Entrevista
“El 'país de países' que reclama Podem és una vella idea d'Ortega y Gasset”
Helena Miguélez-Carballeira
Professora d'Estudis Hispànics a la Universitat de Bangor (Gal·les)
Nationalia: Per què creus que Galícia és representada com un poble sentimental per diferents tradicions polítiques?
Helena Miguélez-Carballeira: Cap a l'any 2007 vaig començar a analitzar textos canònics de la història literària gallega. El meu objectiu era fer-ne una crítica feminista. Segons vaig anar avançant, vaig adonar-me que hi apareixien una profusió d’adjectius i metàfores per referir-se a la identitat gallega que remetien constantment al sentimentalisme, a idees que definien Galícia com un poble amb proclivitats líriques, més que no pas racionals o polítiques. Allò sentimental apareixia lligat, sovint, a allò femení (passivitat, dolçor, tendresa, musicalitat de la llengua). Allà s’hi forjaven clarament els discursos sobre la identitat gallega que hem escoltat des de fa moltes dècades. Un estereotip que arriba fins avui, palpable en estratègies electorals i publicitàries. És un discurs sobre la identitat nacional que han fet seu forces molt diverses –des del neoregionalisme del PP al nacionalisme del BNG–, que l'han utilitzat com a recurs per apel·lar des de programes polítics ben diferents al sentiment de galleguitat.
N: Però d’on ve aquesta idea?
H. M-C.: Segons allò que he investigat, l’origen d'aquest estereotip es pot trobar a la segona meitat del segle XIX. Els historiadors José Verea y Aguiar i Manuel Murguía (marit de Rosalía de Castro) van redactar les primeres històries de Galícia amb vocació nacional i van recórrer al mite dels orígens celtes de Galicia –que ja existia a l’imaginari cultural des de les fonts clàssiques– per crear un discurs d’identitat nacional diferent de la castellana.
N: El mite cèltic.
H. M-C.: El prototip del celta sentimental ja apareixia en les cultures polítiques europees de la segona mitat del segle XIX (als textos d’Ernest Renan sobre el bretons o de Matthew Arnold, ja al segle XX, sobre els irlandesos i gal·lesos). A Espanya, aquesta idea s’importa per al cas gallec, i també, amb ús doble. Per als primers nacionalistes gallecs, la idea del gallec celta sentimental i líric servia per combatre l’estereotip negatiu del poble gallec com a groller, brut, tosc, que ja era freqüent ens els discursos culturals sobre els gallecs des del Segle d’Or espanyol. Per una altra banda, l’emergent discurs nacionalista espanyol del final del segle XIX va aprofitar aquests discursos per promoure una idea de la galleguitat sentimental com a femenina i, per tant, políticament inoperant i passiva, com marcava la jerarquia de la diferència sexual d’aquella època i que avui encara patim.
N: El fet que el galaicoportuguès hagués estat la llengua de cultura de la corona castellana en temps d'Alfons X El Savi, no s'emprava?
H. M-C.: Això no se sabia. Es va començar a tenir-ne coneixement a partir de 1880 i 1890, quan van començar a aparèixer les primeres troballes en aquest sentit, la qual cosa va fer prestigiar l’incipient relat galleguista. A través del fet celta s'intentava sumar, crear consciència. Però a certes institucions estatals com ara l'Acadèmia Espanyola de la Història, que estava molt pendent de com es vertebraven els intents de fer histories autocentrades a les perifèries, els interessava molt desprestigiar els relats històrics com el que estava desenvolupant Murguía –titllats de localistes i passionals, allunyats de l’objectivitat històrica.
N: D’acord...
H. M-C.: Allà es forja una problemàtica amb la qual encara s'està lidiant avui en dia. Entén, l’Acadèmia Espanyola, que els gallecs són celtes. Però ser celta no és ser més avançat. Significa ser líric, ploraner, sentimental, poc desenvolupat. D’aquesta forma, Galícia, com a subjecte polític, es presenta com a infantilitzat –com un poble que no acaba d'arribar a la plena consciència política– i, a més a més, es feminitza. Aquest ha estat un estereotip amb el qual el nacionalisme gallec, des d’aquell moment fins ara, ha hagut de dialogar i, a vegades, combatre. La dialèctica, com veieu, és clara i també molt típica dels discursos colonials.
N: Feminitzar el diferent i el subordinat és intrínsecament colonial?
H. M-C.: Això és una de les hipòtesis bàsiques de l’Orientalisme d'Edward Said i de la crítica feminista postcolonial. Said va mostrar com el subjecte colonitzable havia de ser representat mitjançant uns discursos que legitimessin la seva inferioritat. I la crítica feminista hi afegeix que aquests discursos colonials estaven traspassats per imatges de gènere. Els colonitzats eren representats com efeminats, endarrerits, degenerats sexuals, pusil·lànimes. D’aquesta forma, el poble colonitzat es feminitzat mentre que l’imperi apareix lligat als valors tradicionals masculins, com ara la força, la racionalitat i la virilitat.
N: Said parlava dels discursos colonials en relació amb els contextos africans i asiàtics. En el cas de les pobles sense estat d'Europa, quins exemples posaries?
H. M-C.: En el cas gallec, hi ha referències arreu, i en el meu llibre n’estudio un bon nombre. Per posar un exemple recent, l’any 2011 la Xunta va presentar una campanya turística titulada "Galicia, ¿me guardas el secreto?", on una veu femenina en off que representava Galícia es descrivia a si mateixa com a sentimental i passiva. Pel que fa a les nacions del Regne Unit, hi ha el text canònic del principi del segle XX sobre les races celtes de Matthew Arnold, filòleg anglès i primer catedràtic d'Estudis Celtes a la Universitat d'Oxford, on es presenta constantment les identitats irlandesa i gal·lesa com a sentimentals, femenines, irracionals i prepolítiques, necessitades d’unes polítiques dirigides des d’Anglaterra.
N: Rosalía de Castro és un personatge icònic. Quina imatge té d'ella el nacionalisme gallec?
H. M-C.: És un personatge fonamental, és clar. Murguía, l’historiador galleguista de qui parlàvem abans, va ser el primer interessat en el procés de mitificació de Rosalía de Castro, morta l’any 1885, com a poeta nacional gallega. Però aquest procés es va dur a terme en paral·lel a una despolitització del llegat literari i ideològic rosalià, que va permetre la celebració de l'obra de l’escriptora, si bé només dintre del marc sentimental (exaltació únicament de la seva obra poètica i èmfasi de la poeta ploranera, presentada com la veu lírica de la saudade). Tot això invisibilitzava la dimensió més política dels seus textos: les seves postures anticolonials, feministes i crítiques amb les desigualtats socials. Els estudis literaris feministes gallecs han fet una feina rigorosa i molt important per tractar de desmuntar tot aquest constructe discursiu.
N: Tothom la va vindicar.
H. M-C.: Cert, pensa que durant el franquisme es permetien misses a Rosalía! Era l'única figura mitjançant la qual era possible expressar un cert sentiment nacionalista. Hi ha el cas de Xaime Isla Couto, un dels intel·lectuals del grup de Galaxia, que va ser breument arrestat en els anys 70 per haver cridat “Indepèndencia!” durant una d’aquestes misses.
N: El nacionalisme gallec contemporani nascut el tardofranquisme –i concretament les seves organitzacions majoritàries, la Unió del Poble Gallec (UPG) i el Partit Socialista Gallec (PSG)– són els únics moviments nacionals de l’estat hegemonitzats per l’esquerra. Paradoxalment són molt masculins, aquests partits. Al mateix temps, neix un feminisme, com a mínim vist des dels Països Catalans, ben potent.
H. M-C.: El primer nacionalisme gallec amb vocació política, el de les Irmandades da Fala, ja va haver de combatre l’estereotip de la identitat gallega femenina i sentimental. Això es pot veure a la primera època de la revista A Nosa Terra, on es pot veure com el discurs nacionalista apareix molt masculinitzat, amb referències constants a la virilitat, la força i fins i tot la capacitat de resposta agressiva que hauria de tenir el nou home polític gallec. Llegint els primers números d'A Nosa Terra, a partir de l'any 1916, es crea un nou subjecte polític vinculat a la virilitat que ha de "deixar de plorar" i de fer poesia. És una crida a la politització de les classes populars gallegues, a la pagesia i als mariners, mitjançant la masculinització del discurs. Això perviu en les organitzacions de les que em parles durant els anys 60 i 70.
N: En quina línia d’investigació estàs ara?
H. M-C.: Estic amb un projecte que porta per nom "Cap a l'Espanya postcolonial: cultura, política i conflicte per a un nou cicle", finançat per la British Academy. Això del "nou cicle" no ho tinc gaire clar, perquè no sé si hi haurà canvis profunds en l’estructura política de l’estat [somriu]. La idea és treballar els diversos contextos de les nacions de l'Estat espanyol amb les eines de la crítica postcolonial, que ens ajuden a entendre tant els discursos simbòlics i culturals que existeixen al voltant dels conflictes nacionals interns (com ara la metàfora de la relacions entre Catalunya i Espanya com a matrimoni, on, quina sorpresa, la part feminitzada és Catalunya) com les formes de repressió material que perduren (empresonament, exili, dispersió i tortura). A l’àmbit dels discursos és interessant analitzar l’assagística regeneracionista espanyola post-1898 i trobar paral·lelismes explícits per parts dels autors entre la independència de Cuba i la possible secessió catalana o basca. Jo estudio aquesta consciència d’una mena de continu colonial espanyol com evidència que durant tot el segle XX la qüestió de la unitat espanyola s’ha tractat moltes vegades en relació a una problemàtica imperial. Això apareix al regeneracionisme del final del segle XIX, també als textos teòrics del falangisme, com ara Onésimo Redondo o Ramiro de Ledesma, i a diversos assajos sobre "el problema de España" durant la Transició (estic pensant, per exemple, en el llibre Lo que queda de España (1978) de Federico Jiménez Losantos), quan es duia a terme una autèntica batalla cultural al voltant del dret d’autodeterminació dels pobles de l’estat.
N: I el món liberal i il·lustrat? I l'esquerra?
H. M-C.: També! Ortega y Gasset n’és un exemple. El seu llibre España invertebrada teoritza la unitat d’Espanya com una característica irrenunciable de la grandesa imperial espanyola. Com ha estudiat Xacobe Bastida, la constitució espanyola del 78 és purament orteguiana en aquest sentit. La idea orteguiana que cal estimar les províncies i permetre certs nivell d’autogovern perquè tot això resulti en benefici de la unitat i grandesa d’Espanya impregna el consens constitucional en matèria autonòmica i fins i tot, com es pot veure, molts del discursos unionistes actuals. Així doncs, el marc orteguià no s'ha trencat.
N: Ben interessant...
H. M-C.: El discurs dels principals partits estatals a dia d'avui continuen essent orteguians en aquest sentit: des de la "nació de nacionalitats" de la Constitució al "país de paises" de Podemos.
N: Catalunya és sempre el centre de l'atac?
H. M-C.: La profusió d'assajos que es donen des del principi del XIX respecte de les relacions Catalunya-Espanya és constant. Tot això demostra la centralitat de la qüestió catalana cada cop que es discuteix la regeneració política de l’estat, com es pot veure avui dia.
N: Aquí a Catalunya, el món dels Comuns parla molt de Pi i Margall. Xavier Domènech, candidat d’En Comú Podem, el cita constantment.
H. M-C.: Sí, però segurament cal afegir que el pensament de Pi i Margall sobre el federalisme incloïa la consideració del dret a l’autodeterminació i que aquest dret apareixia també lligat a postures anticolonials dintre del propi marc espanyol, com les que mantenia part del catalanisme al final del XIX (estic pensant aquí en algú com Domènec Martí i Julià i certs sectors relacionats amb la Unió Catalanista). Jo crec que al voltant del debat sobre l’autodeterminació dels pobles de l’estat s’han forjat els majors conflictes polítics del segle XX espanyol i aquesta és una realitat que s’ha volgut empènyer fora del marc de debat. No veig que les actuals reclamacions en clau federalista tinguin la intenció de recuperar aquesta visió.
N: La fraternitat....
H. M-C.: La història de la unitat d'Espanya no està precisament relacionada amb la idea de fraternitat sinó de l’imperi i la imposició. S'haurà de posar la pregunta sobre la taula, algun dia, de per què discursos i programes que s’estan presentant com a renovadors, constituents i rupturistes continuen interessats en defensar la unitat d'Espanya, una idea que té una història intel·lectual i política profundament problemàtica.
N: Hi ha una esquerra espanyola realment federalista i antiorteguiana?
H. M-C.: Clar que sí, hi ha organitzacions d’esquerra espanyola que reconeixen sense cap tipus de condicionament el dret d’autodeterminació dels pobles, tal com el PSOE i el PCE feien abans del 78. Pel que fa als intel·lectuals d’aquesta tradició, molt silenciada, Alfonso Sastre n’ha estat un exemple.
N: A mi em crida molt l'atenció que les esquerres emergents vindiquen molt Machado i Lorca –a Lorca també les esquerres anticolonials com la CUP o el SAT– que són personatges molt orteguians, no?
H. M-C.: Sovint l’evocació d’aquestes figures s’ofereix com a prova que els independentismes perifèrics no són antiespanyols en un sentit etnicista. Ara bé, l’evocació constant d’aquestes figures en relació als conflictes nacionals interns espanyols és molt orteguiana, és a dir, evoca un principi de solidaritat i germanor en virtut d’un consens que es vol crear des del propi centre de l’estat.
N: Als anys 30 hi havia intel·lectuals espanyols anticolonials?
H. M-C.: Dins el regeneracionisme andalús, Blas Infante, per exemple, feia una crítica anticolonial des d’Andalusia, tot i que no reivindicava un programa separatista. El pensament i els escrits de Blas Infante són molt interesants perquè plantegen el tema d'Al-Andalus i el llegat jueu i andalusí, esbucant alguns mites importants de la historiografia espanyola. Avui dia, Javier García, a la Universitat de Coimbra, sota la supervisió de Boaventura de Sousa Santos, està treballant des d’una perspectiva historiogràfica la idea d’Andalusia com a colònia interior. En el context català, l’intel·lectual anticolonial per excel·lència ha estat Manuel de Pedrolo. M'interessa molt estudiar les figures que van mantenir la teoria del colonialisme interior tant durant la dictadura com després.
N: Es devien quedar molt sols...
H. M-C.: En el moment que acaba el franquisme es va gestant una mena de corporativisme cultural al voltant del consens autonòmic. Tots els intel·lectuals de nacions sense estat que continuaven reivindicant el dret dels pobles de l’estat a l’autodeterminació queden marginats. El revers el veiem en tots aquells altres intel·lectuals que no van tenir problema en aclimatar-se als nous temps.
N: Exemples?
H. M-C.: A mi m’interessa molt en aquest sentit la trajectòria fulgurant d'un Antonio Muñoz Molina, que ha estat estudiada des d’una perspectiva crítica per Álvaro Fernández. És molt rellevant veure com les carreres ascendents de certs intel·lectuals orgànics han estat directament proporcionals a les seves crítiques als nacionalismes perifèrics. Ha interessat molt estendre la idea que l’esquerra i les reivindicacions nacionals no són compatibles, com si aquestes fossin sempre etnicistes, exclusivistes i insolidàries. D’aquesta tradició discursiva, molt post-78, encara avui s’extreuen estratègies electorals.
N: El revers és minoritzat...
H. M-C.: Alfonso Sastre, Eva Forest o el català Manuel de Pedrolo són el revers absolut d'aquest tipus d'intel·lectuals. Gent amb un compromís important que han sofert repressió en algun cas i silenciament en general. Així mateix, trobem els intel·lectuals dels moviments d’alliberament nacional mateixos, que treballen de vegades des de la presó o l’exili. Joseba Sarrionaindia, en el cas basc, o Carlos Calvo Varela a Galícia. M'interessa estudiar com es desenvolupa l'activitat intel·lectual en contextos de repressió extrema. Quins són els condicionants materials per a que aquesta gent pugui seguir fent cultura?
N: La mateixa esquerra independentista ha recordat a Manuel de Pedrolo massa poc. Fins i tot a Ponent, a les terres de Lleida, se’l vindica escassament.
H. M-C.: No ho tinc gaire clar. Darrerament s’han publicat estudis molt valuosos sobre el llegat pedrolià, com ara el de Xavier Ferré Trill, que ha analitzat la preocupació nacional als textos de Pedrolo. A mi m’interessa estirar d’aquest fill però posant l’èmfasi en la presència d’idees anticolonials a l’obra pedroliana. Sense anar més enllà, Pedrolo va traduir els anys 60 el Sartre més anticolonial –el que va prologar Els damnats de la terra de Frantz Fanon i el llibre de Gisèle Hallimi sobre el Procès de Burgos, imagina't! A mi em sembla que Pedrolo va estar interessat en el pensament existencialista sartrià, però també en l’anticolonial.
N: Acabem. Relació de Galícia amb Portugal. Coneixem, al CIEMEN, el debat lingüístic gallec-portuguès. Fins a quin punt Portugal mira Galícia? I a la inversa?
H. M-C.: Curiosament, el debat lingüístic a Galícia suscita encara un debat relacionat amb el colonialisme i els seus llegats. A les jornades Galiza Decolonial, dutes a terme el febrer de 2016 a la Corunya, el teòric Boaventura de Sousa Santos va començar la seva intervenció dient: "És el primer cop que empro la meva llengua colonial en un context decolonial". A mi m’agrada aquest ús de vocabularis anticolonials en moments en què la gent no s’ho espera. Crec que són històricament molt reveladors i que la crítica política i cultural a l’Espanya actual podria guanyar molt amb aquesta manera de mirar.