumenge 15 de gener, un grup d'estudiants van fer una acció de protesta consistent en una passejada per denunciar la inseguretat a la qual s'enfronten diàriament. La policia va carregar contra la marxa i això va indignar a bona part de la comunitat amaziga, que com el MAK va denunciar la repressió i va advertir al govern que si la situació seguia així “seria el proper règim a caure”. La situació estudiantil té més ressò a Cabília, ja que les universitats van ser un dels centres on va haver-hi més repressió i denúncies durant la Primavera Negra.

Revifalla amaziga

Darrerament hi ha signes d'un reviscolament del sentiment amazic. L'aixecament tuareg al nord de Mali la setmana passada fa reobrir una vella ferida. També a Tunísia la comunitat amaziga reclama que se'n reconegui la llengua i que sigui ensenyada a les escoles i oficial als mitjans de comunicació, tal com es va reclamar en la massiva manifestació del 25 de desembre. També a Líbia, els amazics estan exigint els seus drets culturals.

El genocidi armeni, memòria històrica i reconciliació

Tue, 24 Jan 2012 16:00:00 +0100

El genocidi del poble armeni (que tingué el seu punt àlgid el 1915), periòdicament, ens retorna com una qüestió d'actualitat. Ara el tema ha reaparegut al Parlament francès, després d'un llarg període de silenci, arran de l'aprovació de la Llei sobre el genocidi armeni. Ens porta a fixar l'atenció no tan sols a un fet històric de transcendència que mereix ser recordat, de manera reiterada, sinó també com un fet la negació pública del qual es converteix en una mena de pecat tan greu que hauria de ser castigat amb dures penes. Senzillament perquè, als ulls dels qui defensen la dignitat i la memòria històrica del poble armeni, el negacionisme d'un crim de lesa humanitat perpetua l'atac mortal a centenars de milers de persones innocents. D'un col·lectiu minoritari, com es deia aleshores, per més que afectés la majoria de tot un poble.

Mentre els parlamentaris francesos han aprovat una llei que combat l'esmentat negacionisme, el govern turc, que se sent aludit en tant que successor dels presumptes assassins d'armenis, reacciona, seguint ja un seu costum, amb vehemència. Interpreta la presa de posició institucional francesa com la reiteració d'una ofensa intolerable. Fins al punt de posar en joc les seves relacions diplomàtiques amb la República Francesa. En definitiva, el govern turc respon a la gosadia francesa tot afirmant que els turcs no tingueren res a veure amb un genocidi que, segons ells, pròpiament no va existir. No voler creure això equival a negar el respecte i la dignitat que tothom té; les dels turcs, naturalment, compresos. A més, per a reblar el clau, ara el govern turc contraataca dient que els francesos no són ningú, amb prou autoritat, per a condemnar un país estranger, quan a les seves espatlles existeixen un reguitzell de genocidis perpetrats durant l'època del colonialisme. Per exemple, el portat a terme a Algèria després de la Segona Guerra Mundial.

Davant d'una situació tan enrevessada, ens podem demanar de què serveix remoure les aigües, fixar de nou l'atenció política en uns esdeveniments que si bé clamen al cel ja formen part del passat. Per què reobrir ferides? Senzillament perquè desitgen tancar-les, guarir-les, segons que afirmen els qui s'han responsabilitzat de recordar de generació en generació una massacre sempre viva. Un anhel que quedarà en suspens mentre els turcs no donin senyals de voler reparar el mal comès pels seus avantpassats.

Resulta difícil preveure un acabament serè i just d'aquesta guerra larvada. Hom parla de crear les condicions per a poder arribar a la meta del perdó entre totes les parts implicades. No sembla, però, que aquest sigui el camí. El perdó sona com l'expressió d'unes dimissions forçades per la banda de qui ha de perdonar o com un reconeixement de superioritat per la banda de qui és perdonat. En tot cas -apunten els experts- el perdó hauria de ser la porta per a accedir a la reconciliació. La reconciliació implica la disponibilitat, per part de qui viu en conflicte, a nivell individual o col·lectiu, d'acceptar la pregunta sobre un suposat mal, una pregunta que no pretén tancar-se en una resposta que imposi fer oblidar. La reconciliació pretén construir ponts per tal que hi passin noves relacions de convivència, entre iguals però diferents. Aquestes relacions es consolidaran a mesura que facin emergir la voluntat compartida de viure en democràcia: com més demòcrates siguin els interlocutors més possible serà la pau. Paradoxalment, les mancances de cultura democràtica i de reconeixement de les distintes nacions, d'Armènia, per exemple, mantenen vives les incomprensions, els sentiments d'odi i de venjança. Com passa, també, posem pel cas, quan surten a la palestra les causes i els efectes de la guerra civil espanyola del 1936-1939.

A banda del fet que el tema de la reconciliació continua com una assignatura pendent en molts indrets del nostre planeta, podem demanar-nos per quins motius ha aflorat, precisament aquests dies, dins de la República Francesa la manca de reconciliació entre els turcs i els armenis. No s'ha reprès la qüestió com si fos un argument per a impedir l'entrada de Turquia a la Unió Europea i, anant més enllà, com una manera indirecta de donar suport al president Nicolas Sarkozy que fa bandera d'aquest impediment en la seva campanya per a ser reelegit? Tothom sap que si Turquia no admet el genocidi armeni no podrà ser membre de la Unió Europea. Sibil·linament, doncs, els diputats francesos vénen a transmetre a Turquia que és ella mateixa la qui es tanca la porta europea que no es cansa de trucar! O sigui, l'objectiu polític que la llei francesa sobre el negacionisme perseguiria no seria tant que els turcs reconeguin la massacre com treure's Turquia del damunt europeu.

Aquesta és una versió per a explicar la urgència d'una llei que poc té a veure amb l'actualitat. Sigui com sigui, la llei contra el negacionisme seria negativa si frenés la recerca històrica i si multipliqués les traves a la societat turca per a evolucionar. Fóra positiva si nodrís el discurs de la veritat, de la reconciliació i de la defensa dels drets humans que alimenten la democràcia i combaten els nacionalismes excloents.

Els aborígens de Taiwan protesten contra una Llei d'autonomia que els sembla insuficient

Tue, 24 Jan 2012 09:00:00 +0100

Taiwan està disposat a donar autonomia als pobles aborígens de l'illa, però aquests veuen la proposta totalment insuficient. En aquest marc es desenvolupen les protestes que la Coalició d'Acció dels Pobles Indígenes de Taiwan (CAPIT) està duent a terme durant els darrers mesos i que es van reproduir la setmana passada, just després que el partit Kuomintang (nacionalisme xinès) guanyés les eleccions legislatives.

El Taipei Times recollia en la seva edició de diumenge que els activistes del CAPIT consideren que l'autonomia que preparen els legisladors del Kuomintang, en el fons, està buida de contingut, perquè les decisions preses per les institucions d'autogovern indígenes estarien supeditades a les lleis taiwaneses. El diari també informa que els territoris autònoms no seran delimitats d'acord amb la visió dels indígenes, sinó a partir de les delimitacions administratives taiwaneses ja existents.

La de la setmana passada és una més de les protestes que el CAPIT ha estat duent a terme els darrers mesos. L'any passat, els indígenes es van mobilitzar contra unes declaracions del president taiwanès, Ma Ying-jeou, en què el mandatari deia que l'autonomia “aïllaria” els indígenes i que aquests havien de ser valorats per les seves aportacions “en l'esport i la música”. Aquestes paraules van indignar els sectors indigenistes mobilitzats políticament.

Minoritzats a la seva terra

Dels aproximadament 23 milions de taiwanesos, només el 2% (una mica menys de 500.000 persones) són aborígens de l'illa. La resta dels habitants són xinesos arribats des del continent en onades migratòries successives.

L'Estat taiwanès reconeix oficialment l'existència de 14 pobles autòctons a l'illa. El 1996, el govern va establir el Consell dels Pobles Indígenes, amb l'objectiu d'unir representants estatals i dels pobles autòctons en un organisme que treballés per la millora de les condicions de vida dels indígenes. El Consell, però, no estava pensat per atorgar autonomia política a cap d'aquests 14 pobles.

Els independentistes flamencs, cap a la majoria absoluta

Mon, 23 Jan 2012 11:00:00 +0100

Al cap de divuit mesos sense govern, després de les eleccions generals del 13 de juny de 2010, finalment l'Estat belga n'ha trobat un, fruit d'una combinació de partits tan diferents que ningú no pot preveure com i fins quan aguantaran la coalició. El nou govern està presidit per Elio di Rupo, un socialista való (per primera vegada després de trenta-tres anys), d'origen emigrat, federalista de la corda fluixa. N'han quedat exclosos, entre altres, els independentistes dits moderats flamencs, el primer partit en vots i representativitat de Flandes. Malgrat la segurament provisionalitat del nou govern, sobretot el valons n'han celebrat la formació com un triomf que, als seus ulls, els anuncia estabilitat. Almenys perquè en el seu programa no s'hi troben elements de reforma institucional que puguin fer pensar que l'statu quo de la fràgil unitat belga serà posat en dubte.

El nou govern ha arrencat i, des de fa uns dies, ja ha pres la velocitat de creuer. Ha dit que farà millores, especialment per a adaptar Bèlgica a les noves lleis del mercat internacional i per a atrapar els retards de caràcter estructural i econòmic acumulats els últims temps, en particular durant el llarg període de manca de govern. És, en definitiva, un govern marcat per la crisi que abasta pràcticament el conjunt de la Unió Europea.

Tots aquests fets que pinten de color negre, aclareixen, paradoxalment, el panorama polític. En particular, pel costat dels partits de l'oposició. Els veuen també com una prova més de la inviabilitat de l'Estat belga. És en aquesta perspectiva que es llegeixen els resultats de les últimes enquestes sobre la intenció de vot. El principal partit flamenc independentista, l'N-VA (Nova Aliança Flamenca), que va guanyar les eleccions a Flandes amb un 27,8%, arriba ara al 39,8% d'intenció de vot: més que els tres partits flamencs junts que actualment formen part del govern estatal. En altres paraules, més electors flamencs que abans (60% dels habitants de l'Estat belga) no veuen bé que altres flamencs es posin al servei d'un govern de majoria valona per a salvar una Bèlgica, al seu entendre, sense futur. De fet, els partits flamencs que han donat aquest pas baixen en nombre de vots, segons les citades enquestes. En canvi, si suméssim tots els partits flamencs independentistes que s'oposen al nou govern, el resultat arribaria gairebé a la majoria absoluta (49,9%).

En aquest context, tot fa pensar que les reivindicacions dels independentistes flamencs prendran força. Especialment quan s'acostin les eleccions municipals del proper octubre, importants pels poders que tenen els ajuntaments a Bèlgica.

Mentrestant, apareixen comentaris contradictoris sobre les enquestes. Del costat való, en particular, la por de l'avenç dels independentistes flamencs fa dir coses tan estridents com que la majoria de flamencs no voten amb criteris polítics sinó enduts per una il·lusió fantàstica i fantasiosa, fins al punt que "ens volen fer caure en un vesper". Alguns interpreten que s'ha entrat en un procés que ha de portar a convertir Brussel·les en la capital exclusiva d'Europa (i ja no de Bèlgica), Valònia en un apèndix de la República Francesa i Flandes en un altre apèndix, en aquest cas del Regne dels Països Baixos. Bèlgica té la vocació de desaparèixer o, potser, de reaparèixer amb altres formes més adaptades a la diferència d'identitats, reflex del que ha de ser un dia la Unió Europea, espai de convivència entre pobles que busquen unir-se, no seguint criteris de tipus estatal sinó d'un altre tipus per a reorganitzar més justament la societat.

En un breu termini, després de l'èxit en les eleccions municipals, els independentistes flamencs no forçaran la convocatòria d'unes eleccions generals anticipades... de manera que la "seva" independència ja pugui trucar les portes? El temps dirà.