Dossier

Les llengües de la Xina

Michael Prosser van der Riet, professor de Llengua Xinesa a l'Escola Tècnica Superior d'Enginyers Industrials (Universitat Politècnica de València)

1. Introducció

Ètnia i llengua
A la Xina s'anomena «han» el que entenem culturalment, lingüísticament i ètnicament com a «xinès», i els «hans» formen més del 90% de la població, perquè qualsevol grup etnolingüístic que viu a la Xina es considera «xinès». Cada persona nascuda a la Xina, a més de ser ciutadana xinesa, té assignat un grup ètnic oficial que apareix en el seu document d'identitat. Oficialment hi ha 56 ètnies a la Xina (l'ètnia majoritària han i 55 «minories»). Aquesta xifra de 56 és molt arbitrària i, de fet, hi ha molta gent que no se sent gens identificada amb la seva classificació ètnica oficial [...].
Quan es parla de la majoria han i les minories no-hans, hom es refereix en primer lloc a categories ètniques i no pas lingüístiques. El lingüista xinès Sun Hongkai1 identifica 125 llengües no hans, però, segons criteris occidentals, aquesta xifra seria superior, atès que es considerarien «llengües» moltes «parles» que els xinesos anomenen «dialectes». Excepte si una ètnia oficial parla variants diferents que pertanyen a llengües de famílies molt allunyades, la política oficial és anomenar «dialectes» d'una mateixa llengua variants lingüístiques inintel·ligibles parlades per una mateixa ètnia oficial i no pas «llengües» diferents.

2. Llengües hans

Diferències i distribució
[...]
Oficialment els membres de la nacionalitat han parlen una gran varietat de «dialectes», però les diferències entre aquests són sovint tan grans com les que hi ha entre l'islandès, l'anglès i l'alemany. Al nord i sud-oest de la Xina hi ha al voltant de 900 milions de parlants del «dialecte» del nord, sovint anomenat «mandarí» (en el seu sentit més ampli) que té variants regionals que no s'entenen fàcilment entre elles. [...] «Putonghua» o «mandarí» (en el sentit més restringit), la llengua nacional estàndard de la Xina, es basa en gran mesura sobre la variant de Pequín.
Al centre del país, entre Hunnan i Zhejiang, es parlen (d'oest a est) els «dialectes» xiang (uns 50 milions), gan (uns 30 milions) i wu (uns 100 milions). La majoria dels immigrants a la península Ibèrica tenen com a llengua materna variants wu, sobretot les de Qingtian i Wenzhou, al sud de Zhejiang, bàsicament inintel·ligibles entre sí. De Guangxi (a la frontera amb el Vietnam) a Fujian i Taiwan (al sud-est) es parlen les variants del sud: cantonès o yue (uns 70 milions), hakka (uns 30 milions) i min (uns 75 milions) [...].
Malgrat les enormes diferències lingüístiques, els parlants de «dialectes» no-mandarins no es consideren «minories» i els «dialectes» tampoc «llengües minoritàries». Hi ha un consens tàcit que reconèixer-los com a «llengües» podria conduir a la fragmentació de l'ètnia han i, fins i tot, del país. [...]

Política cap a «dialectes» hans
A la República Popular de la Xina mai no hi ha hagut una política de promoció oficial dels «dialectes», ni d'ensenyament emprant els dialectes, encara que molts mestres i professors (sobretot en dècades passades) els hagin utilitzat com a mitjà d'ensenyament perquè no dominaven suficientment el mandarí. El grau de tolerància envers els «dialectes» ha variat al llarg del període comunista i actualment és molt a favor de la promoció del mandarí. Als anys 1980 i 1990 hi havia una moda d'aprendre cantonès (a causa de la importància comercial dels seus parlants) que el Govern xinès va desencoratjar a partir de mitjan 1990. A Hong Kong, el cantonès continua sent una llengua oficial en l'àmbit oral, però no en l'àmbit escrit, i a Taiwan s'ensenyen i promouen «dialectes» com minnan i hakka al costat del mandarí. [...]

Conclusió sobre llengües hans
Només hi ha una forma estàndard del han i tots els parlants dels «dialectes» han de dominar-lo si volen avançar o sobreviure en el món modern globalitzat. És com si els parlants de totes les llengües romàniques haguessin d'emprar una mateixa sola llengua romànica estàndard i les altres variants romàniques no fossin dignes d'emprar-se en situacions formals o per escrit. Segurament els «dialectes» sobreviuran unes generacions més, però el procés de substitució lingüística, a més de la «mandarització» dels «dialectes», ja ha començat i probablement s'accelerarà en un futur, sobretot en zones urbanes.

3. Llengües «minoritàries» o no hans

Diferències i distribució
Al Tibet, i a parts de Qinghai, Gansu, Sichuan i Yunnan, es parla el tibetà (incloent-hi variants totalment inintel·ligibles amb la llengua estàndard). Al sud-oest es parlen un gran nombre d'altres llengües tibetobirmanes a més de llengües tai-kam (per exemple zhuang i tai) llengües hmong-mien (miao-yao), i fins i tot llengües austroasiàtiques (per exemple va i vietnamita) i austronèsies (per exemple a Taiwan). Al nord es parlen llengües turqueses com l'uigur i el kazakh (principalment al Turquestan oriental/Xinjiang); de Xinjiang a Manxúria, llengües mongoles i tunguses (per exemple xibe); a Manxúria, el coreà, i fins i tot dues llengües indoeuropees: el tadjik i el rus. Encara hi ha molt de desacord entre lingüistes, sobretot entre cercles acadèmics occidentals i xinesos, pel que fa a les relacions entre aquestes grups o famílies de llengües.
[...]
Amb gairebé 20 milions de parlants combinats, el zhuang i el bouyei formen teòricament la comunitat lingüística no han més nombrosa de la Xina. La «llengua» zhuang és una «llengua» oficial que inclou les variants de tai central i tai del nord parlades a Guangxi i Yunnan, i els seus parlants han estat classificats (sovint en contra de la seva voluntat) per les autoritats com a membres de l'ètnia zhuang. [...]
Hi podria haver 7 o 8 milions de parlants de l'uigur; uns 5 milions, de variants inintel·ligibles del tibetà (tres amb més d'un milió cadascuna); 4 milions, de variants del mongol; 2, de la variant nuosu del yi i 2, del coreà, i més d'un milió parlants del kazakh (a Xinjiang), del mien o yao (al sud-oest), del bai (a Yunnan), del li (a l'illa de Hainan), de variants del tai del grup sud-oest (a Yunnan), possiblement la variant ha-ya del hani (a Yunnan) i tres variants altament intel·ligibles del hmong o miao i dues del yi. La majoria de llengües no hans tenen nombres molt reduïts de parlants.

Política cap a les llengües de les minories no hans
Segons la Constitució xinesa, els membres de les ètnies minoritàries tenen el dret d'emprar les seves llengües ètniques (en les variants reconegudes per l'Administració) en àmbits com l'ensenyament, l'alfabetització, els mitjans de comunicació, la comunicació amb les autoritats i la vida comercial. [...].
De 1949 a 1956 la política emfatitzava -almenys en teoria- la igualtat de totes les ètnies i el seu dret d'emprar (i viure integralment en) la seva llengua ètnica sense l'obligació d'aprendre el han mandarí. En zones del nord on es parlaven llengües amb una llarga història d'alfabetització i una forta conscienciació ètnica, es van promoure les llengües ètniques en escoles i molts altres àmbits de la vida. Sobretot va ser el cas en moltes zones coreanes, mongols, uigurs, kazakhs i tibetanes [...].
En aquest període va començar una immigració massiva de població han, encoratjada pel govern a «desenvolupar les zones frontereres», que finalment va resultar en l'alteració irreversible de l'equilibri ètnic de zones no hans, amb el resultat que moltes ètnies van esdevenir minories fins i tot on abans formaven la majoria. Un gran nombre dels funcionaris hans (i fins i tot molts civils hans) que van anar a zones no hans en aquests anys van aprendre (i van ser animats a fer-ho) les llengües i escriptures no hans.
Amb les moltes campanyes polítiques radicals a partir de 1956, la política assimilacionista predominava i hi va haver més èmfasi en la importància d'aprendre el mandarí [...].
Al principi dels anys 1960, just quan la política plurilingüe va començar a recuperar-se, la Revolució Cultural va esclatar, i aquest fet va significar al sud-oest la suspensió de tota mena de promoció de llengües no hans i, al nord, la reducció dràstica a costa del han mandarí de l'ús normalitzat del coreà, l'uigur i el kazakh (aquest dos últims van reemplaçar l'alfabet àrab amb l'alfabet romanitzat), el mongol i el tibetà. [...] Fins al final dels anys 1970 no hi va haver cap canvi de política i molta gent va recaure en l'analfabetisme.
A partir del principi dels anys 1980 es va recuperar la política bàsica plurilingüe, però ara la promoció del han mandarí formava una part molt més clau i omnipresent de la política lingüística i s'emfatitzava molt més que abans, sovint en detriment de la promoció de les llengües ètniques. Al mateix temps, funcionaris i civils hans en zones no hans no es trobaven sota tanta pressió per a aprendre les llengües i escriptures ètniques locals com als anys 1950, i la immigració de hans a zones no hans continuava. [...]
Les minories «fortes» del nord van recuperar en gran mesura els drets i el grau d'ús de les seves llengües que aquestes tenien més de vint anys abans. Tanmateix, des d'aproximadament 1995, el panorama per a una normalització completa d'aquestes llengües no és tan optimista, encara que tradicionalment els uigurs, els kazakhs i els coreans hagin pogut completar l'ensenyament secundari i fer molts treballs en les seves zones sense necessitar coneixements del han. Parlants de totes aquestes llengües es troben cada vegada més sota la pressió d'enviar els seus fills a escoles hans (per a «avançar en la vida»), on les assignatures s'imparteixen només en han. No existeixen escoles que promoguin un bilingüisme «equilibrat» i és insòlit que alumnes hans aprenguin llengües ètniques. [...]
Al sud-oest, la part de la Xina amb la major part de parlants de llengües no hans, es va reprendre la promoció de les noves escriptures, però quasi sempre en una escala molt limitada que afectava només una fracció de la població total dels parlants de les llengües en qüestió. La promoció de la major part d'aquestes noves escriptures ha fracassat o ha tingut un èxit molt limitat i en moltes zones [...] s'ha dut a terme només durant un període molt limitat.
[...]

Conclusió sobre llengües minoritàries
[...]
Durant diversos anys (sobretot des de 1980 fins a 1995) existia una situació de normalització d'ús considerable en zones uigurs, kazakhs, coreanes i mongols. No obstant això, des de fa uns deu anys s'hi està promovent agressivament el han mandarí i és cada vegada més difícil avançar professionalment o socialment sense dominar el mandarí. Al Tibet s'han abandonat plans per a normalitzar el tibetà i en lloc d'això se n'està restringint els àmbits d'ús. Aquests idiomes segurament es conservaran durant molt de temps, però els seus parlants també experimentaran una forta hanització parcial per a poder funcionar en un món globalitzat, dominat pel han. [...]
Al sud-oest, on viu la majoria de parlants de llengües no hans, malgrat la dedicació i bones intencions de molts lingüistes, funcionaris i docents, només una petita fracció de parlants de llengües no hans han tingut o tenen accés a les seves llengües, encara que molts milions d'ells ni tan sols dominen el han. Aquesta situació té poca probabilitat de canviar en un futur pròxim, entre altres raons per manca de pressió per part dels parlants de llengües no hans del sud-oest i, sobretot, per part de les elits ètniques hanitzades. Poc a poc, amb menys aïllament i més immigració han, impacte dels mitjans de comunicació hans i ensenyament en han, hi haurà una hanització i substitució lingüística a favor del han en gran mesura irreversibles i imparables.

Referències
Shearer, Walter and Sun, Hongkai. Speakers of the Non-Han Languages and Dialects of China. Lewiston, New York: Edwin Mellen Press, 2002.