"Catalunya és allò que els catalans volen que sigui". La frase no és de cap independentista l'any 2014, sinó del príncep Felip davant del Parlament de Catalunya el 1990. A l'horitzó immediat no hi havia una consulta sobre la independència, sinó uns Jocs Olímpics que havien de ser el millor aparador, davant del món, del progrés de Catalunya dins de l'Espanya democràtica i postfranquista. El discurs destil·lava optimisme: en les autonomies ("han alliberat i suscitat energies i imaginació, iniciativa i participació"), en els catalans ("que des de fa mil anys són i seran. Som i serem") i fins i tot en el món occidental ("la història del món assoleix amb Occident el seu més alt grau de desenvolupament i benestar").

Dues dècades després, i amb el procés del dret a decidir engegat des de fa temps, els bons auguris democràtics s'han esvaït de la boca del príncep, o com a mínim s'han matisat molt. Quan, ara fa tot just un any, l'alcalde de Girona, Carles Puigdemont, insistia davant de Felip de Borbó en la "necessitat" de fer la consulta, el príncep deixava clar que la seva sentència de 1990 no era pas absoluta. Deia Felip que "les regles del joc" (és a dir, la Constitució) han de ser respectades, i que no es poden canviar "unilateralment". És a dir: que "Catalunya és allò que els catalans volen que sigui", però només amb el permís i vistiplau de la Constitució i dels espanyols.

Dies després, el president de la Generalitat, Artur Mas, li replicava que l'obstacle no és tant la Constitució com la negativa del govern espanyol acceptar la consulta.

No fa ni dos mesos que Felip de Borbó (en una de les seves ara freqüents visites a Catalunya) deia que "Catalunya i el conjunt d'Espanya" volen "forjar" plegades "aquest futur brillant i esperançador" que, segons ell, tenen davant seu. Ara que, amb l'abdicació del seu pare anunciada avui mateix, pujarà al tron d'Espanya, tindrà la possibilitat de pressionar per a "arreglar" (sic) la qüestió catalana mitjançant la "responsabilitat" dels seus polítics, com deia tot just fa any i mig amb motiu de la festa nacional d'Espanya. Parlant del procés sobiranista, contraposava "la Catalunya real" amb "l'espuma que estem veient amb allò que fan uns i altres". No va especificar si aquesta "Catalunya real" és la mateixa de què parla la presidenta del PP a Catalunya, Alicia Sánchez Camacho, o si, per contra, es referia al fet que a les dues darreres eleccions a Catalunya, els partits a favor de la consulta hagin superat àmpliament el 50% dels vots.

De la "gran nació" espanyola a les "aspiracions col·lectives" de Catalunya

En el seu missatge de renúncia, Joan Carles I ha dit que calia deixar pas a una "generació més jove, amb noves energies, decidida a emprendre amb determinació les transformacions i reformes que la conjuntura actual està demanant". No ha especificat quins són aquests reptes: en clau de present, només s'ha referit a la "llarga i profunda crisi econòmica", abans d'afegir que entre els espanyols s'ha reforçat la consciència de ser "una gran nació".

Minuts després, Mas, en una declaració institucional, ha dit que "l'aposta decidida, sincera i compromesa amb el pacte constitucional" que el poble català va fer el 1978 no ha rebut una resposta adequada per part de l'Estat espanyol. Ha afegit que "hi haurà canvi de rei, però no hi haurà canvi de rumb en el curs del procés que ens ha de portar a poder decidir lliurement el nostre futur el 9 de novembre". I ha demanat "a totes les institucions de l'estat que actuïn amb el màxim respecte i sensibilitat cap a aquestes aspiracions col·lectives, majoritàriament expressades pel poble català".

Hi ha pocs dubtes que, efectivament, el procés serà la gran qüestió sobre la taula de Felip de Borbó quan "en breu" (en paraules del president espanyol, Mariano Rajoy) esdevingui el nou cap d'estat d'Espanya. Alguns mitjans catalans (per exemple VilaWeb i l'Ara) apunten ja que l'abdicació del rei Joan Carles I (que ocupa el tron des de 1975, després que el dictador Francisco Franco el nomenés successor seu el 1969) s'inscriu en una maniobra política d'enorme abast, orientada a afavorir una reforma territorial de l'Estat espanyol que atorgui més autogovern a Catalunya a canvi d'evitar la consulta sobre la independència.

Un escenari així faria emergir el moment de la veritat i de la definició per a tothom: per als partits, per a les organitzacions i també per al més d'un milió d'independentistes que es van mobilitzar el 2012 i el 2013, cas que se'ls volgués fer empassar un acord signat d'esquena a ells.

(Imatge: Felip de Borbó / fotografia: Senat de la República de Polònia.)