Entrevista

“A Síria la sensació és que continuarem en guerra per sempre més”

Zaina Erhaim

Reportera i activista siriana

Zaina Erhaim.
Zaina Erhaim. Autor/a: Antonio García Iglesias.
Zaina Erhaim es juga la vida cada dia mentre pateix la censura i la repressió del règim per aconseguir proveir al món d’una versió de primera mà sobre la guerra civil que pateix el seu país. En acabar un màster en Periodisme Internacional a Londres, just quan va esclatar el conflicte, va retornar a Alep per formar un centenar de persones, la majoria dones, i convertir-los en reporters dins del conflicte. Ara és coordinadora del projecte de Síria a l’Institute for War and Peace Reporting, i ha publicat treballs a la BBC, a The Economist, The Guardian, Newsweek, Middle East Eye, Orient TV, Al-Hayat i Syria-News, tasca per la qual ha aconseguit reconeixement internacional i diversos premis. Erhaim acaba de visitar Catalunya en el marc del programa Ciutats Defensores dels Drets Humans.

Nationalia: En els últims anys, has format una quantitat important de persones per a endinsar-se en el món del periodisme. En quin sentit creus que la teva tasca ha contribuït a potenciar el paper de les dones a Síria?

Zaina Erhaim: Bé, m’agradaria poder haver format més gent… Una de les dones a qui he ensenyat, la Hadia, abans d'assistir a la formació mai no havia escrit ni tan sols un diari. Ella estava molt emocionada amb el curs, va aprendre molt i, de fet, va acabar fent un projecte final brillant. El seu marit va perdre la feina perquè no podia anar a la zona controlada pel règim a guanyar-se el salari i, a partir d’aquí, la va animar perquè la Hadia s'havia convertit en l’única persona que podia sostenir econòmicament la seva família. Seguidament, va començar a escriure al nostre web Damascus Bureau. Era una noia molt activa, fins a l’extrem que nosaltres no podíem fer front a la immensa quantitat de temes que escrivia per a nosaltres, així que vaig aconseguir que treballés per als webs d’un canal de ràdio i televisió. Una revista femenina li va atorgar un premi per la seva tasca i, actualment, ja treballa per a tres o quatre revistes i webs diferents. La Hadia va ensenyar els seus coneixements a unes altres quinze dones, les quals avui en dia treballen a Damascus Bureau. Crec que la Hadia és una persona amb molta determinació, que només necessitava una oportunitat. Jo estic feliç d’haver pogut donar-l'hi, i de saber que ella també està provant d’ajudar altres dones a aconseguir-ho seguint el seu camí.

N: S’han conegut casos de dones que treballen com a informadores dins de territoris controlats per l’Estat Islàmic. Com aconsegueixen fer aquesta tasca I compartir informació fora d’aquesta àrea?

Z. E.: Totes les dones a qui he treballat que vivien en territoris de l’Estat Islàmic ja van marxar-ne, cap d’elles hi continua residint. Només conec una noia que treballava per a nosaltres a través del seu blog personal i, per la seva seguretat, ja no hi mantenim contacte.

N: La situació de les dones pot variar molt depenent de la zona de Síria de què parlem. Per exemple, l’estatus legal de les dones dins de la regió kurda ha millorat durant l’última dècada. El 2014 algunes pràctiques com ara la mutilació genital femenina s’ha il·legalitzat. També hem estat testimonis de la seva organització militar per a combatre l’Estat Islàmic contribuint, per exemple, al rescat de la comunitat iazidita al mont Sinjar o jugant un paper destacat en la defensa de Kobanê.

Z. E.: Des d’un punt de vista molt general i extern al tema, crec que les dones kurdes estan empoderades perquè tenen poder. Els han donat drets legals igualitaris, però al mateix temps, les seves autoritats estan violant drets humans, les forcen a complir el servei militar en contra de la seva voluntat, fins i tot quan encara són menors d’edat. Se senten moltes històries d'aquestes. No ho consideraria un empoderament o un assoliment pel que fa als drets de les dones. A part, hem sentit a parlar també de moltes detencions arbitràries a periodistes i el tancament d'emissores en diferents idiomes locals. Així que si qualsevol autoritat  està violant els drets humans, no diria que els preocupi el tema dels drets de les dones.

«Si al final Al-Assad roman al poder, mai no tindrem una reconciliació, perquè la causa d'aquest desastre és precisament que ell s'ha quedat al poder »

N: Part de la complexitat del conflicte sirià té relació amb la gran diversitat de pobles i grups religiosos que comparteixen el mateix territori. Fins a quin punt tens esperança que totes aquestes divisions es puguin solucionar en un futur i desemboquin en una reconciliació?

Z. E.: Depèn. Si al final [el president sirià] Bashar [Al-Assad] roman al poder, mai no tindrem una reconciliació, perquè la causa de tot aquest desastre és precisament que ell s'ha quedat al poder. Penso que encara que els rebels aconseguissin el poder tampoc no tindríem cap tipus de reconciliació, ja que les minories que han donat suport al règim no tindran com defensar-se, ja que se les culparia d’haver estat amb el règim fins al final i d'haver acceptat totes les atrocitats comeses. Si hi hagués un miracle i poguéssim trobar la manera de portar davant del Tribunal Penal Internacional a tots els líders per a ser jutjats, llavors, i només llavors, amb l’ajut de les ONG locals, es podrien intentar soldar les divisions entre ètnies i religions per a poder conviure en pau.

N: Actualment, la sensació general dins de la societat, és d’una possible futura tolerància?

Z. E.: No… No pots tolerar la gent que t'està matant. La sensació que es percep a Síria és que continuarem en guerra per sempre més.

N: Quina idea tens sobre les futures generacions?

Z. E.: En aquest moment, els joves veuen com els pares d’altres joves els bombardegen. Això és el que estan presenciant i això és també el que les seves famílies els estan dient. No tenen contacte amb persones d’altres ètnies a l’escola amb qui poder comunicar-se, no tenen coses en comú. Viuen aïllats dins del conflicte, l’únic que reben són bombes d'aquells qui estan a l'altra banda. La gent de la meva generació va poder anar a l’escola i compartir classes amb companys que pertanyien a diferents ètnies i religions, fet que ens proporcionava una certa connexió amb una part més àmplia de la societat. Però la "generació de la guerra" avui dia s’està convertint en adolescent I, si el problema no se soluciona ràpidament, aquests aspectes seran molt pitjors.

N: Dins de Síria, per exemple a la teva ciutat natal, Idlib, hi ha una comunitat àrab cristiana a la qual se l’ha vinculada amb l’actual govern sirià i amb l'elit del país, qui els ha proporcionat armes; alhora, però, veus àrabs cristianes han declarat que volen evitar de posicionar-se amb qualsevol de les parts del conflicte. Quines són les dinàmiques actuals en relació amb aquest grup?

Z. E.: Això ha passat en algunes àrees. Crec que és la principal estratègia del règim des del principi. Molts d’ells no volien entrar en conflicte, només volien conviure en pau amb els seus veïns. El que va fer Bashar Al-Assad va ser espantar les diferents bandes, amenaçant-los dient que l’altre planejava atacar-los, alimentant aquesta guerra com ell volia. Va armar les minories a la seva conveniència, fet que va suposar una declaració de guerra als ulls de les majories. El fet d’haver involucrat Hezbollah I les milícies xiïtes iraquianes l’ha ajudat a convertir aquesta guerra en un enfrontament entre sunnites I xiïtes, que és bàsicament el que volia des del principi.

N: La gent n'és conscient, d'aquestes estratègies?

Z. E.: Malgrat saber-ho, a la pràctica, el que la gent veu cada dia són tots aquests grups agafant armes i atacant-los. Encara que siguin conscients que això és producte d’una estratègia i que són una eina del règim, no deixen de ser aquells qui els volen matar, a ells i a les seves famílies.

N: Significa això que el perdó és molt poc probable?

Z. E.:  No ho sé, suposo que tot depèn de com acabi el conflicte. Si tothom veiés com Al-Assad i la resta de criminals són jutjats, potser podrien perdonar a la resta pel bé del país i del procés de pau. Però si aconsegueixen d'evitar ser jutjats o continuen al poder, serà impossible.

N: Les persones refugiades que aconsegueixen instal·lar-se a un nou país sofreixen discriminacions i inseguretat després d’haver patit moltíssim des del començament del seu viatge. Tenint en compte també les crítiques al sistema de quotes de refugiats establertes per la UE, de vegades sembla ser que a molta població occidental li és bastant difícil de reconèixer que els refugiats són gent que està fugint d’un règim dictatorial, de gihadistes i de bombes que, també, són llençades per països occidentals. D’on creus que ve aquesta falta d'empatia? O qui la fomenta? Creus que els mitjans de comunicació tenen un rol en fomentar aquestes imatges?

Z. E.: Els mitjans de comunicació estan jugant un paper molt important en això. Alguns periodistes estan intentant posar cares als refugiats, només això marca la diferència pel que fa a la concepció de la gent envers els refugiats. Determinats temes de refugiats han tingut molt d’impacte pel fet de tractar la gent no pas com números, sinó com persones amb històries amb les quals qualsevol ésser humà es podria sentir identificat.

«La guerra contra l’Estat Islàmic no ha solucionat absolutament res, només ha fet que empitjorar les coses »

A Alemanya es fan obres de teatre amb actors sirians i alemanys amb les quals aconsegueixen posar a l’espectador en el context de la situació que estan patint. Però mentrestant, els refugiats encara són tancats en camps en condicions molt precàries. Estan aïllats del món, amb moltes barreres culturals i lingüístiques. Per als mitjans, el producte informatiu serà com d'agressius es posen de vegades aquests immigrants, cosa que és comprensible: estan fugint de les bombes i dels terroristes, estan traumatitzats, rebutjats, abandonats, i ningú neix ensenyat per comportar-se en calma en aquestes circumstàncies.

N: Què en penses de la tasca que estan complint dels països occidentals a Síria? I de Rússia o l'Iran?

Z. E.: No estan complint cap tasca. Qui està complint tasques?

N: Bé, sí que ho estan fent. Ni que sigui en sentit negatiu.

Z. E.: Bé, quan decideixen actuar, simplement bombardegen, perquè és el més fàcil de fer. Però, a qui bombardegen? I per quin motiu? Fa tres anys que la coalició [liderada pels EUA] bombardeja Síria. Rússia hi està intervenint des de fa un any, així que em sembla que quan [el president rus Vladímir] Putin s’enfada perquè, per exemple, la seva dona ha cremat el sopar, simplement ve i ens bombardeja. Per què? Estan matant a la població, els estan espantant, estan incrementant les onades de refugiats per, simplement, després no acceptar-los als seus països... Especialment els Estats Units, que són el principal actor. Van decidir de bombardejar, van matar civils, però la guerra contra l’Estat Islàmic no ha solucionat absolutament res, només ha fet que empitjorar les coses, però els EUA no n'estan patint les conseqüències. No acullen refugiats, no emeten cap tipus de visat, no tenen consideració pels activistes, quan arribes als seus aeroports t’interroguen durant hores degut a la teva nacionalitat, encara que hagis treballat per una empresa  del seu país...

N: Exactament això t’ha passat a tu recentment…

Z. E.: Sí! I és frustrant! Però ja hi estic acostumada, de fet em sorprenc quan passo els controls de seguretat tan fàcilment com a l’aeroport de Barcelona, van veure que tenia un visat, un passaport segellat i no els hi va caldre res més… Jo pensava: "N'estàs segur, que no m’interrogaràs?".

N: Creus que la cancel·lació del teu visat a Estats Units o la notificació a l’aeroport de Heathrow sobre que els havien informat de que el teu passaport havia estat robat, té alguna relació directa d’influència del govern de Bashar Al-Assad?

Z. E.: El tema del visat està relacionat amb els governs en sí, perquè ara tracten tots els sirians com a terroristes potencials. Però el fet de que em confisquessin el passaport, tal I com em va explicar l’agent, va ser causat perquè el govern sirià ho va requerir.

N: Has pogut solucionar aquests temes ja?

Z. E.: No… No tinc el meu passaport encara, I no sé si el tornaré a tenir. Havia de tornar cap a Turquia, però hauré de marxar cap al Regne Unit per evitar ser capturada per les autoritats turques pel fet de no tenir el segell que em va permetre sortir del país, el qual està al passaport confiscat. Per sort, un parell d’organitzacions com ara Reporters Sense Fronteres o Index estan intentant ajudar-me. És tot molt complicat… El que ha fet el Regne Unit és un cop molt baix. Van rebre una informació d’un govern criminal contra una reconeguda periodista que va fer el seu màster a Londres amb una beca britànica i que ha treballat a la BBC. La meva companyia té seu al Regne Unit, estic acostumada a anar-hi dues o tres vegades a l’any. Ja ho saben tot, de mi.

«Al-Assad ha lliurat Síria a Putin en safata de plata. Han signat tractats en què està venent Síria als russos»

N: Alguns mitjans de comunicació occidentals tendeixen a donar una relativa bona imatge de la coalició liderada pels Estats Units al conflicte de Síria. Tot i així, la coalició també ha bombardejat àrees civils. Que això hagi passat, ha sorprès als sirians sobre el terreny? Hi ha un sentiment generalitzat de decepció cap als estats occidentals també per la intervenció militar?

Z. E.: Crec que mai hem tingut gaire bona imatge dels EUA ni hi hem confiat gaire, donat que el règim s’ha dedicat a rentar el cervell de la gent. Alhora, però, ens ha decebut que els EUA es comprometessin amb algunes idees i que, després, les ignoressin. Em refereixo especialment a la línia vermella [del president nord-americà Barack] Obama sobre les armes químiques, que encara estan en ús i ningú està fent res al respecte. Això si que va ser molt decebedor per a tothom. Què podem esperar? Arribats a aquest punt, crec que l’única opció que ens queda és la Unió Europea, perquè ja hem comprovat que si ens deixen en mans dels nord-americans o dels russos no arribarem enlloc.

N: Què en penses dels interessos subjacents que té Putin per donar suport a Bashar Al-Assad?

Z. E.: Al-Assad ha lliurat Síria a Putin en safata de plata. Han signat tractats en què, literalment, Bashar està venent Síria als russos. No sóc gaire bona parlant de política, estic molt lluny de tot aquests temes, però el que sí que sé és que l'Iran també està lluitant molt directament pels seus interessos al costat del règim, i no és pas per qüestions religioses, com estan intentant fer veure.

Una entrevista d'Ada Domingo.

Mots clau: drets de les dones, drets humans, Estats Units, Iran, Kurdistan, periodisme, Regne Unit, Síria, Zaina Erhaim