El qüestionament de la unitat nacional de l'Estat polonès acostuma més aviat a despertar algunes pors relacionades amb la trajectòria històrica del país, especialment amb episodis foscos com les particions de Polònia al segle XVIII o, més recentment, amb les ocupacions alemanya i soviètica.

Potser per aquest bagatge, l'emergència d'un nacionalisme silesià durant les dues darreres dècades -que no ha deixat de créixer- ha tingut un cert impacte, polític i emocional, al país. Just després de la fi del comunisme, uns quants silesians van començar a reclamar que Polònia havia de reconèixer que dins de les seves fronteres hi havia altres identitats nacionals a banda de la polonesa. L'impacte de la reivindicació nacional silesiana va anar fent forat mica en mica, i l'any 2002 va tenir la seva primera gran concreció: 173.000 persones van declarar ser de nacionalitat silesiana al cens de 2002. I això, malgrat que per a les institucions poloneses, aquesta nacionalitat, oficialment, no existeix.

La negativa de l'Estat polonès a veure una realitat que s'anava formant sobre el terreny no va impedir que, el 2010, hi hagués una important concreció política d'aquest creixent nacionalisme silesià: el Moviment per l'Autonomia de Silèsia (RAS, sigles poloneses) va aconseguir entrar per primer cop a l'assemblea regional de Silèsia, tota una fita: fins llavors, els partits d'àmbit estatal eren els únics dominadors de l'escena política, a Silèsia i a Polònia en general. Els negacionistes del fet silesià van tenir un altre mal tràngol quan van saber que, al cens de 2011, els ciutadans que declaraven ser de nacionalitat silesiana havien passat de 173.000 el 2002 a 847.000. I una dada qualitativa força destacada: d'aquests 847.000, 376.000 van declarar-se únicament silesians -és a dir, van rebutjar tenir una identitat nacional polonesa. Un fet inimaginable només dues dècades enrere.

La major part dels qui es declaren nacionalment silesians viuen en dues províncies (o voivodats) poloneses: Silèsia i Opole, que ocupen el territori de l'antiga Alta Silèsia. És aquí on el RAS té el seu graner de vots i on sorgeixen diversos moviments i associacions que reclamen l'autonomia -i, en alguns casos i de forma encara minoritària, la independència- de l'Alta Silèsia. El RAS intenta construir un discurs multiètnic, dirigit no només als silesians de nacionalitat silesiana, sinó també als que es consideren polonesos i també a l'altre grup nacional del territori, l'alemany. Malgrat que bona part dels alemanys van ser expulsats de Silèsia en acabar-se la Segona Guerra Mundial, una part es van poder quedar a condició de declarar-se polonesos.

Traves jurídiques per al reconeixement de la identitat silesiana

A una d'aquestes organitzacions silesianes, l'Associació del Poble de Nacionalitat Silesiana (SONS), el Tribunal Suprem (TS) de Polònia li ha negat el dret a registrar-se oficialment. Segons la sentència, el SONS no es pot dir com es diu perquè la nació silesiana no existeix. Encara més: el TS pensa que el mateix nom de l'entitat desafia la integritat de l'Estat polonès i va contra la Constitució. El portaveu de SONS, Piotr Dlugosz, diu que si cal aniran al Tribunal d'Estrasburg per a fer valdre el seu "dret de sentir-se silesians". L'entitat ha anunciat que ha enviat cartes a les Nacions Unides en referència a la prohibició. Paral·lelament, s'ha iniciat una campanya de recollida de signatures per a canviar la llei polonesa sobre grups ètnics per tal que els silesians siguin reconeguts com a tals. La campanya té el suport del senador Kazimierz Kutz i dels diputats Marek Plura i Piotr Chmielowski.

Malgrat aquests suports, en general "la classe política a Polònia no vol sentir a parlar d'autonomisme. Acusen els autonomistes d'independentistes, i quan els convé, fan veure que el fenomen no existeix", explica Martin Grabowski, activista silesià resident a Barcelona. Si bé el creixement del nacionalisme silesià ha estat especialment notable durant els darrers 20 anys, Grabowski remarca que té arrels més profundes: "La identitat silesiana és bastant continuada a l'Alta Silèsia", una identitat que no va desaparèixer ni tan sols després de quatre dècades i mitja de dictadura comunista.

Grabowski considera que el creixement del nacionalisme silesià "va molt ràpid" i que això respon també al fet que, segons alguns estudis fets, a l'Alta Silèsia hi ha una majoria social a favor de l'autonomia. "Hi ha salts qualitatius que es veuen en només tres anys de diferència", diu l'activista silesià. "Crec que [el nacionalisme silesià] està passant per davant no només de casos com l'occità, sinó també de nacions més consolidades, com Gal·les".

Altres moviments cerquen el seu camí

Podria ser que Silèsia estigui encapçalant una onada que desvetllarà altres identitats nacionals o regionals a Polònia? Només ho dirà el temps, però un repàs al mapa polonès permet detectar-hi moviments. Alguns, amb una certa trajectòria; d'altres, absolutament incipients i molt petits.

Un dels que han fet camí durant més anys són els caixubis de Pomerània, situats a la zona al voltant de la important ciutat portuària de Gdansk. Fins ara s'han centrat, sobretot, en la reivindicació lingüística i cultural. Hi ha hagut intents de consolidar un nacionalisme caixubi des del segle XIX, però fins avui no han estat assumits per àmplies capes de la població caixúbia. "En general, a Polònia els caixubis són vistos com a bons patriotes polonesos, mentre que els silesians són percebuts com a mals patriotes", diu Grabowski. Darrerament, però, l'associació Unitat Caixúbia reivindica l'existència d'una nació caixúbia, que segons la seva visió, històricament hauria patit l'ofec assimilacionista dels nacionalismes alemany i polonès. Segons l'entitat, Pomerània hauria d'esdevenir una regió autònoma i multinacional on els caixubis poguessin desenvolupar la seva identitat nacional.

A l'antiga Prússia també comencen a haver-hi moviments que reivindiquen una identitat diferenciada. Un dels més destacats és Prusaspira, entitat que des de 2004 mira de recuperar la llengua i la cultura prussianes anteriors a la germanització del territori. Com a llengua viva, el prussià -del mateix grup lingüístic que el lituà i el letó- va extingir-se al segle XVIII. Prusaspira l'està intentant reviure: "El nombre total de parlants s'estima en 50, i ja hi ha els primers infants que tenen el prussià com a llengua inicial", explica per correu electrònic Gniewomir Sarbicki, president de l'organització. Malgrat haver-se extingit, el prussià no va desaparèixer de la terra: "Antigues paraules prussianes es van mantenir aïllades i la majoria de topònims són d'origen prussià. Després de generacions d'assimilació" a d'altres llengües i cultures, "ara volem revertir el procés", diu Sarbicki.

Segons Sarbicki, Prusaspira no té un perfil marcadament polític: "No diríem que som activistes polítics. Per a nosaltres, ja és prou feina protegir la nostra cultura". Si la consciència prussiana creix, però, "esperem que les reivindicacions polítiques sobre el respecte del nostre patrimoni cultural i de l'autonomia cultural de Prússia siguin assumides per un grup amb una representació més àmplia, en el nom de tots els grups ètnics". Sarbicki subratlla que els territoris de l'antiga Prússia són avui multilingües, i que el seu moviment aspira a ser el "denominador comú de totes les cultures i grups ètnics" que posteriorment han viscut al territori.

Una idea sobre la diversitat que s'estén

En tots aquests esdeveniments tan incipients, el silesià Grabowski hi veu similituds amb el cas espanyol: "És com a Espanya: un procés en una regió en mou d'altres. Ara Silèsia és molt dinàmica, i gent d'altres regions vol seguir el seu exemple".

Just al sud de l'antiga Prússia, a la frontera amb Bielorússia, es troba la regió de Podlàquia, els habitants de la qual estan considerats oficialment a Polònia com un subgrup etnogràfic del poble polonès. Malgrat això, l'organització Svoja reivindica que el podlaquià és una llengua diferent del polonès i que és parlada per unes 50.000 persones a la regió. Svoja diu, a més, que els dialectes que es parlen a l'oest de Bielorússia i al nord-oest d'Ucraïna són, de fet, variants del podlaquià.

A banda de tots aquests grups, el mosaic polonès el completen una colla de minories nacionals que disposen dels seus propis estats sobirans just al voltant de Polònia. Ens hem referit abans als alemanys de Silèsia, però no són els únics. Segons el cens de 2011, entre els ciutadans polonesos hi ha 51.000 que es declaren de nacionalitat ucraïnesa, 47.000 bielorussa, 8.000 lituana, 3.000 eslovaca i 3.000 txeca. Encara més, hi ha nacionalitats que no tenen un estat propi fora de les fronteres de Polònia. És el cas dels 17.000 gitanos, dels 11.000 lemkos (un grup originari del sud-est) o dels 2.000 tàtars, una comunitat que va començar a forjar-se a l'actual Polònia al final del segle XIV i que ha mantingut la seva fe islàmica enmig d'un país majoritàriament catòlic durant més de 600 anys.

David Forniès

(Imatge: manifestació per l'autonomia de Silèsia, el 2012 / fotografia de Kris Duda.)