Entrevista

“Si el valencianisme busca el xoc frontal amb l’espanyolisme perd sempre”

Amadeu Mezquida

Politòleg i assessor de Compromís a l'Ajuntament de València

Autor/a: Cristina Biosca
El politòleg Amadeu Mezquida (València, 1986) és una persona clau en el nou discurs que el valencianisme progressista ha fet eclosionar amb el fenomen Compromís. Militant del Bloc Nacionalista Valencià des de molt jove, és autor de l'assaig El valencianisme enfront d'Espanya (Fundació Nexe, 2015) que defensa un canvi de relat per al seu moviment polític i social. Va dirigir la campanya electoral de Compromís a les eleccions municipals de 2015 a la ciutat de València amb un èxit sense precedents (23% dels vots, nou regidors i l'alcaldia). És el secretari de l'Associació Cívica Valenciana Tirant Lo Blanc.

Nationalia: Les teves aportacions en el camp del valencianisme —segurament el teu llibre n’és la plasmació més evident— han capgirat moltes coses. Com explicaries les claus del nou valencianisme, que ha tingut com a conseqüència l'èxit de Compromís, a algú de fora del País Valencià?

Amadeu Mezquida: El valencianisme ha evolucionat en les últimes dècades en dos sentits. Ha evolucionat en el “què” i en el “com”, és a dir, en el què som i el què fem i en com ho fem i com ho expliquem. Si parlem del “què”, trobe que el punt d’inflexió es dóna a les darreries dels 90 amb les reflexions de Joan Francesc Mira a Sobre la nació dels valencians, on es planteja una distinció entre la nació o ethnos cultural i la nació política. És el principi del viratge del valencianisme cap a un tipus de nacionalisme més cívic que es va allunyant de la visió etnolingüística clàssica que fins aquell moment havia estat l’única per explicar el fet nacional. És un enfocament nou que permet un valencianisme autocentrat, on el País Valencià es col·loca en el centre de l’acció: més preocupat en oferir un discurs global i amb voluntat real de connectar amb el poble valencià.

Si parlem del “com”, estem parlant d’estratègia. En el meu treball El valencianisme enfront d’Espanya parle fonamentalment d’això, de com fer el discurs valencianista més accessible i permeable al conjunt de la societat valenciana, tenint en compte el pes del sentiment identitari espanyol en la nostra societat. És innegable com de positiu ha estat per al valencianisme fer bandera del discurs de la regeneració democràtica, col·locar-se clarament al costat de la nova política en el nou eix statu quo-regeneració.

Actualment, mentre l’evolució en el “què” està majoritàriament assumida, encara hi ha gent que li costa entendre la importància del “com”. I de vegades confonen aquestes dues vessants, i et diuen: “Ei! Però això que proposes està buit d’ideologia!”. I jo dic: “Clar, és que jo al meu llibre parle del continent, el contingut el done per suposat”. L’estratègia potencia la ideologia, però no la substitueix. L’èxit està en la combinació de les dues coses. Prioritzar l'estratègia és de sentit comú!

N: Quin factor juga l'element generacional en el recanvi dins el nacionalisme valencià actual?

A. M.: Per a mi el valencianisme, com a moviment, és un contínuum en el temps i en l’espai. És a dir, cada generació és una continuïtat de l’anterior i això és el que manté viva la flama. De la mateixa manera, dins l’espai polític entenc el valencianisme com un contínuum, des dels independentistes convençuts fins als que entenen el valencianisme d’una manera més prepolítica, passant per regionalistes, federalistes, nacionalistes… totes aquestes visions enriqueixen i juguen un paper dins del moviment i la partida d’escacs que mantenim per a avançar en els nostres objectius. De vegades es projecta l’idea que els més joves ocupen un espai predominant, però si mirem per exemple el que passa a Compromís trobarem exponents de molt diverses edats, des de Joan Ribó (69 anys) a l’alcaldia de València fins a Marta Sorlí (30 anys) al Congrés dels Diputats. Pense que a la nostra societat en conjunt, la crisi econòmica i la manca d’oportunitats ha abocat a la infantilització de l’anomenada generació millennial. Una persona amb 30 anys, com podria ser jo mateix, és vista per molts com “massa jove”, quan en realitat a la meua edat els meus pares ja tenien dos fills i la hipoteca pagada. Ningú en els 90 haguera dit que una persona amb 30 anys no estava preparada o era massa jove per fer segons quines coses. Moltes voltes, els joves ens hem d’escoltar crítiques d’aquest tipus per part de gent de més edat: aquesta és un poc la lluita de la nostra generació, guanyar-nos un espai en la població adulta, i això té la seua manifestació també en els partits polítics o qualsevol altra organització. Pel que fa al valencianisme, es compta amb un planter jove impressionant. El valencianisme ha tingut molta cura dels seus espais de formació i politització, i això ha propiciat una joventut nombrosa i capaç, cosa que contrasta amb la situació dels joves en altres espais.

N: Compromís és, possiblement, un Podem a la valenciana avant la lettre. Ho veus també així?

«Em preocupa que els fills de la nova política acaben convertint-se en els seus botxins »

«Compromís, com Anova o la CUP, sorgeix des de baix, des d’un treball previ en el territori, mentre que Podemos naix a la televisió estatal i creix de dalt cap avall »

A. M.: Sí i no. Compromís comparteix amb Podemos algunes coses: ambdós són fills del 15M. El primer, perquè se n’aprofita de la finestra d’oportunitat oberta per aquest moviment; el segon, perquè sorgeix directament com a conseqüència d’ell. A més, tant Compromís com Podemos han compartit espai polític: l’espai de l’esquerra regeneradora. La principal diferència, a banda de l’òbvia —la qüestió identitària i el marc polític de referència—, seria per mi el model de sorgiment i consolidació de cada projecte. Compromís, com Anova o la CUP, sorgeix des de baix, des d’un treball previ en el territori, mentre que Podemos naix a la televisió estatal i creix de dalt cap avall. L’arrelament seria per tant un factor diferencial entre ambdues opcions polítiques. Personalment em preocupa la capacitat tant de Podemos com de Compromís per mantindre oberta la finestra d’oportunitat que els ha portat al moment present. Tinc la sensació que en Vistalegre II, Podemos ha estat temptat de posar el peu de nou en el terreny de la vella política i, pel que fa a Compromís, sóc crític en com ha evolucionat internament cap a posicionaments de negació de la democràcia interna que res tenen a veure amb el Compromís regenerador que hauria de ser. Em preocupa que els fills de la nova política acaben convertint-se en els seus botxins.

N: A meitat de la primera dècada del segle vaig conèixer prou bé en Pere Fuset i el seu pensament, quan era secretari general del Bloc Jove. Ara és una persona destacada del nou valencianisme i en aquell moment ja apuntava maneres. Ell venia, grosso modo, tot i ser del 82, d'allò que podríem anomenar Tercera Via. Avui, a trenta anys de la publicació de De impura Natione (1986) i fins a la consolidació de la concepció pragmàtica d'un Fuset o de tu mateix, creus que hi ha un fil conductor? O és molt agosarat plantejar-ho així?

A. M.: Personalment no em sent identificat amb el concepte “Tercera Via”. La Tercera Via és un intent, en els anys noranta, de reconciliar les dues postures sorgides de la Transició. Catalanistes i blavers, per entendre’ns. El que alguns hem plantejat i hem dut a la pràctica és un valencianisme, com deia abans, amb un nou “què” i un nou “com”, que aspire a connectar amb la nostra societat. Sempre he pensat que la reconciliació, en tot cas, havia de ser del moviment valencianista amb el poble valencià, no entre moviments polítics. Això no ho anomenaria Tercera Via. A principis dels 2000 li dèiem “valencianisme de construcció”; ara alguns diuen “valencianisme de la majoria”, o com diu Íngrid Lafita, “valencianisme massiu”. També hi ha de detractors que parlen de “valencianisme del comboi” com a quelcom negatiu. A mi em sembla molt divertit. Certament no hi ha un nom per a la cosa. Supose que el temps li’l donarà.

N: Al llibre parles de la valencianitat líquida. Un concepte molt interessant. Comenta’l per favor.

A. M.: La valencianitat líquida és l’aplicació pràctica de la identitat líquida de Zygmunt Bauman al cas valencià. Els nacionalismes clàssics dels estats nacionals han buscat sempre la fidelitat exclusiva i excloent dels seus ciutadans a la seua nació. Això podia tindre cert sentit en un moment històric on l’estat nacional era totpoderós. Però, què hi podem esperar ara que els estats han perdut sobirania per dalt i per baix i que els moviments migratoris s’han tornat incontrolables? Doncs que els nacionalismes que demanen fidelitat exclusiva i excloent perden el sentit, perquè la pluralitat i compatibilitat d’identitats es trasllada també al terreny de les identitats nacionals. Avui en dia hi ha valencians que se senten sols valencians, sols espanyols, espanyols i valencians, espanyols i equatorians, marroquins, pakistanesos i valencians... les combinacions són infinites. Per tant la identitat nacional avui en dia té una dimensió molt més individual (sense perdre la seua dimensió col·lectiva). La meua tesi de la valencianitat líquida és bàsicament que el valencianisme no ha de ser qui negue o amague esta pluralitat existent sinó qui la traga a la llum i la pose en valor. Si el valencianisme defensa una postura d’identitat excloent i busca el xoc frontal amb l’espanyolisme acaba perdent, sempre, perquè l’espanyolisme té més força, més acceptació i més mitjans de nacionalització. Per contra, agafar la bandera de la pluralitat i la diversitat identitària és ser conseqüent amb la realitat de la nostra societat i és lligar-la a l’àmbit individual a l’hora que planteges l’àmbit col·lectiu com una qüestió deslligada de sentiments on prima la racionalitat i la utilitat.

Es tracta de plantejar que les identitats no tenen persones, que són les persones les que tenen identitats. Des d’aquesta concepció de la identitat, aquesta pot ser utilitzada per l’individu, utilitzada perquè l’individu li troba una utilitat, segons el lloc, el moment o el context. Si es planteja així i si eixa visió de les identitats nacionals acaba sent hegemònica, el valencianisme ho tindrà molt més fàcil, perquè òbviament estic convençudíssim que el valencianisme és útil per a la gent: útil per a tindre un millor finançament i per tant uns millors servicis públics, útil per a aprendre llengües, útil per a sentir-te més integrat al País Valencià i un llarg etcètera.

N: El valencià que se sent identitàriament espanyol, com pot participar de la construcció d'un nou valencianisme?

«En el que ens hem de posar d’acord no és en els sentiments de pertinença de cadascú sinó en el projecte comú com a valencians »

A. M.: Segons les enquestes, un 80% de catalans estan a favor del dret a decidir. Això vol dir que, d’eixe percentatge, cap se sent espanyol? No, òbviament. És més, a Catalunya són molts els que votarien a favor de la independència i se senten espanyols. S’ha deslligat la identitat nacional de la comunitat política, s’ha deslligat el sentiment de la utilitat. Si hi ha catalans que se senten espanyols que estan a favor del referèndum i fins i tot de la independència, poden existir valencians que sentint-se espanyols estiguen a favor d’un millor finançament autonòmic o de l’aprenentatge del valencià a les escoles? Jo crec que sí. Per tant, en el que ens hem de posar d’acord no és en els sentiments de pertinença de cadascú sinó en el projecte comú com a valencians i quines coses ens interessen com a societat.

N: "La veritat no ens farà lliures", titules un dels capítols. Una de les coses més cabdals per a mi és la capacitat que tu i altres heu tingut d'explicar que la resignificació d'elements que, en teoria, no eren molt aptes per a la consecució dels objectius del nacionalisme valencià tradicional, si se'ls dóna el gir adequat poden esdevenir una arma democratitzadora i valencianitzadora. Quelcom que molts teòrics no van entendre abans. Com ho valores?

A. M.: L’esquerra de l’Estat espanyol, també la valencianista, s’ha dedicat a explicar les coses des del seu punt de vista, pensant que pel simple fet d’explicar-les la gent les entendrà, que la veritat en ser revelada il·luminarà a les masses i aquestes l’abraçaran. Per sort o per desgràcia la cosa no funciona així. Tan important és allò que expliques com la forma en que ho expliques. S’ha de buscar contínuament la manera de fer-se entendre i connectar millor amb la societat. Això implica també un treball de coneixement fidedigne de com és i com pensa la teua societat en línies generals. Parle ni més ni menys de la batalla pel sentit comú, pel seny, pel trellat. Tant l’esquerra com el valencianisme estan començant a comprovar la importància d’això.

N: La qüestió dels Països Catalans, on queda? Una part del catalanisme polític no ha acabat d'entendre temes com que Mallorca i el País Valencià són subjectes de sobirania plens —no perifèria de res—, oi?

«Hi ha molt més coneixement de la realitat catalana per part dels valencians o mallorquins que no a l’inrevés»

A. M.: Crec que és just que diga, primerament, que no em sent identificat amb aquest concepte. Però més enllà de la meua opinió subjectiva, si m’haguera de posar en la pell d’algú que sí que s’hi sent identificat, la pregunta que em plantejaria és: està sent-me útil aquest concepte per a aconseguir els objectius que busque? Dit d’altra manera: el mot està sent facilitador o obstaculitzador per a l’aprofundiment de les relacions entre els territoris de parla catalana? Personalment crec que el concepte té certa prèdica a Catalunya però que juga un paper obstaculitzador en llocs com el País Valencià. Al remat també hi ha un problema de definició: de què parlem quan utilitzem aquest concepte? De llengua? De política? De cultura? De federalisme? De nació? De confederació? No és un concepte suficientment definit. Hi ha molt més coneixement de la realitat catalana per part dels valencians o mallorquins que no a l’inrevés. Mentre que a Mallorca i a València s’ha mirat molt a Catalunya, a Catalunya s’ha anat molt més per lliure.

N: Quin lloc té Fuster en la construcció discursiva actual del valencianisme? Què significa per a tu?

A. M.: Joan Fuster va ser el despertador de consciències. Ell va posar el dit en la nafra, les cartes sobre la taula. És, per tant, el referent més destacat. Fuster és, com tots, un fill del seu temps i hi ha que llegir-lo i entendre’l en el seu context, tal com pot passar amb altres grans pensadors com Adam Smith o Karl Marx. De la mateixa manera, trobe que no és bo sacralitzar idees o autors. L’actual context de la societat valenciana és molt diferent al del País Valencià de principis dels seixanta en què Fuster va reflexionar al voltant de tantes i tantes qüestions. El principal referent del valencianisme ha de ser la societat valenciana mateixa, el context actual, sense oblidar referents històrics com Fuster, però tampoc volent aplicar receptes d’uns temps concrets als temps actuals.

N: Per als sobiranistes de la resta de territoris de parla catalana, el País Valencià és ACPV, Escola Valenciana, el Bloc, Mira, Ventura, Marquès o Guia. Quins noms o organitzacions que no he esmentat i no estan en l'imaginari col·lectiu dels nacionalistes catalans i illencs no hauríem d'oblidar a l'hora de fer-nos un mapa mental de què és, nacionalment parlant, el País Valencià?

A. M.: Com deia al principi, per a mi el valencianisme com a moviment és un contínuum tant espacial com temporal. Totes les entitats i persones que nomenes han jugat o juguen un paper important i de vegades clau. Si que crec però, que a Catalunya la imatge que s’ha donat generalment del País Valencià oscil·la entre dos pols: el de paradís de la corrupció i la immoralitat pepera i el de refugi de les essències de la identitat. Crec que és una visió molt simplista i reduccionista del que és i ha sigut el País Valencià. Oferint aquesta visió no és d’estranyar que a Catalunya molta gent no acabe d’entendre ben bé com ha sigut possible la caiguda de l’hegemonia pepera, que ha vingut de la mà de l’esclat d’una formació com Compromís. Al País Valencià s’ha donat un salt qualitatiu i quantitatiu. Potser ara són més que mai les entitats i persones que naixen i conformen l’univers valencianista. Ara més que mai els temes i les reivindicacions del valencianisme ocupen espais als mitjans i a l’agenda política. Hem de pensar la importància que té en el llarg termini el fet que el valencianisme ocupe posicions de govern. A més, de les persones i entitats que has nomenat, crec que cal posar en valor el treball que s’està fent en diferents àmbits. Abans et parlava del planter. Organitzacions com el Bloc d’Estudiants Agermanats (BEA) o Joves del País Valencià-Compromís garanteixen la continuïtat del moviment entre el segment jove, que és on electoralment el valencianisme es mostra més fort. En el terreny de les idees i la reflexió, des de Fundació Nexe s’està treballant per enfortir i enriquir el discurs per tal d’oferir un discurs global i complet: el valencianisme ha de poder parlar de tot i tindre postura en tots els àmbits que afecten a la ciutadania, des de la sanitat a la política internacional, des de l’economia a les noves formes de participació. També considere claus moltes de les coses que s’estan fent des de les institucions: l’aposta del conseller Marzà per reemmarcar la qüestió de l’aprenentatge del valencià al sistema educatiu, la tasca pública en defensa dels interessos valencians a Madrid per part de Joan Baldoví o el treball que fem a la regidoria de Cultura Festiva de València, amb Pere Fuset, en un món com són les Falles, importantíssim per entendre la idiosincràsia valenciana i que fins ara no havia estat suficientment considerat. Aquest són alguns exemples, però podria posar-ne molts més. A l'acadèmia m'agrada molt el que estan fent persones com Vicent Baydal, explicant l’origen de la valencianitat, o Vicent Flor, exposant amb dades la greu situació de l’estat del benestar valencià. Per tot això, tot i que sóc prudent i, com et deia abans, crític en segons quines coses, també sóc optimista. La normalització del moviment és l’eixida de la trinxera, és el pas previ cap a l’hegemonia.