El papa Francesc, en el missatge que va adreçar ahir als armenis, va referir-se a les massacres patides per aquest poble sota l'Imperi otomà a partir de 1915 -hi van morir entre 800.000 i 1,8 milions de persones- com a "allò que generalment és anomenat el primer genocidi del segle XX". La cita, de fet, ni tan sols és original de Francesc, sinó que està continguda en una declaració conjunta del papa Joan Pau II i del patriarca de l'Església armènia Karekin II, l'any 2001, i el pontífex argentí la va repetir ahir.

La Convenció per a la Prevenció del Genocidi (1948, Nacions Unides) defineix aquesta pràctica com un acte, o diversos, fets amb "la intenció de destruir, total o parcialment, un grup nacional, ètnic, racial o religiós, com a tal", mitjançant, entre d'altres mecanismes, la "matança de membres del grup". El govern turc admet que el 1915 va haver-hi matances d'armenis, però nega que arribin a constituir un genocidi. D'un costat, perquè considera que no van morir prou persones per a afirmar-ho. De l'altra, perquè argumenta que també van morir membres d'altres grups ètnics i religiosos. I encara, perquè troba que les morts es van produir no pas com a fruit de la planificació del govern otomà, sinó de la convulsió de la Primera Guerra Mundial.

L'Associació Internacional d'Acadèmics de Genocidi (IAGS) nega que el punt de vista del govern turc se sostingui. En una carta de 2006 adreçada als negacionistes, el grup afirmava que "la documentació sobre el genocidi armeni és abundant i aclaparadora", i que és recercable "en milers de registres oficials", incloent-hi d'otomans i de països aliats seus durant la guerra, com Alemanya o Àustria-Hongria. Encara més: "Milers de pàgines de relats de testimonis visuals de cooperants, missioners i supervivents" completen aquesta documentació. Segons la IAGS, "no es pot discutir que el genocidi armeni és una història demostrada".

D'un genocidi als altres

La mateixa IAGS apunta que, al mateix temps que va dur a terme les massacres contra els armenis, el govern otomà també va perpetrar un genocidi contra els assiris i contra els grecs d'Anatòlia. Òbviament, l'existència de tres genocidis en paral·lel no en nega la substància de cadascun d'ells. En el cas dels assiris, hi ha una història de persecució que arriba fins als nostres dies. Comunitats assíries que vivien a Hakkari (Kurdistan, llavors dins de l'Imperi otomà) van ser massacrades entre 1915 i 1918, però algunes d'elles van poder fugir. El 1925 van reassentar-se a Simele, al Kurdistan del naixent Estat iraquià. El 1933, alguns d'aquells supervivents van tornar a ser massacrats, i els que van poder van tornar a fugir, aquest cop cap al Kurdistan del mandat francès de Síria, on es van instal·lar a la vall del riu Khabur. Avui, els seus descendents han de fer front a una ofensiva de l'Estat Islàmic, que els torna a posar en perill d'assassinat massiu.

En tot cas, per què es pot dir que el govern turc podria tenir raó fins a cert punt quan afirma que les paraules d'ahir del papa Francesc no s'ajusten a la realitat? Ben cert que no és perquè el genocidi no hagués passat, sinó perquè possiblement no va ser la primera massacre del segle XX que pot merèixer aquest qualificatiu. Milers de quilòmetres cap al sud, a l'actual Namíbia, el general alemany Lothar von Trotha va encarregar-se d'inscriure el seu nom en les pàgines més ignominioses de la història, com a responsable de la massacre massiva dels pobles herero i namaqua.

El 1904, els hereros es van revoltar contra l'ocupació colonial alemanya de la seva terra, i van matar un cert nombre de soldats alemanys -menys de 200, segons la documentació disponible. El poder militar alemany, infinitament superior a l'herero, va permetre a Von Trotha esclafar la resistència d'aquest poble. L'octubre de 1904, i havent-los derrotat, el general va determinar que els hereros havien "d'abandonar el país" i que a partir d'aquell moment, caldria "disparar" contra qualsevol herero trobat en territori alemany, "armat o desarmat". Coincidint amb aquesta amenaça, Von Trotha va escriure, referint-se als hereros: "Crec que la nació com a tal hauria de ser anihilada o, si això no fos possible [...], hauria de ser expulsada del país [...]. El moviment constant de les nostres tropes ens permetrà de trobar els petits grups de la nació que han tornat cap a l'oest i destruir-los gradualment".

"D'acord amb els estàndards actuals i d'acord amb la Convenció de les Nacions Unides sobre la Prevenció i Càstig del Crim de Genocidi de 1948, la proclamació de Von Trotha va ser una ordre decidida per al genocidi", escriuen els investigadors Reinhart Kössler i Henning Melber, especialitzats en l'estudi del genocidi herero i namaqua. Segons ells, dels 100.000 hereros que hi havia a Namíbia en temps de Von Trotha, només en van sobreviure 20.000. La resta van ser assassinats a mans dels soldats alemanys o bé empesos cap al desert d'Omaheke, on van morir de set. El 1985, les Nacions Unides van emetre l'Informe Whitaker, en què citen el genocidi herero com el primer del segle XX, una dècada abans de l'armeni. Segons el report, de 80.000 hereros només en van quedar vius 15.000.

Tots dos genocidis -el dels hereros i el dels armenis- tenen punts de connexió. El més evident és l'assassinat massiu de la majoria dels membres dels dos pobles. També el fet que s'esdevinguin genocidis paral·lels -namaqües, assiris, grecs. L'episodi del desert d'Omaheke també és recognoscible en el cas dels armenis, part dels quals van ser forçats a morir de set al desert de Síria. I la negació ha estat un altre aspecte comú: les màximes autoritats alemanyes, durant dècades, van ignorar els fets, fins que a partir de la dècada de 1990 va començar a admetre clarament que les matances havien tingut lloc. El 2004, finalment, el govern alemany va demanar disculpes per la massacre, cosa que també van fer els descendents de la família Von Trotha.

* David Forniès és coordinador de Nationalia.

(Imatge: titulars del New York Times de 1915.)