Dossier
Raül Romeva (IC-V)
1. El Tractat de Lisboa es troba bloquejat des que va ser rebutjat en referèndum per Irlanda. Com es pot desbloquejar la situació i quin rol pot tenir el nou Parlament Europeu (PE) en aquest sentit?
En primer lloc, seria important fer una reflexió dels motius del «No» irlandès al Tractat de Lisboa i el francès i holandès al Tractat Constitucional, cosa que encara no s'ha fet. La conseqüència és que, enlloc de negociar la revisió del text constitucional amb l'esquerra europeista (que s'havia oposat al Tractat constitucional per trobar-lo poc progressista socialment, insuficientment ambiciós en termes ambientals i institucionalment poc ambiciós i massa estatalista), allò que van fer des dels governs europeus va ser buscar una aproximació amb els euroescèptics, precisament aquells que menys ganes tenen de fer avançar Europa.
El resultat va ser que no van convèncer prou aquest darrers (que van ser els qui van liderar el debat a Irlanda) i, a sobre, van decebre encara més la vessant més europeista dels sectors progressistes europeus. El Parlament Europeu ha de seguir reclamant que la UE faci el salt polític que ara com ara manca. El Tractat de Lisboa suposa una reforma institucional necessària en molts aspectes, si bé no suficient. [...] No hauria de ser un problema que no puguem avançar tots al mateix ritme. Ha arribat l'hora, potser, de plantejar una Europa de diferents velocitats.
2. Precisament, creu que el PE té el pes suficient en els mecanismes de presa de decisions o la UE continua essent, encara, una estructura controlada pels governs dels Estats membres?
El PE té menys pes del que li pertocaria en un model plenament democràtic, però més del que molta gent es pensa. Sigui com sigui, la UE continua essent, eminentment, intergovernamental. Com dèiem, amb l'actual configuració de vint-i-set Estats, i amb la unanimitat al Consell imperant encara en les àrees més rellevants de la política comuna, els governs dels estats tenen encara massa capacitat de frenar iniciatives importants.[...] També és important tenir en compte el fet que amb Lisboa al Consell hi haurà també moltes més polítiques que es prendran per majoria qualificada, cosa que significa també una certa democratització d'aquesta institució, ja que s'elimina el dret a veto per part d'un sol govern estatal.
3. És partidari de l'ampliació de la UE a nous membres de l'est i el sud d'Europa o, com suggereix Alemanya, el fort creixement dels darrers anys obliga a una pausa per poder digerir bé les darreres incorporacions? En aquesta línia, és partidari de l'acceptació de Turquia com a membre de ple dret de la UE?
El problema de fons és que s'ha procedit a una ampliació sense haver fet les modificacions internes pertinents que haurien de permetre digerir bé aquesta ampliació. En altres paraules, ampliar sense aprofundir i enfortir les estructures europees pot comportar desajustaments, com s'ha vist. Hi ha hagut massa pressa a ampliar mercat, i massa reticències, en canvi, a construir més i millor Europa. No obstant això, en termes generals sóc plenament partidari de caminar cap a una eventual futura integració a la UE dels països dels Balcans occidentals, Turquia i de les repúbliques exsoviètiques [...].
4. Creu que Catalunya, així com la seva llengua i cultura, està prou reconeguda a les institucions europees i com creu que pot estar-ho més, en el cas que encara sigui insuficient?
Malauradament la Unió Europea encara està massa segrestada per una visió excessivament estatalista. Només els Estats poden tenir veu i representació directa a les institucions europees, cosa que no és en absolut correcta[...] Però és que, a més, aboca molta gent, tradicionalment europeista, cap al desencís i la decepció envers Europa. Aquesta deriva és preocupant i s'hauria de corregir com més aviat millor. Però corregir això no depèn tant del què s'hi faci a Brussel·les -que també-, sinó sobretot del què s'hi faci a Madrid, capital de l'Estat. Allò que es pot fer a Brussel·les -i que cal fer-hi- és fer notar de les diferents maneres possibles aquesta voluntat de país que ens condueix a reclamar coses tan evidents, per a mi, com és el fet que el català sigui considerat una llengua normal a les institucions europees, inclòs el Parlament Europeu.
Sóc clarament molt més partidari de l'Europa del Pobles, d'aquella que no redueix una llengua al fet que sigui parlada en tot el territori d'un estat, que accepta que les cultures es construeixen, fins i tot, transcendint sovint els límits estatals (els Països Catalans, per exemple, engloben fins a tres Estats de la UE). El Parlament Europeu ha de ser sensible a aquesta realitat plural, però només ho serà en la mesura en què hi enviem gent que hi cregui, en aquesta Europa dels pobles.
5. Creu que el Partit Popular Europeu continuarà ostentant la majoria parlamentària actual o bé la correlació de forces donarà un tomb a favor del Partit Socialista Europeu? Quins resultats espera que obtindrà el seu referent europeu? Ens pot avançar el seu pronòstic de com serà el nou PE?
L'ascens de la dreta arreu d'Europa és un fet, per a mi, altament preocupant. Lògicament, es preveu que el Parlament Europeu no s'escapi d'aquesta tendència. Per això és important que hi hagi una gran mobilització de sectors progressistes i ecologistes en favor de construir unes majories diferents a les actuals (i a les que es preveuen) i que en qualsevol cas facin possible una majoria d'esquerres amb un alt contingut social, ambiental i favorable a l'Europa dels Pobles. Per altra banda, és tan preocupant el risc d'un gran resultat de la dreta europea com una consolidació de la lògica bipartidista que ho redueixi tot a una disputa PPE-PSE.