Entrevista

“Al Parlament o arrestada, continuaré amb la nostra lluita”

Feleknas Uca

Diputada iazidita a Turquia

Felekas Uca.
Felekas Uca. Autor/a: David Forniès
La primera iazidita a ser escollida diputada a l'Assemblea Turca, Feleknas Uca nascuda a Alemanyaés una les membres més destacades del Partit Democràtic dels Pobles (HDP). Després del cop d'estat de 2016, el partit està patint una repressió enorme part de l'Estat turc, que l'acusa de mantenir vincles amb l'il·legalitzat Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK). Malgrat que els dirigents de l'HDP insisteixen un cop i un altre que el seu partit és legal i que propugna la pau i la coexistència entre tots els ciutadans turcs, desenes dels seus diputats i alcaldes han estat detinguts els darrers mesos. En una protesta recent contra la detenció dels coalcaldes de Diyarbakir (la ciutat kurda més important a Turquia), Uca va ser copejada per la policia i la van ferir al braç. Ella diu que, no obstant això, està contenta perquè va evitar que una altra dona rebés el cop.

Nationalia: Com té el braç?

Feleknas Uca: Recuperant-se, malgrat que encara no el puc moure del tot. També tinc algunes ferides a l'esquena. Han arrestat 12 dels nostres diputats, incloent-hi els dos colíders del partit i el nostre portaveu. Potser a mi també m'arrestaran quan torni a Turquia. Des de les eleccions del 7 de juny de 2015, al voltant de 7.000 treballadors i membres del nostre partit han estat detinguts. El mateix passa amb més de 80 alcaldes. Al capdavant dels municipis, el govern turc els està substituint pels kayyum (administradors nomenats per l'executiu). Són líders no electes, i això malgrat que milers de votants havien escollit els seus alcaldes democràticament.

Quan avui visites qualsevol ajuntament al Kurdistan, t'adones que Turquia és un estat policial. Hi ha canons d'aigua fora dels edificis, que estan completament envoltats de tanques, plens de policies... L'edifici de l'Ajuntament de Diyarbakir ara sembla una comissaria de policia, no pas un ajuntament!

N: Igualment, també han estat clausurades agències municipals i organitzacions de la societat civil que treballen pels drets de les dones.

F. U.: Associacions de dones, culturals, cinematogràfiques... Ho estan tancant tot. Molts treballadors municipals han perdut la feina, i han estat rellevats per membres de l'AKP. Els kayyum estan en contra dels drets de les dones, per tant una de les primeres coses que fan és eliminar el nostre sistema de copresidències.

N: És a dir, que tots els municipis han d'estar encapçalats alhora per un home i una dona.

F. U.: Exacte. És un sistema molt important per a nosaltres. I l'estan suprimint. I a més, el govern ha tancat 370 associacions, moltes d'elles kurdes, incloent-hi el Congrés de les Dones Lliures (KJA), que té centenars de membres. També han clausurat altres associacions de dones contra la violència de gènere, o fins i tot associacions que donen menjar a 35.000 persones que ho necessiten. Aquesta és la política dictatorial d'Erdogan. Vol posar en marxa un sistema presidencial en què o bé acceptes el que ell vol, o bé t'arrisques a ser detingut.

És un camí molt perillós, perquè condueix Turquia a una guerra entre kurds i turcs. A l'HDP sempre hem dit que volem la pau i la democràcia, demanàvem els nostres drets culturals i la nostra llengua, la nostra identitat. Però l'AKP no vol res de tot això. Després del cop de 2016, en nom de la seguretat, a Turquia s'està prohibint tot. Ni tan sols pots anar caminant pel carrer sense trobar-te policies o que et bloquin. I després de la bomba de Kayseri, moltes seus de l'HDP estan sent destrossades just davant de la policia, però oficialment ningú no ha vist res, malgrat que les imatges s'han emès fins i tot a la televisió. Moltes ciutats kurdes també han estat destruïdes per les forces turques, cosa que ha forçat centenars de milers de persones a marxar de casa seva i els ha convertit en desplaçats. Erdogan els vol substituir per refugiats àrabs als quals vol donar la nacionalitat, perquè pensa que llavors el votaran a ell i així l'AKP podrà guanyar les eleccions al Kurdistan.

N: Com es pot sortir d'aquesta situació, segons vostè?

F. U.: Turquia només té una via de sortida: resoldre la qüestió kurda d'una manera pacífica. El govern turc i el líder del PKK, Abdullah Öcalan, es van reunir molts cops abans de 2014, i fins i tot van arribar a acordar un full de ruta de deu punts per a la pau. Però el govern turc va decidir de congelar-lo. I aquella decisió ens ha dut a la situació actual.

N: Erdogan pot estar immers en una deriva perillosa i autoritària, però per tal d'implementar algunes d'aquestes accions, com per exemple els incendis de les seus de l'HDP, fa servir els sentiments ultranacionalistes que estan molt arrelats entre una part de la població turca.

F. U.: El que veus als carrers, aquesta gent que es reuneix per atacar l'HDP, manifesten la posició del partit nacionalista turc MHP. Però no estan atraient a tanta gent. No tots els turcs són racistes o nacionalistes. Però l'MHP i l'AKP ara treballen plegats per preparar una nova Constitució. Per tant, sembla que Erdogan estigui actuant per complaure l'MHP.

N: Malgrat tot, el principal partit a l'oposició a Turquia no és ni l'MHP nacionalista de dretes, ni tampoc l'HDP: són els kemalistes del CHP. Com valora vostè la seva posició actual?

F. U.: Normalment, el CHP se situa en algun punt entre el centre i l'esquerra. El CHP diu que està a l'oposició contra el govern de l'AKP, però tot i així n'han acceptat moltes de les polítiques. Això fa obvi que l'AKP tracta el CHP i l'HDP de manera molt diferent. L'HDP va ser el primer partit a posicionar-se contra el cop d'estat. Però el govern de l'AKP només va convidar l'MHP i el CHP a la manifestació contra el cop. Ens estan excloent. En aquest context, el CHP té un problema: ha acceptat les polítiques d'Erdogan, i no està actuant realment com un partit opositor. Això és perillós, perquè en el futur podria ser que no veiéssim quines diferències hi ha entre l'AKP, el CHP i l'MHP. Això marcaria la imposició d'una visió de la societat turca segons la qual Turquia és un país homogeni, i no només en termes polítics, sinó també pel que fa a la composició de la societat. A Turquia no tothom és musulmà sunnita de llengua turca: també hi ha gitanos, alevis, armenis, cristians, àrabs, assiris i iazidites. És un país multicultural.

N: Vostè ha començat la conversa dient que és probable que l'arrestin quan torni a Turquia. Per què tornar, llavors? L'HDP té ja molts diputats, alcaldes i membres detinguts o empresonats. El partit necessita un altre membre destacat a la presó?

F. U.: Més de 6 milions de persones van votar el meu partit. No em puc quedar a Europa en seguretat al mateix temps que els membres i els treballadors del municipi estan sent detinguts o estan perdent la feina.

N: D'acord, però no podria ser que vostè fos més útil al seu partit i al moviment kurd denunciant aquesta situació en l'arena internacional, més que no pas complint condemna a presó?

F. U.: Tenim contactes amb partits polítics en molts països. Quan un membre de l'HDP és detingut, ells ho denuncien. És clar que per mi és important ser a Europa, i ajudar a pressionar el govern turc. Però el meu missatge cap al meu poble ha de ser: "Sóc aquí amb vosaltres, al Kurdistan". Al Parlament o arrestada, continuaré amb la nostra lluita.

N: Vostè va ser una de les diputades més joves del Parlament Europeu, en ser elegida amb 23 anys. Té a veure amb una experiència política molt primerenca a casa seva mateix?

F. U.: Els kurds sempre s'han enfrontat a massacres, discriminacions, detencions massives... Quan anava a escola ja estava interessada en la política. Llegia o escoltava notícies, i m'agradava debatre de política alemanya amb el meu professor. El 1991 vaig començar a treballar al Centre Cultural Kurd, a la meva ciutat natal, Celle. Dos anys després vaig començar a treballar amb la comunitat iazidita, en temes relacionats amb la música, el folklore, la infància... Era la membre més jove. Vaig ser-hi fins al 1997. Un any després vaig ser escollida eurodiputada, càrrec que vaig mantenir fins al 2009. I el 2014 vaig marxar d'Alemanya cap a Diyarbakir.

N: Va ser escollida al Parlament Europeu com a membre del PDS (actualment, Die Linke). Per què va triar aquell partit?

F. U.: Per la guerra de Kosovo. Jo estava en contra de la guerra i la violència. Em vaig llegir tots els programes dels partits i em vaig adonar que les meves idees, on millor encaixaven, era al PDS.

N: Diu que es va implicar amb la comunitat iazidita d'Alemanya des de molt jove. La majoria dels iazidites de Turquia (80.000 persones pel cap baix) es van veure forçats a abandonar el país durant les dècades de 1980 i 1990, i molts es van dirigir a Alemanya, França, Bèlgica i altres països occidentals. De la població iazidita original a Turquia, alguns recomptes diuen que tot just en queden 1.000 persones avui dia. Què pot fer la comunitat per evitar la seva dissolució a la diàspora?

F. U.: Dependrà de si els iazidites estan junts o no. Els iazidites sempre han patit massacres. Els nostres recomptes diuen que n'han estat 74 al llarg de la història. El darrer va tenir lloc l'agost de 2014 a Sinjar, a mans del Daesh. Centenars de milers van veure's obligats a fugir, i 33.000 van acabar als camps de refugiats de Turquia, que estan gestionats pels nostres municipis. El govern turc ni tan sols els reconeix com a refugiats, i no fa res per ells. Sabem que, si els iazidites no es mantenen units, serà més fàcil que siguin assimilats. Però a Europa, les diferents comunitats estan en diàleg i en contacte, estan juntes.

Per això, per nosaltres és tan important que Sinjar sigui reconstruït completament un cop estigui totalment alliberat del Daesh. Europa hi ha d'ajudar, per permetre que els refugiats iazidites puguin tornar a viure a Sinjar de nou. Potser així es podran reconstituir ells mateixos com a comunitat.

N: Però vostè sap bé que molts iazidites estan massa espantats per a fer això que vostè proposa. Sota cap concepte voldran tornar a un lloc on se senten extremadament vulnerables. Molts culpen el Govern Regional Kurd de l'Iraq d'haver-los abandonat a la seva sort quan els combatents d'Estat Islàmic s'aproximaven a la regió l'agost de 2014.

F. U.: El que diem nosaltres és que s'ha de permetre a tothom que pugui triar. Si un iazidita vol tornar a Sinjar, ha de poder tenir la possibilitat. El mateix val si vol marxar cap a Europa.