Entrevista
“La propaganda del govern fa que els xinesos pensin que els uigurs mereixen ser reprimits i assassinats”
Rebiya Kadeer
Presidenta del Congrés Mundial Uigur
Nationalia: Algunes organitzacions i activistes uigurs afirmen que el govern xinès amenaça la supervivència mateixa del poble uigur, incloent-hi la seva llengua i la seva antiga cultura —ambdues vinculades a una àrea geogràfica molt més àmplia que inclou una sèrie de pobles turcòfons i musulmans—, a través d’un procés de marginalització i d’assimilació. Fins a quin punt és certa aquesta acusació?
Rebiya Kadeer: La situació real podria ser fins i tot pitjor del que vostè ha sentit a parlar. En primer lloc, les restriccions que pesen sobre la nostra llengua tenen lloc en totes les escoles. Des de la primària fins a les universitats, els uigurs no tenen cap oportunitat d’aprendre la seva pròpia llengua. En segon lloc, a la majoria dels uigurs se’ls restringeixen les activitats religioses. La gent és forçada a cantar la Cançó Roja* i lloar el Partit Comunista. En tercer lloc, per tal d’accelerar l’assimilació, més de 100.000 noies d’entre 14 i 25 anys d’edat han estat traslladades a fàbriques a la part oriental de la Xina.
Els uigurs han practicat el xamanisme, el maniqueisme i el budisme al llarg de la seva història, i van abraçar l’islam al segle X. Per tant, aquestes religions han afectat la nostra cultura. Encara avui, podem veure els seus reflexos en les nostres tradicions i característiques culturals. Agafeu la nostra música, dansa, arts, esports tradicionals o arquitectures com a exemples i hi trobareu diferents elements culturals relacionats amb les diferents religions. Les pintures murals de l’antiga Turpan, que pertanyen a la cultura budista, són proves d’un patrimoni cultural llarg i ric.
Però molts elements d’aquests patrimonis culturals al Turquestan Oriental han estat demolits pel govern xinès. Molta arquitectura cultural a Aksu i Hoten ha estat arrasada, així com l’antiga ciutat de Kashgar. La nostra música i la nostra dansa han estat dispersades. Han augmentat l’assimilació cultural i els riscos ètnics. Han estat prohibits molts llibres històrics que poden revelar la nostra història veritable. En lloc d’això, han publicat una història distorsionada del Turquestan Oriental.
Els uigurs acostumaven a trobar-se amb els seus veïns, i a tenir cura dels altres. Però la política del govern xinès de dispersió cultural ha afectat el seu estil de vida. Fins i tot hi ha gent que ha intentat preservar la seva identitat i patrimoni culturals que han estat acusats d’haver-se involucrat en el separatisme i en l’extremisme, i han estat condemnats a sentències llargues de presó.
N: El WUC va ser fundat el 2004 amb la voluntat d’actuar com una veu unificada del poble uigur per promoure el seu dret a decidir, lliurement i democràticament, el futur del Turquestan Oriental, o Xinjiang Uigur, com és conegut oficialment a la Xina. No obstant això, els uigurs ara ja no hi constitueixen pas la majoria absoluta de la població, si hem de fer cas dels censos oficials. Encara que a mitjan segle XX eren el 75% de la població del Turquestan Oriental, el 2010 la seva proporció havia caigut al 46%, mentre que la dels xinesos hans s’havia incrementat fins al 40%, i els altres grups suposaven el 14% restant. Aquest fet afecta, o fins i tot obstaculitza, l’exercici de l’autodeterminació uigur?
«El govern xinès està seguint una política de neteja ètnica i de genocidi cultural contra el poble uigur»
R. K.: El Congrés Mundial Uigur i les altres organitzacions del Turquestan Oriental continuaran la seva lluita per assolir el seu objectiu final, que és aconseguir el dret a l’autodeterminació del poble uigur.A causa de la política del govern xinès de transferir poblacions durant les darreres dècades, la demografia al Turquestan Oriental ja ha canviat, i el nombre de migrants hans al Turquestan s’ha incrementat del 6% el 1949 fins a més del 40% el 2010.
Per tal de reprimir encara més el poble uigur, el govern xinès ha intensificat una campanya consistent a colpejar durament la regió. Segons determinades informacions, les forces de seguretat xineses han usat armes pesades per reprimir les protestes. Els uigurs, cada cop més, s’han adonat que la seva supervivència està en perill. Abans, els uigurs demanaven al govern xinès respecte pels drets humans, una autonomia genuïna i pau. Però ara penso que creuen que l’única manera de sobreviure és treure’s de sobre el govern xinès, que està seguint una política de neteja ètnica i de genocidi cultural contra el poble uigur al Turquestan Oriental. El govern xinès ha empès els uigurs a prendre una decisió.
El Congrés Mundial Uigur vol que tots aquests problemes es resolguin de manera pacífica. També continuarem lluitant pel nostre dret d’autodeterminació.
N: La República Popular de la Xina, de fet, és un escaquer complex de diferents territoris del qual, d’una banda, es denuncien les mancances democràtiques i, de l’altra, s’afirma que el dret a l’autodeterminació de diferents pobles no està sent respectat. Entre ells, no tan sols el del Turquestan Oriental, sinó també el Tibet, Hong Kong, Mongòlia Interior i, en un altre vessant, Taiwan. Els defensors de la democràcia a la Xina, com per exemple els signants de la Carta 08, han imaginat l’establiment d’una República de la Xina democràtica i federal com a forma de resoldre aquestes qüestions. El WUC pensa que aquest podria ser un bon sistema per a l’autogovern del Turquestan Oriental? O, per contra, no es pot acceptar res més que no fos la independència?
«Pequín, ara, ha estat intentant prendre-li la democràcia a Hong Kong, i destruir-la a Taiwan. Sembla com si estigués intentant aplicar-hi les polítiques que ja ha implementat al Turquestan Oriental»
R. K.: És clar que seria bo, si els uigurs tinguessin el dret a l’autodeterminació i visquessin en democràcia. Tots els problemes podrien resoldre’s pacíficament si això passés. Però el govern xinès no ho permetrà. El govern xinès, ara, ha estat intentant prendre-li la democràcia a Hong Kong, i destruir-la a Taiwan. Sembla com si el govern xinès estigués intentant aplicar-hi aquelles polítiques que ja ha implementat al Turquestan Oriental. Nosaltres sempre hem defensat que els uigurs, els tibetans i els pobles de Hong Kong i Taiwan s’uneixin. Hauríem de demanar a la comunitat internacional que, justificadament, s’impliqui en els nostres problemes. Si la comunitat internacional, els països democràtics i les Nacions Unides permeten que el govern xinès faci el que vulgui amb nosaltres, això pot tenir conseqüències negatives per a la pau al món.
N: Fins que no arribi —si és que arriba— el canvi polític a la Xina, vostè ha dit que el seu objectiu a curt termini és fer que el món reconegui que milions d’uigurs estan patint a la seva pròpia terra sota el règim dictatorial xinès. Però si es compara amb el patiment similar dels tibetans, la causa uigur no ha assolit tanta visibilitat a escala mundial. Quina n’és la raó, segons la seva experiència d’activitat política de dotze anys a l’exili?
R. K.: Com tothom sap, no és probable que el Partit Comunista de la Xina sigui enderrocat a curt termini. I els uigurs no es poden esperar fins que aquest règim dictatorial s’ensorri.
Hi ha alguns rerefons històrics que expliquen per què els afers uigurs no han assolit gaire visibilitat a escala global. El 1949, els nostres líders van ser convidats pels governs xinès i soviètic a prendre part d’unes converses de pau a Pequín. Malauradament, tots els líders uigurs van morir en un accident d’aviació mentre anaven cap a Pequín. Després es va saber que havien estat assassinats. I després de l’assassinat d’aquells líders, la majoria d’intel·lectuals uigurs i altra gent que estaven relacionats amb la República del Turquestan Oriental* van ser arrestats o assassinats en una reunió massiva. Al final, el govern xinès va prendre el control del Turquestan Oriental amb suport de la Unió Soviètica. I milers d’uigurs van fugir cap a l’Àsia Central, i alguns fins i tot van anar-se’n a Turquia a través del Caixmir i el Pakistan. La majoria de la gent que va viure aquell llarg trajecte ja s’ha mort, però alguns encara viuen. Aquesta gent no va aconseguir prou suport de la comunitat internacional, i no van poder fer sentir la seva veu.
Mentrestant, la gent al Turquestan Oriental no va poder iniciar cap activitat política per aconseguir allò que volien, a causa d’un control governamental estricte i dels bingtuan, que són un cos paramilitar que ha jugat un paper molt important en la repressió brutal de les protestes pacífiques dels uigurs.
Sa Santedat el Dalai-lama i altres líders, juntament amb desenes de milers de tibetans, van aconseguir de fugir del Tibet i es van refugiar a l’Índia, on van ser acollits pel govern i pel poble indi. Els tibetans, sota el guiatge de Sa Santedat el Dalai-lama, van iniciar immediatament una campanya internacional per promoure la causa tibetana i per educar la comunitat internacional sobre el tema del Tibet i el poble tibetà, que ha continuat durant gairebé 60 anys. Mitjançant aquestes campanyes i amb el suport de molts governs i organitzacions internacionals de drets humans, el tema tibetà ha arribat a ser ben conegut a escala internacional, i ha aconseguit reconeixement internacional.
Per contra, les activitats uigurs, sota el lideratge d’Isa Yusuf Alptekin a Turquia i de Yusuf Bey Muhlis a l’Àsia Central, han estat molt limitades, a causa de les pressions xineses i soviètiques sobre aquests països i de la manca de recursos humans i financers. Isa Yusuf Alptekin, que era el líder del moviment nacional uigur a Turquia, va ser capaç de promoure la causa uigur amb prou èxit en aquell país, però no ho va poder fer més enllà de les seves fronteres per culpa de les pressions xineses.
«El nostre poble té bases culturals fortes, i això ens fa resistents a l’assimilació. Penso que aquest és el motiu pel qual el govern xinès considera que els uigurs li són una amenaça»
A partir de 2004, alguns uigurs van començar a establir-se en països occidentals i hi van poder fer sentir les seves veus. A mi em van alliberar d’una presó xinesa i em van dur als Estats Units el 17 de març de 2005. El nostre moviment va començar gairebé 40 anys més tard que el del Tibet. El govern xinès ha incrementat la pressió sobre el Turquestan Oriental des d’aquell moment. Però per sort, el nostre poble té bases culturals fortes, i això ens fa resistents a l’assimilació. Penso que aquest és el motiu pel qual el govern xinès considera que els uigurs li són una amenaça.N: Quan cerquen d’explicar les raons principals per les quals la Xina és tan refractària a acordar qualsevol mena d’autonomia al Turquestan Oriental, els acadèmics i els analistes acostumen a citar una barreja d’arguments econòmics, diferències ideològiques, el nacionalisme xinès, els interessos geopolítics —el vostre país és un corredor natural cap a l’Àsia Central, rica en petroli i gas— i desavinences etnolingüístiques. Segons vostè, quina és la motivació principal de Pequín?
«La història ens ha ensenyat que els nacionalistes xinesos no són gaire inclusius envers aquells que tenen una altra cultura rica, que no es volen assimilar»
R. K.: A banda de tot el que ha esmentat vostè, hi ha altres raons. Pel que sabem, el govern xinès va prometre als nostres líders alguns drets, que fins a cert punt podrien haver estat una mena d’autodeterminació. La història, però, ens ha ensenyat que els nacionalistes xinesos no són gaire inclusius envers aquells que tenen una altra cultura rica, que no es volen assimilar, que volen ser diferents dels xinesos hans. Penso que els uigurs i els tibetans són pobles així, marginats pels xinesos hans, especialment els uigurs, que estan patint més.La Unió Soviètica va atorgar als països de l’Àsia Central el dret de ser independents. Però el govern xinès ha estat implementant polítiques repressores, que estan encaminades a assimilar el poble uigur. Potser estan pensant que els uigurs seran assimilats en el termini de 20 anys, com alguns nacionalistes xinesos hans han predit. Però els uigurs han resistit l’assimilació xinesa els darrers 70 anys.
«El nostre país té una posició geopolítica molt important. El govern xinès no l’abandonarà, i no ens donarà el dret de ser independents»
A més a més, el Turquestan Oriental fa frontera amb vuit països. El nostre país té una posició geopolítica molt important. El govern xinès no l’abandonarà, i no ens donarà el dret de ser independents. Ara, el govern xinès ha començat a posar els peus a l’Afganistan i el Pakistan. El govern xinès està intentant ampliar les vies per connectar-se amb aquests països. Ja hi han enviat unitats militars, i hi han invertit grans quantitats de diners. També està intentant de transferir treballadors xinesos hans als països de l’Àsia Central, cosa que en algun moment també s’expandirà als països àrabs. Si es mira els països que estan cooperant amb la Xina, es veu que no donen suport al moviment uigur, que no es preocupen per nosaltres. Això significa llum verd per al govern xinès per implementar la seva política repressora amb molta força. El govern xinès fa propaganda a la Xina, presentant els uigurs com si fossin terroristes, com si fossin gent pobra i inculta. Aquesta propaganda ja ha creat odis entre els xinesos hans envers el poble uigur. I així, pensen que els uigurs mereixen ser reprimits i assassinats.En alguns països africans, la Xina està utilitzant la mateixa estratègia que va utilitzar al principi per ocupar el Turquestan Oriental. El govern xinès sempre té en el seu punt de mira aquells països que són rics en recursos naturals. Si algú vol veure la veritable cara de la Xina, ha de mirar als uigurs i als tibetans.
N: Espera vostè cap canvi en l’enfocament nord-americà de la qüestió uigur sota la presidència de Donald Trump?
R. K.: La qüestió uigur era part del diàleg entre els EUA i la Xina sobre drets humans. Durant l’administració Bush, vaig ser rebuda pel president [George W.] Bush a la Casa Blanca, i alts funcionaris nord-americans van expressar la seva preocupació pel tractament dels uigurs per part de les autoritats xineses, i van demanar als xinesos que respectessin els drets humans del poble uigur. Els líders dels EUA, incloent-hi el president Bush, van advertir la Xina que no aprofités la guerra internacional contra el terror per reprimir la dissidència pacífica uigur. La senyora Hillary Clinton també va expressar la seva preocupació per les violacions dels drets humans contra el poble uigur per part del govern xinès. Però durant els darrers vuit anys, els uigurs han patit una repressió sense precedents. El govern xinès ha violat les seves pròpies lleis i els acords internacionals. Espero que la nova administració nord-americana es prengui més seriosament el tema dels pobles com els uigurs, reprimits per governs dictatorials.
N: El Congrés Mundial Uigur, en el passat, ha lloat Turquia per haver contribuït positivament a la lluita uigur per haver difós la vostra causa com a poble oprimit, per haver fer pressió sobre la Xina o per haver acollit refugiats uigurs. Això és paradoxal, per dir-ho suaument, si hom té en compte la trajectòria de Turquia en el tracte que dispensa a d’altres pobles minoritzats com els kurds, els assiris o els armenis dins de les seves fronteres. Creu que la solidaritat panturca és tan important per a Ankara? Què hi ha, al darrere de tot plegat?
R. K.: No crec que sigui per panturquisme, com vostè diu. De fet, hem estat nosaltres, i els països democràtics, i les organitzacions de drets humans, i els gairebé 100.000 uigurs a Turquia, qui han fet pressió sobre la política del govern turc en relació amb aquest tema.
Turquia ha acceptat més de dos milions de refugiats àrabs. Està acceptant refugiats de moltes regions, no tan sols del Turquestan Oriental. Potser sí que hi ha una relació ètnica que està jugant un rol positiu envers els uigurs, donat que el poble turc es considera a si mateix provinent de l’Àsia Central. Però jo crec que el govern turc està més preocupat pels seus interessos nacionals que no pas per la solidaritat turquesa. Espero que el govern turc doni els mateixos drets a totes les nacionalitats. Els pobles minoritaris que vostè ha esmentat tenen els seus representants al Parlament turc.
Els uigurs són gent que treballa dur. Fan negocis i obren restaurants allà on van. No esperen l’ajut del govern: fan contribucions als països on viuen. Si mira els uigurs que viuen als països occidentals, veurà que la seva taxa de criminalitat és de gairebé zero. Aquesta podria ser una altra raó per la qual el govern turc ha acceptat refugiats uigurs. Per suposat, no puc dir que no existeixi cap familiaritat emocional pel que fa a les relacions ètniques. Tenim la mateixa cultura i el mateix origen ètnic. És normal que dos grups ètnics comparteixin els mateixos sentiments. Però no crec que sigui solidaritat panturca, com vostè ha dit. De fet, el govern turc està ajudant tots els refugiats i la gent amb dificultats. Els refugiats uigurs encara són menys que els refugiats d’altres països. Jo no dono suport a l’ascens del panturquisme. A mi, el govern turc no m’ha permès d’entrar a Turquia. Si el govern turc donés suport a la solidaritat panturca, m’hi hauria deixat passar.
N: El govern xinès acostuma a justificar les operacions militars i policíaques al Turquestan Oriental com a part de la seva pròpia lluita contra el terrorisme. Pequín ho vincula a la presència de grups violents islamistes o secessionistes —dels quals, a la pràctica, se’n coneixen poques coses— com ara el Partit Islàmic del Turquestan (anteriorment MITO, o ETIM en anglès), alguns membres del qual se sap que estan combatent a la guerra civil de Síria. I tot i així, els grups uigurs i de drets humans argumenten que les mesures contraterroristes són tot just un pretext per reprimir el moviment nacional uigur. Fins a quin punt hi ha un problema real d’extremisme islamista, i fins a quin punt aquest està sent utilitzat per Pequín per fomentar els seus propis interessos?
R. K.: El govern xinès ha intentat, durant molts anys, d’associar el moviment uigur amb l’extremisme islàmic. Hi ha més de 20.000 uigurs que han fugit cap a d’altres països. La majoria no parlen altres llengües, tenen nivells educatius baixos i pateixen dificultats econòmiques. Podria ser que alguns d’ells s’hagin sentit atrets a triar el mal camí. Alguns han estat víctimes de tràfic de persones, i han estat enviats al camp de batalla pels interessos d’algú altre. Sobre aquest tema, he expressat la meva opinió en aquest article: http://www.iuhrdf.org/ug/?p=7797. Hi podeu fer referència.
* Es coneixen com a “cançons roges” aquells temes vinculats al comunisme xinès. (Nota del traductor)
*La República del Turquestan Oriental va ser un estat de facto, amb suport soviètic, que va existir en parts del Turquestan Oriental entre 1944 i 1949. (Nota del traductor)